On són les neus d' ahui?

8 del dematí de la Nit de Reis. No hi ha cap neu... 

 Santrafel, a dimarts sis de gener de 2026. Diada dels Reis de l'Orient.

Jo m'enyore l'ahui, mai l'ahir que ja fou, perquè m'és demencial eixe ara fotut, malgastat en fatuïtat, arrebossat en cinisme, confitat de mentida...

No trobe cap tipus de certesa en aquesta distopia que ara ens és govern. La seua senyoria em resulta feixuga i escapçadora. Em presente al món desganat amb la il·lusió de qui pensa que encara hi ha encara i se'm tallen les mans i la llengua...

El darrer episodi, l'alçar-me del llit i, en mirar enllà de la finestra en el fosc que s'estén davant el tristíssim aparcament dissuasori que s'estén, clevillat, esgrogueït, al davant de ma casa no trobar la neu que han promés, insistint, ofegant, tants gurús previsors, tants mitjans desinformatius clamant a la selva coral una mateixa por, un apocalipsi impostat, manipulador, intoxicador... 

I reprenc al trist dir del meu cor el vers vell de Villon... "Mais où sont les neiges d'antan!". Eixes neus poc em preocupen. Sé exactament on són. Són en el passat, i el passat el tinc ben guardat als calaixos on cal que s'estiga. No és aquest, per res, un pensament que em distrega. No em dol el que fou perquè m'ha conformat i ací em té. El que em danya és l'ahui. Eixe ara que et dic que em rebolca el que em queda de tripes i em glaça l'alé... Tot l'hipòcrita ahui. Eixe lleig per el viure que esdevé el temps d'una informació que se'ns passa a la gola amb embut per encebar-nos el greix d'un fetge ja ben malalt de consum immediat. Oques som d'un poder que és omnívor, cruel. I se'ns va mal fotent a mesura que ens vol. Nombres som, sols, només. Ben marcat que jo el duc a la pell... 

No dubte del qui soc, sí d'on soc. L'ubi sum. On són les neus d'ahui proferides a crits al mercat d'aquest temps malvestat? És un mal prepotent el ser més que format a informats de tendència atractiva, potser il·lusionant malgrat tot el malgrat. Que la neu anunciada, avisada, jurada, és només el distret del tant dol que se'ns ven, d'una por que també esporugueix... Entre tanta victòria del res, de l'obrar violent, tensador del llas món, del poder econòmic de tres, geopolítica atroç, del derroc tan constant de qui pensa que té i que no sap ni qui és perquè es creu dels qui són, sense ser... Tant de Trump, tant Maduro i Pp i oposició immoral, i petroli, hi ha fam i hi ha set. I insisteixen en dir, opinant el mateix els mateixos, el res... Aplanant el regnat de la por. I després Groenlàndia i la Cuba i vorem... I tothom ben callat no serà que rebrem... I no es diu, i, si dius, com si feres no res... Aquest món és el res, ni el recurs tens del prec... S'alça nou el vell regne de Mort i de Pesta i de Fam i de Guerra. Els genets del món sobreinformat i ignorant... 

Jo que he crescut entre el fred estimat; que m'he alçat tan sovint i he mirat al davant, a aquell blanc tan constant de la serra amb un tel de farina excel·lentment brillant amb l'eixida del sol, el més habitual ans del canvi d'oratges negat pel més brut interés... M'alce hui i no veig més enllà que un trist gris que no és ni s'adiu als avisos, alarmes constants, a la por del tant, i, de nou, de tant res... Eixa por en l'alegre volveig d'una neu que no s'és... Tot és por, aquest viure, és alarma constant, la del conte del llop. Que si neva ben fort i ens esclafa serà sense avís, com a torna pel tot i ens prendrà confiats que no res passarà perquè sona l'avís tan sovint i no és res. I no és res, que quan s'és i quan siga ens fondrà... Que ja som tan messells, tan criats a la dula del gest, la paraula banal, el distret, que en no haver avís ens han mort, ofegats en el fang del barranc que se'ns ve i no ho sabem.

I d'ací em surt el vers. El primer d'aquest any...