Al sant Blai del Ràfol de Salem...

 

Santrafel, a diumenge Primer de febrer de 2026. Vespra de la Candelària.

Em deia la setmana passada que tenia la Vall molt deixada de la mà... I tant, m'he insistit durant aquesta setmana ventada i plujosa al caprici del reregener. 

No soc jo, ja em saps, de dir-me i seguir anant a la babalà per la senda de l'anar fent. En absolut. Un regolf com em sé d'hipersensibilitats marcades no es pot permetre badar, dir que si i no recaure en el pensament. No l'he dut fins a cap obsessió, però sí que m'han obsedit tant el fet com la mateixa pregunta del perquè. El meu camí curriculat bé que n'explica el perquè. Potser caldria també indicar que ha hagut un qui, uns qui tan diversos com amb motivació vergonyant que, ara, amb l'oratge a punt de passar, ja no cal atendre... La Vall castell de llances que tant m'he estimat i que m'agradaria retrobar per en ella acabar retrobant-me... Tant difícil no em serà. Només cal aprofitar el vent de les ocasions ofertes.

Hui mateix, dia rúfol de veritat, amb amenaça de pluja a l'antull ara del nou febrer que ens arriba, es presenta propici per quedar-se a casa. Ni pensar-ho. Vejam... Dels santblais valldalbaidins, quin serà el que puga visitar? A veure... Bocairent? No, hui tocaria la Nit de les Caixes per la data històrica, però la histèria del canvi que l'actual món comporta me l'ha passat al proper divendres... Hui la cosa queda en Acapte i no és causa que en convença. A més, tenim encara algun compte pendent amb aquesta festa que resoldre... Què hi ha més? A vore... A Montaverner aniré per Pasqua, que és quan fan festa de bandera... Ei, el Ràfol de Salem! I tant que sí, amb aquella dolça ermita de pujada agradosa... Però el porrat famós el fan el proper cap de setmana... Espera. No has apuntat de sempre als calendaris que el diumenge anterior fan la representació teatralitzada del miracle de l'elecció de Blai com a protector...  Eixe dia és hui! Doncs a fer via. Carretera i bufanda i anem fent camí, que aquesta sí que és ocasió que no cal desaprofitar. No...

Deixe el cotxe al polígon industrial de Castelló de les Gerres i m'enfile passejant per aquells revolts fabriquers de rajola per enfilar-me cap el poble. Com em plau, bon passeig entre vorals que la natura prova de reprendre a la seua. I em dona la benvinguda aquell mural ceràmic que sempre m'ha assenyalat que sí, que ací estic a casa... Ni tant sols la pretesa capitaleta comarcana ha pensat de fer tal homenatge... L'eterna aspirant sí que el té, dins el seu cicle festiu, però el té... La gent va perdent-ne la memòria de la Vall, ho observe a tota hora, i això és, justament, el que em plauria evitar. Em somric. Aqueixa dels rajols és la Vall més meua, la de la meua infantesa, la que em van ensenyar a estimar. Superada, desfassada, necessitada d'actualització i motiu i mirall on poder-se reconéixer... 

M'he rist molt amb la pintada que han fet sota l'escut d'Ontinyent... 

Opte per entrar al poble, polit i net, a l'hora de voler enfilar cap a l'ermita de Sant Blai... Vaig detenint-me en la contemplació i la captació per guardar en conserva de detalls i aspectes que van complaent-me. Encara és prompte i les ullades de sol m'ofereixen una pau que només es trenca en arribar a la carretera. Les converses esparses dels veïns allí es converteixen en motors que passen veloços. Faig de pressa per pujar. Falta molt pels tres quarts de les dotze que diuen que faran la representació... Pujaré espai. Com m'agrada...

Arribe i em trobe la rialla de goig que és l'ermita, tan blanca, tan amable allí al peu d'aquest serrat que és antecedent del pare Benicadell, que sent tant proper, no se la pot mirar... Ella s'obre a la Vall fent de balcó bellament peraltat. A l'enfront, rera dels tants terrats coloristes del poble, va estenent-se l'albarís amb tantes taques d'olivera. Ja s'apunten alguns ametlers atrevits que es volen blancs sent com ve de fred aquest hivern. Tant d'atreviment pot fer que es gelen els blancs i rosats que, inevitablement, marcaran el bon temps allà ja al Carnestoltes... Les tantes branques preparen ullals que alteraran el blanc gris de bancals i terrals. Ara, el sec dels troncs, l'ert dels canyars, la brossa margera amb remor d'eixut malgrat la tanta humitat que ens envolta, atorga a tot plegat una sensació de cansament que la profunda verdor de l'entorn allunya. Ací hi ha descans. M'entretinc escrivint mentre prove d'escoltar la natura i, des del campanar, m'escolte el primer toc i vol a missa... 

I vora la soca garrofera que reprem la terra i, com jo quan Carrasca, amb ella es confon, comence a ratllar en vers allò que sent... M'ixen, però, uns versos cantelluts, raspats, esquerps... Potser la meua ànima necessitaria moltes més pujades belles a ermitoris preciosos per trobar l'assadollament necessari... Aquell que alleugerisca el vers i n'embellisca el cant. I potser, contra la meua intenció, l'infantilitze...

De sobte, observe un rogle de gent, segon toc i vol a missa, i unes cadires parades. El vermell de la casulla del rector i un Sant Blai allí parat sobre una menuda peanya... No es fa la representació ací dalt? No passa res. Me'n baixe depressa, no siga cosa que... 

Efectivament, mentre cauen unes poques gotes cèliques amenaçants de moltes més, vaig a pleret per arribar al tuacte del matí, la representació infantil del Miracle... 

Més senzilla no pot ser, i m'és preciosa... 

Conten els nens com la voluntat de Sant Blai, a través de la de Déu, va ser que en l'any de la picor vera, la imatge del sant guaridor de goles i tos, volgués ser refugiada en aquella ermita que ara queda tan alta com llunyana... Ni a un poble ni a l'altre, com passà en tants pobles, pels segles, amb els seus protectors. El que passa és que el nom de la Vila i Baronia del Ràfol de Salem eixí onze vegades, onze, en les butlletes. I si això no és miracle...

Si polses ací trobaràs un fragment de la representació del Miracle de sant Blai.

I una vegada ben enregistrats els dits i fets dels actorets i actriuetes, toca fer romeria cap a la parròquia mentre sembla que l'oratge ve tancant-se i serà cosa de no badar... 

I amb dolçaina i caixa, amb el sant molt ben dut al seu menut baiard, l'alegre companyia fa via pel poble... 

Si polses ací, podràs vore el final de la romeria de sant Blai.

Com que comença la missa, faig volta ràpida per l'església. Feia anys, molts anys, que no hi entrava i la note molt renovada, neta, polida, agradosa... Faig fotos apressades. La Divina Pastora, Sant Nicolau, el Salvador tan famós d'aquest poble, sant Miquel sobre l'altar major, i sant Blai mateix a una vora... Comencen, me n'isc amb respecte... I un colp fora, em cofe el barret. Fa ressol...

Faig camí cap a la plaça Major i decidisc seguir caminant cap el cotxe. La tornada pot ser plujosa perquè a l'occident de la Vall hi ha nuvolats que no menteixen. El sol queda només a la façana de l'Ajuntament del Ràfol.

Ans d'eixir del poble, m'entretinc en el llavador. El safareig va buit d'aigües, però segueix sent bell, malgrat l'estrenyiment urbanístic i el desús... Em meravellen els detalls més menuts... Seguim la via... 

Un matí vertaderament aprofitat, i amb goig... Veurem si la propera vegada que començarem la setmana descansant, dissabte mateix, entre exàmens i ofecs, encara podré fer una escapada i visitaré el porrat de Sant Blai. Em fa il·lusió... I és d'il·lusions que cal alimentar-nos en els dies esquerps que vindran, tant angulosos com els meus versos, encara...

Quin goig, el Ràfol...