Per començar el nou projecte del senyor Alcaide, “mone” a Real...

 

Santrafel, a vint-i-dos de febrer de 2026.

Darrerament passege molt el carrer Major de Real. No t’ho conte perquè no t’ho conte tot, faltaria més, i hi ha plaers en aquesta vida que millor guardar-los a la calaixera de la dot més bona... El carrer Major aquell té un encant que també és ben difícil de dir perquè s’entenga. Potser per això mateix el millor és sentir el passeig, i sovintejar l’indret i el temps que en ell mai no passa...

Ahir, però, la visita va ser diferent. El senyor Alcaide, Juanjo, va sumar-se a la peregrinació aquesta. Ell carregat de les seues eines de treball. Jo, amb una mà ocupada per un gesmiler que he anat guardant al meu balcó i ara mereix un lloc més bell, vora l’olivera d’aquella casa gran, a l’espera que Pepa puga regar-lo i, si no, la pluja... Diu Juanjo que quan tornaré, duré algun canari dels tan bells de la seua dona per tal que alegre més aquell bé de pau... En l’altra, dolços de ca Mora perquè Paco se’n xuple els dits. De nou, les mil excuses moreres del perquè no tenen merengues. La setmana passada pels enamorats, aquesta per la cosa aquella del mig any... No hi ha manera!

Arribem i comença la vesprada. Després li ho explicaré a Mireia, quan arribe, perquè no entén massa el per què de tot açò plegat. T’ho dic en poques paraules: Juanjo ha decidit que, amb l’excusa dels vint anys que té obert el seu obrador d’imatges a Bocairent, ha arribat l’hora de plasmar un projecte que ve rumiant-se des de fa molt de temps. Ara és l’hora... I a fe que és una idea preclara i de bella factura. Espere també que de resultat feliç. Jo també m’he embarcat, perquè no hi ha res millor per a fer que, per un, envoltar-se de gent amb ganes, i, per a mi, ajudar aquell que et té per mester i t’agraeix sempre l’ajut. Poc jo faré, però hi posaré el cor, res més faltaria...

Doncs això, que la primera parada precisa ha de ser justament ca Paco i Pepa. Primera estació i no de penitència sinó de gloriosa conversa, amabilitat, complicitat encara... Si ens hem rist! Ei, que no puc donar més detalls, perquè no se n’assabente encara la gent de Bocairent quan mig Bocairent ha dit ja que sí i jugarà la partida... I entre les converses, el suc de poma de Paco, la meua mania de cantar-li l’himne purissimer quan puja o baixa amb els ulls esbatanats de Juanjo per la sorpresa, els gols del partit, els quadres d’Armengol i Castejon, les històries sempre al·lucinants que reconta Mireia, els somriures de Pepa i un servidor fent de bastidor improvisat, va passant una vesprada, de nou, mirífica...

Pepa em passa un text manuscrit d’Estellés. No acaba de copsar algunes frases. Jo, que m’emocione veient les paraules emotives que el gran home li dedicà, junt a Mireia, promet que demà mateix li les “passaré a net”. Paco li conta a Juanjo més històries encara de mossèn Sixto mentre jo el marmole perquè les ha d’escriure, que s’han de donar a conéixer... Ve una veïna a exercir el vell ofici de l’escodrinyar. Pepa encara treu catxaps que va dur ahir mateix del Forn del Rosari de Paterna el cosí Rodri. Em diu Paco que com és de bonica Assumpció d’Otos, que va vindre amb Joan aquesta setmana a vore’ls; què m’ha de dir a mi de com és de bonica...! 

No acaba d’entendre Paco, que n’és “fan de pòster” perquè em cau tan mal a mi l’Alcaraz, que mira quin set acaba de... I veig que Juanjo flipa en colors d’aquell guirigai que tenim muntat en un tres i no res... Me n’oblide d’agafar un brot d’aquella planta que Paco em diu, la malvasia... Però no passa res, que promet tornar en dues setmanes per fer fotos a Dana i Mireia quan es visten de falleres. 

Mentrestant, Paco li reconta a Juanjo l’anècdota de la seua ditada infantil sobre el quadre de Sant Pere de Segrelles, allà a la Vila, a Ontinyent... Després encara em pregunta que a quina exposició va ser que conegué a Juanjo fa tants anys... Deu sembla ser... Sí, a l’Eliana, en aquella mostra que muntà Jordi Garcia, on Juanjo ens feu la foto als tres amb aquelles forques i, d’amagat, la fotografia que il·lustrà els cartells de la retirada de Paco als Principals de Castelló, Alacant i València... 

Jo vaig furtar el de Castelló, amb la pegatina del canvi d’hora i el tinc penjat al meu despatx... Pepa em demana prova de vida. A vore si m’enrecorde de fotografiar-li’l... I Juanjo i Paco recorden el reportatge que li va fer en el Principal valencià... Mira les fotos dels “xiquets”... I els xiquets, per a ell, són els Melómans... ja veus... Sí, la foto del darrer disc, i el disseny de la mateixa portada, són de Juanjo, clar... La foto de dins, diu Pepa, és l’única que recorda que tenen els dos junts, allà a la font de Mariola, i la vaig fer jo... No és cert, Pepa, i no ho saps. La de fotos que vos he tret jo d’amagat... Quan te les passe totes, no ho creuràs....

Foto de Juanjo Alcaide.

És ja de nit i ens espera el camí del calvari dels semàfors de Carlet i els cotxes que van pel mig per l'autovia... Ara recorde que Paco va escriure el pròleg, el Nihil obstat, al llibre conjunt de poemes i imatges bocairentins que perpetràrem, el Bocaiphon... Que no s’acaben les històries, no!

Anem marxant. Eixim de ca Paco i Pepa, ja fa olor a primavera, de frescúria, al carrer Major...

Juanjo comença amb el millor dels peus el nou projecte. Veurem com va... De moment, va beneït per mossén Grenya!