Està l'Entrada oberta? Passem a Bocairent...
Santrafel, a diumenge 8 de febrer de 2026.
No va fer falta cridar a la porta, estava oberta. Abans que no entrara el fort i glàcid vent que hi bufava, vaig optar per entrar. Feia molt de temps, molt, que no hi creuava el cancell. Molts motius ara sobrers m'ho havien impedit sent com soc declarat estimador, i a ultrança, d'aquest indret, de la seua gent, de la seua manera d'entendre's i entendre... Vaig dubtar-ho molt, però. Alguns amics m'aconsellaven que, degut al meu estat de debilitat en la salut, estaria millor a casa evitant el fred... Però unes paraules del més savi dels bocairentins, em van convéncer. Paco, Mossén Grenya, va dir-me "Sergi, qui puguera"...
I així, després de tant de després, vaig trobar-me al meu lloc de sempre, esperant que arribara l'Entrada famosa de Bocairent...
I allí que em tens, assegut, sense manta enguany, però com sempre fotografiant i escrivint a l'hora, vinga a ratllar versos que m'anaven arribant a doll i sense aturador, com sol passar-me darrerament. Només els interrompia la tanta gent que m'aprecie i que anava abraçant-me, donant-me la mà, besant-me i tot, amb molt bones paraules comentant-me boneses, alegrant-se de veure'm de nou i al meu lloc. El millor de tot és que totes m'eren sinceres, com el meu agraïment també ho era. Trobar-me allí, només, i això ho tenia clar, fins que el cos em diguera tira ja cap a casa, m'era un triomf. I no nomes pel fet de la salut, sinó perquè el retorn a la Festa el volia complet, veritable.
Bé sabeu que fa molts anys, per tants ets i uts com profits d'altres del meu treball i els insults insuportables dels qui superaven amb mi qualsevol límit meu que jo posara o no, que arribaren a destruir-me, vaig abandonar gairebé del tot el treball festiu que durant tota la meua vida havia empés.
Ara que en allò que importa del dins em trobe sobirà, aquesta de Bocairent és la primera ocasió que he tingut d'adonar-me'n del cert que la meua idea de retornar sobre els passos una vegada aprés dels perills del camí, i el camí mateix, pot ser-me salvífica...
I clar, a açò ha ajudat el paréntesi forçat temporal. He tornat a una Entrada que, a priori, repetia els tics i els problemes que, des d'any, he comentat com a millorables davant les oïdes que, sabent-me racional, estimador real de poble i festa i sobretot gens xovinista, em demanaven que, en privat, diguera la meua... Ací en aquest blog memorístic només les he dites quan clamaven el cel... Enguany, però, la distància, la concepció del com són les coses més enllà de qualsevol dimensió constatable i coneixen-me la tela que es talla, qui agafa les tisores i on les han mercades, he provat de distreure'm en la conversa, confiant en la intuïció, i la cosa ha estat feliç.
Amb tanta gent com he conversat, amb tant com m'han dit i el que m'ha tocat explicar d'allò que veíem, sabia i podia ajudar a entendre, m'ha omplit de riure cada frase lapidària que m'ha arribat... A mi ja no em pregunten si m'agraden els vestits, que pense del "boato" o si la marxa tal o l'altra m'han... No, a mi em venen amb el "xè, que passa amb els del Mero, que com ara ja no els deixaran desfilar per Daniel Gil se'n venen tots a eixir ací?" o "ausades la poca vergonya de tal compositor que les fa totes igual i vinga a cobrar...". D'eixos calibres me les disparen... Jo, somric i apunte mentalment, que tot és aprendre, perquè tot forma part de la idiosincràsia humanal i, de tant sumar, acabes coneixent perfectament la trama i l'ordim del cadascú...
Sempre he defés la forma de fer bocairentina. L'entenc del tot i no puc fer més que entestar-me en voler que siguen ells mateixos i no els altres que insisteixen a criticar en formes i valors i esperit mentre van perdent els propis... Per això, aquesta vesprada, i ho confesse ja de bell antuvi, he vingut expressament, i espere no arrepentir-me, per veure el boat de càrrec del Terç de Suavos del Papa. M'han mig filtrat que serà d'aquells que a mi m'agraden i tant em fot no que la gent no entenga, que la festa ni l'hem sabuda explicar, ni ens l'han deixada explicar ni l'han volguda comprendre els qui haurien d'esforçar en deixar ben a les clares el seu esperit canviant. No... el que em neguiteja és que, encara, me'ls criticaran per ser ells mateixos. Per fer allò que representen i que, ja veus tu, només ells poden fer realment dins el món fester... Però clar, avesats al pa i peixet televisiu i la desmembració en modes que comporta. Com entendran que els Suavos, que m'ho veig venir, traguen una bandera del Vaticà? La trauran. I encara hi haurà qui em preguntarà, ja molt tard, què té que veure amb el Vaticà el Terç de Suavos del Papa...
Perquè m'agrada l'espectacularitat de la imaginació. Em saps optimista, obert a tantes possibilitats com la festa comporta de sa divertiment, de crítica adhuc, quan convé... I tant abrace els qui s'esforcen per un rigor històric impossible com pels qui ens envaeixen amb dissenys dissocials, pel·liculers i propis d'una distopia... Tot conforma eixe esperit fester que sempre ha estat lliure, lliure del tot, atrevidament agossarat, i tant... Lluny del prejudici dels puristes que tatxen d'anacrònic allò que és més fidel a l'origen.
Jo tot ho aplaudisc, però també tinc la meua preferència... I va per un costat diferent... Si vull veure Villena, me'n vaig a Villena amb tot el que això comporta. Si vull veure Carnestoltes morocristià, em quede a casa. Però no canvie per res l'alegria i l'intensitat de l'amor a la bona vida que tenen a Elda i a Petrer, tot el rum-rum onomatopèic d'un Alcoi impossible d'ignorar... Però vull veure, i viure, Biar a Biar. Adore quan Cocentaina és Cocentaina. M'estime Beneixama sent Beneixama... I entendre com fan les coses a Albaida, que m'encanta quan intenten justificar injustificables. Disfrute del com són al Camp de Mirra. M'admire Banyeres de Mariola i l'esforç ingent per seguir sent ells que m'hi arriba... Però m'entristeix quan Bocairent vol canviar-se per altres que no són ells mateixos i molt sovint ho he escrit, i dit amb veu molt alta: el dia que vos pegue per mirar-vos, entendre-vos, admirar qui sou i representar-ho en la gran mentida lúdica i emotiva que és la festa, eixe dia sereu, veritablement, invencibles. Perquè sereu únics, sent vosaltres.
I ja et dic. Darrerament, potser pel disgust vital continu que va acabar en ensurt i reinici, algunes històries que he pogut viure en els moros i cristians m'han tocat l'animeta fins a un punt d'emoció que, en algun cas concret, m'ha fet arribar a treure les llàgrimes... L'any passat, convalescent encara, vaig fer tot el possible per aplaudir el primer càrrec femení alcoià (vaig predir fa trenta anys que no moriria jo sense veure un Santjordiet xiqueta... Com el que tinc al meu Betlem!). Poder vestir-me de fester i desfilar per primera vegada en la meua vida (sí, ja sé que sona increïble) amb els Blanquets de Biar va ser-me d'allò que no pot dir-se amb paraules, no... També per primera vegada deixar de fotografiar i enregistrar l'Ambaixada de les Tomaques de Cocentaina per passar a embrutar-me del tot, mòbil en mà també, va ser-me tocar el cel!
Hui, ploraré en veure, per tot el que significa per a mi, per el que he aprés, crec, he fet i he combatut també, la Creu de Camorra bocairentina desfilant en l'Entrada...
I vinga a trobar gent saludable... Mira, els amics del Mal Passet...! Hola, pendons...
Durant la vesprada, ves per on, i gràcies a l'amiga Imma Cabanes que m'ha presentat dues amigues catalanes que veuen tant i poc entenen, perquè entendre tot açò és impossible... Doncs això, que tinc l'oportunitat d'intentar fer-les comprendre alguna cosa que en absolut pot quadrar a un neòfit acabat d'aterrar en aquest planeta de muntanyes i barrancs... No, no els extranye que hi haja andalusos per ací... I no, no és anacronia sinó el mateix origen de la festa... Els herois romàntics espànyics (els roders valencians acabarien, amb moltes altres circumstàncies sumades, sent els Maseros d'altres contrades...), però també estan en el Ball de Torrent, i en alguns balls parlats de les comarques tarragonines i... Ací és que hem sumat tot al que teníem, i el caleidoscopi ens ha eixit descomunalment colorista i variat. Explicar-ho necessitaria de molt de temps i de molta capacitat de relació per part de qui escoltara. I com que m'escolten, jo vaig diguent... Perquè clar, no podria entendre's la nostra festa sense els estimats Contrabandistes. I el seu art impossible de no aplaudir, que et naix i l'has de treure de dins d'alguna manera, quan roden l'arma!
Bocairent sempre ha sigut poble de tradició festera cantora... Ausades que se n'han escrit al llarg del segle i molt més... Sovint no ixen dels masets, però en fer-ho, encara sorprenen als qui s'hi apropen...
Hola, senyor Sarrió...! Hola tants amics com ens regaleu les oïdes del cor amb la vostra música! Hola tants exalumnes com encara gireu el cap i em feu un somriure... Sabeu com vos estime, no? Gràcies per eixa salutació mentre treballeu...
I arriba el moment dels Suavos del Papa. El Terç és introduït com cal, amb els esquadrons en piquet, amb aquella esquadra que du la Marxa Radetzky estraussiana que tant critiquen els qui no saben de què parlen i proven a protestar perquè els toquen unes essències festeres de plàstic que han comprat en qualsevol basar...
Mentrestant, ja veig de lluny l'estendard del Vaticà. Veeeeeeus... I l'acompanya el penó d'un papa... No acabe de copsar a qui representa, però ho imagine. O al papa que hi havia durant la Batalla de Camorra, Pius IX.., però no, no té sentit... O serà el que hi havia quan la fundació dels Terços i que motivà la fundació a d'altres pobles dels seus contraris Garibaldins... No, Juli II della Rovere, enemic dels valencians, ja veus (dels valencians Borja, per suposat...), i fundador de la Guàrdia Suïssa... Val, que aquesta gent sí que és de les que no fa puntada sense fil.
Flipe amb la tanta simbologia, i amb l'atreviment representatiu. I amb la flipada que s'endú la gent. I això que reparteixen un bon llibret explicatiu... Clar, és que impressiona. I la música que trien ho reberberarà tot més encara...
I els Navarros d'Alcoi, que fan 150 anys... I que venen del carlisme!
I entre l'homenatge a Cabrera, que és el que els toca als Suavos per molt isabelins borbònics que puguen ser d'opinió... Arriba el moment que m'han contant i que em convenç fins el moll...
Efectivament. Heus ací la reproducció de la Creu de Camorra, 152 anys després de la més trista derrota carlina i la menys profitosa de les victòries isabelines, passant els carrers del Bocairent, de la Vall d'Albaida i del País Valencià dels que és símbol callat.
I necessite, i m'ho permetràs, Sergi, fer-ne l'esment en homenatge. Ja veus, jo que em burlaria dels isabelins per extremistes deuteronòmics... Però mai no dels qui donaren llur vida pels seus ideals i, sobre tot, i mai de ma vida, pels qui ho feren per la disciplina. Seria malbaratar la meua...
M'agradaria, senyor capità, que, si pot ser, replantaren vostés els xiprers que els acompanyaren en aquella terra lunar farcida de la mort d'aquells joves tan eterns com oblidats.
I a seguir, amb alegria... Que la festa no ha de ser altra cosa, fins i tot els seus homenatges. Sempre lligassa social, per més que acabem a espases, trabucades i mosquetades...
Els il·lustres Estudiants duen banderers... A mi em fan recordar amb recança els Sbandieratori italians que, tan de tant en tant, acompanyen la festa de la Llúrica Cocentaina i ens fan veure quantes coses boniques compartim per història oblidada i, per suposat, callada...
No m'entenc sense la Mahoma, especialment la de Bocairent, i la de Biar, per suposat...
Curiós el joc de mescla de cultures que, a més juguen amb la teua ment. El trobe ben divertit. Malgrat que sembla aiguaneu el que plou i no sé jo...
Jo, vinga a xarrar, a saludar, a anotar, a fotografiar... No em sent els dits, però com vaig a posar-me guants si vull seguir fent? Mitons? No és mala idea. Igual a l'any que ve...
Seria divertit veure la porta de l'Arc, que ja sabeu que, realment, és un aqüeducte, passar per sota de l'arc de la porta veritable...
Per cert que Juanjo està encara burlant-se de mi pel xiste del meu ex.
No té perdó de Déu. Ara quan parle jo amb sant Blai li diré que li done un bon mal de gola, tant de riure-se'n...
Potser siga la filada on hi haja més gent que salude i fotografie. La meua preferida? Dona, entre les meues nou, davant de tot...
Per cert, hola Esteve... He trobat a faltar gent benvolguda en les vostres files, xe!, no conta Vicent Ramon, que hui acompanyava un càrrec i ja se sap...
I malgrat tots i cadascun dels malgrats, em trobe bé. Em trobe fort. Em trobe alegre. Em trobe incitat i entremaliat. Què no me'n puge a ajudar Juanjo Alcaide a cobrir el darrer acte, el que tanca veritablement l'Entrada? I allí que ens n'anem barrera amunt i, sense més esforç que sostenir el pas digne front el vent, arribem a la preciosa església. Van a fer les Solemnes Vespres i l'homenatge dels Capitans al Sant. No ho heu vist mai. Feu tard. És interessantíssim. A l'any que ve, subratlleu-lo en l'agenda.
Diu Juanjo que mossén Ramon du el birret un poc tort. Li ho dirà desseguida. Jo volia saludar-lo perquè bé sabeu com me l'aprecie i me'l respecte (el té guanyat per la seua fe realment forta, ferma i fidel). Però corre molt. No sé...
La millor entrada en dècades, per a un servidor que sempre se'n baixa satisfet de Bocairent. Però no per l'entrada mateixa, sinó per les tantes vivències que han marcat el meu retorn...
L'últim, que tanque la porta, que corre molt de vent...
Blai, cuida't la gola per a demà!
Comentaris