Piquet, Ball del Moro, Processó i Vítol... Catarsi santblaienca bocairentina

Santrafel, a nou de febrer de 2026.

Són massa coses les que podria contar d'una vesprada tan llarga en plantejaments com ràpida en passar. I més quan ja n'he parlat tantes i tantes vegades. Però sent sempre la mateixa mai no és, ni per casualitat, igual... I un servidor no creu en el casual, així que ara em trobe ací, provant de dir sense repetir, de ser cabal per més que no m'importe que tanta gent atenga cada coma del que escric, per si dic o deixe de dir... Diré com el temps com passa, corrent, em permeta que anote perquè no se me n'oblide l'essencial.

La processó bocairentina, ausades que m'he tret títol complicat per aquest escrit, és sempre incitant perquè és molt més que no una desfilada religiosa a l'ús. És a dir, a desús atenent com van anant les coses en aquest món incrèdul del tot, i cada vegada més deixat d'aquestes coses, i groller, per suposat. No és el temps renegador de la creença antiga, però sí que l'ha transformada en una mena de joc pragmàtic individualista amb ressons d'un metafísic més propi de la superxeria vella... A la meua vora, em trobe gent que comenta a veu plena un summum de parides irreverents mentre està passant la processó fent aquella volta deliciosa, entre foscors, del carrer del Batle i, de sobte, comencen a grallar a crits un seguit de "Vítol i vítol..." i tal al pobre patró que els haurà de perdonar eixa pressa que tenen en marxar quan ell passa perquè se'ls fa tard per perdre's, i fotografiar a conveniència instagràmica, el que vindrà de l'espectacle...

És part del que som, quan ara som el que volem ser. Encara ens agafem als mites del xovinisme reberverador d'atavisme quan ens volem lliurement ciutadans d'un món incongruent. Molts no son amos de les pròpies incoherències. Quan la bellesa és bellesa i la tens enfront i no la saps veure ni viure només pots ser digne de commiseració. O reu del fet que et posen en el lloc... Quan em ve cert algú sempre tocador del testet patri, com si això del localisme eixorc i melicoide m'importara un què, i em solta que això no ho tenim al mero, li reconec que no, però que em resulta rar que no s'haja fixat que sant Blai està desfilant amb una marxa que inclou, per davant i per darrere, l'himne del patró de les festes merudes. Pren candela...! Què no és bellíssima l'obra? Què no és absolutament màgic el moment que facilita i a què s'hi suma i fa créixer?, l'ambient, els silèncis, les esperes, el preciosisme protocol·lari del cadascú al seu lloc i un lloc perquè cadascú s'hi senta important part activa i imprescindible del preciós tuacte... Aquest altaret de meravelles fungibles, absolutament eteri sent tant terral, efímerament perfecte en la seua querència de seguir sent aquell ahir en l'ahui, l'herència vertadera de sangs que no es coneixen, en absolut, però que hom sent tretes d'una aigua profunda que encara rega l'arrel d'un arbre esponerós que tants fruits diferents dona com branques li han sigut empeltades... L'únic pur, l'essència del fet, és allò que veus i que, si et corprén, acaba per elevar-te, sigues o no creient de creences formals. Això, cadascú a la seua. Un servidor eixe camp el té resolt, i també clos de tan clar: és la bellesa que em mou pel món. I Bocairent, aquesta vesprada, du el pom del ram.

Aquesta vegada, però, aturaré ací la meua crònica. No vull cansar-te amb el meu verb cada vegada més sec i barroc. Tinc la boca del cor empastrada darrerament, i no sé com desllapissar-me del greu de l'assumpte. Hi hi hauria molt a dir de la vesprada. I em dol no poder dir-ho tot, perquè eixe tot està fet de sentiments i a mi, en aquestos casos, se'm dona millor la vessant poetitzadora, tan poc adient per a aquestes caminades memorístiques. Ha estat un vespre de molt caminar, molt aprendre, moltes somriures també, amb converses amb gent sabuda que bé que m'admire (soc un estimador absolut de l'aprendre dels qui en saben. La curiositat no l'he perduda, ni el respecte absolut per qui diu i sap dir...), gent que m'estime certament i fa tant temps que no trobava. Una sort cada trobada, clar... Un vespre de molta remor, tanta que m'ataranta...

Sort que hem trobat el recer de l'eixida de l'església, que dintre, ahui, no m'hi trobava... Massa gent i massa sensació que no tocava i que no puc evitar. I alguna mirada d'odi, també, que m'arriba i m'anote. Sort també que l'amic Juanjo s'ha dedicat a donar-me lliçó de com aprofitar la càmera del mòbil nou que a mi em rebleix de tanta possibilitat... Quanta paciència té amb mi el percaçador d'ànimes aquest. I com és de bonic escoltar que atura el seu camí per sumar-s'hi a la conversa... I quanta foscor trencada pels clams i quant de silenci enllumenat pels ciris consuetudinàriament fidels, fulls volants enllumenadors de goigs i d'himnes d'antic... I quant d'arreglador de parròquies, i quant de músic despistat, i quin goig el trobar-te tant prestos a l'admiració els vestits galants estrenats ahir pels càrrecs... I quin botellòdrom el rogle de la font, i quines presses baixant la costera, i quin vent per llençar focs d'artifici, i quin voler tornar a casa per descansar, i, en el meu cas, quina necessitat, encara, de caminar i caminar...

Deixem-ho tot, doncs, a la imatge. El piquet dels Suavos, la dansa dels Moros Vells, l'eixida dels símbols patrònics, el Vítol... Bocairent, fent-se ell mateix, encén l'ànim d'aquell que se li apropa amb estima. Eixa virtut té. I malgrat tots els malgrats, se't fa llar. Bé que ho puc explicar. M'és casa.