Santrafel, a dissabte dèsset de gener de 2026.
No, no et confongues, ni et deixes confondre...
La foto que presideix aquesta entrada del meu dietari personal no és de la Llum de Sant Antoni de Baix de Bocairent d'enguany, en absolut. Ara te'n passaré unes quantes. Es tracta de la Llum de Sant Antoni, sí, però la del meu estimat Betlem que, com saps, enguany ha reflectit just aquesta commemoració festiva tan lluminosa. LLUM, amb majúscula, rep com a nom el Betlem i, efectivament, hui ha estat el dia de la Llum... Quina meravella poder pujar a l'estimada ermita, aquesta que durant un mes llarg he intentat de reproduir a casa, i trobar-me en ella de la manera més especial que mai, en els més de trenta anys que fa que puge, en ma vida...
Gràcies, també, a Juanjo Alcaide per haver-me acompanyat, com tants altres anys també. Gràcies per haver cridat de nou que tanquen la porta, i per les fotografies. M'ha fet especial il·lusió aquesta... Ja que he dut a ma casa l'ermita de Sant Antoni de Baix, he portat el meu Sant Antoni figureta, i la figureta del porquet, a l'ermita, per tal d'arrodonir un joc que em complau, no fa mal a ningú i em mostra en marxa de nou, per més que, en la cella, se'm veuen els problemes, com vaig superant-los...
Ei, que fins i tot ens hem atrevit a fer la fotografia mentre el cercle de llum pujava, i ja estava sobre les flors de l'altar. Ací mateix, la llum que dona en la cara de les figuretes és la veritable que passa pel forat de l'ermita! Minuts després, s'ha encolomat, malgrat la nuvolositat que l'oratge ha arrossegat, en el sacre rostre antònic. Com és costum.
Ha estat l'any més estrany en tot que recorde... Més encara que quan la llum fou quadrada! (coses de Juanjo, ja ho he escrit per ací alguna vegada). Més cotxes aparcats que mai però no massa gent a l'ermita. Senyal que és dissabte i es nota. Fred, en tots els aspectes. En la gent arrupida. Els qui han arribat tard i han marxat prompte tot i molestant una llum que suposàvem que no seria i que sí que ha sigut... Ho he notat tot gelat. Potser era el meu fred personal... La bastida, les obres... Ai...
Després de parlar amb mossén Ramon, també amb un tel de glaç en la conversa, i de trobar-me uns amics ontinyentins i l'alegria de la meua estimada amiga Imma Gisbert, que enguany és majorala de la festa en nom del fill, me n'he anat al fons amb Juanjo, on toca... En no tenir mòbil, que va morir amb el meu bac, he anat provant amb dificultats amb la càmera. Alguna cosa bona m'ha eixit, però...
Doncs sí, bastides. Per fi hi ha estudi, permisos, pressupost... Per fi s'han fet bona cosa de cates científiques. Per fi, una vegada consolidat l'edifici, podrà actuar-se sobre la seua pell interna. Trobar els colors, repristinar allò repristinable. Quina meravella... Només al meu Betlem s'hi conserva ja el banc corregut. Ací ha estat tret de totes, tot deixant al descobert la base de les precioses columnes...
Serà aquesta la darrera vegada que veurem la Llum de Sant Antoni amb una ermita tan precària en el manteniment estètic? Ai, que tot siga a fi de bé... Mentrestant vaig fixant-me en tots els detalls que puc fixar-me en mig de la foscor, i mentre la porteta l'obren i la tanquen, que ja són ganes. La llum s'esdevé. La tradició s'hi renova. Ara només falta que, com tanta gràcia em fa, aplaudisquen el sol...
I efectivament, enregistre amb complaença el tebi aplaudiment. Ramon, que sempre innova, ha resat immediatament un Parenostre. Sovint me n'oblide de l'on em trobe i del perquè de tot plegat...
I res, resulta que els restauradors van a explicar de treballs, propostes, pigments, troballes... I m'interessa sobremanera aquest punt. M'afanye a avançar-me a les primeres files com puc. Però abans, no puc estar-me de fer la fotografia de Juanjo, que ocupa exactament el mateix lloc que la seua figureta del Betlem...
M'atrevisc a preguntar, en privat, dues històries als restauradors. La que més curiositat em desperta és la del terra de l'ermita. I sí, em confirmen la sospita. Es troba realçat sobre l'origen gòtic, fins el punt de tapar la bella base de la columnata... Em mostren la cata barroca. Amablement, m'informen de com van fent... Acabem parlant de com he refet el retaule... Ja estaria bé que... Però, clar. M'agrada que la cosa vaja avant. És una alegria completa, de veritat. Anirem seguint el procés. Promet la cosa. Promet.
I tres, garçats pel fred, encara tenim temps d'alguna conversa més. Juanjo s'enfila a la llar de dins de l'ermita i jo, que fa tants anys que no entre, mentre la gent apuntada s'endú les darreres porcions de tonya, em recargole del riure satisfet en veure que la meua reproducció de les cases adosades al temple no està mal, no... Ja vaig decidir deixar espais més amples del que suposava per poder bastir el pessebret. I en ser al lloc, que jo he engrandit, tan càlid com casa meua, m'he arribat a emocionar de debò.
Li he demanat a Juanjo que ens traiera fotografia davant del temple a Imma i a mi. Si fa anys que... Quina joia sempre la seua. El temps, afortunadament, no passa quan li trobes el somriure...
I res, així ha anat la Llum de l'any de la LLUM. Crec pagat el meu deute amb l'ermita. Algun dia m'atreviré a contar que...
Comentaris