Feliços dihuit anys, amic...

 

El meu cotxe a l'entrada del Canyó del riu Lobos, vora la font d'Engómez...

Santrafel, a vint-i-tres de gener de 2026.

No he tingut company més fidel en els meus viatges, ni confiable... Però m'ha costat trobar fotografies d'ell, perquè ha volgut ser tan discret que si apareix en cap imatge, sempre serà de refiló, pobret meu... Tan discret i celat que el tercer dia que va estar amb mi, demà en farà just dihuit anys, una veïna, en recular el seu vehicle, es va encastar dins d'ell tot destrossant la porta del conductor. No l'havia vist, va plantar-me amb el rostre alçat, quan sabia jo de raó que l'havia mirat, i ben mirat, abans; i calculat el fet... Des d'allí ja no va ser el mateix. Però per a mi, ha estat el de sempre... 

I ha anat envellint a l'amuntavall de les carreteres, sobretot per dur-me a treball tants anys com panys... Suportant les pixades de la colònia il·legal de gats que ha mantés la veïna aquella de la finca de la vora de baix i que me l'han deixat marcat, tan marcat com aquells alumnes del sud que li dibuixaren una polla que encara es nota... I se m'ha fet vell, molt vell... I encara que corre que se les pela, ja no dona ni calor ni fred quan fred i calor ha d'implorar l'ànima que s'atrevisca a voler conduir-lo... M'ha donat molts disgustos, també, però tots ells deguts a desficacis dels de taller, més que res perquè va nàixer amb un problema al cor i li l'hagueren de canviar. I després..., què vos diré dels tallers, dolent, clar, que vosaltres no hàgeu patit per experiència... 

El meu cotxe descansant junt uns companys davant el monestir de San Pedro de Cardeña, mentre jo m'aprope a la tomba de Babieca...

El contaquilòmetres li ha fet ja volta i mitja corrent món, i les anècdotes que d'ell se'm venen a la memòria ara mateix, tantes, puc amuntegar-les amb vivesa alegre... De deixar-me tirat, jo diria que no mai, no..., només ha estat una vegada a punt de fer-ho, en aquella costera d'Escalada, vora l'Ebre burgalés, i perquè es quedà sense benzina quan avisava que li'n quedava per a bona estona... Que això, les temperatures i la cosa de les músiques, les ha dutes sempre d'aquella manera... Però malgrat tot, m'ha estat seguretat.

Amb ell m'he trobat enmig d'una platja paradisiaca inaccessíble allà a l'Atlàntic gallec on no sé jo encara com és que ens va dur el navegador aquell, sí... Que se n'ha vingut amb mi a totes les meues aventures i ha patit tant d'avatar... Una vegada vaig dormir dins d'ell, ara me'n ric... Fou, com no, als Santfermins d'Iruña i perquè no em quedà cap altra opció, fins que me n'eixiren mil i ell pogué descansar... I en ell i amb ell he gaudit com no es pot dir, i he discutit, i ben mal ho he passat quan recollia una i altra vegada aquell narcisista que deia que m'estimava i... Ara me'n ric perquè volia aquell conduir-lo, conduir-lo i no li'l vaig prestar mai el seient conductor; com si el mateix cotxe em diguera que ni per aquelles... Sí, va costar-me un viatge seguit des de Porto a Ontinyent tot i pujant al més alt de la serra da Estrella tot fugint d'un incendi real i d'un altre de metafòric. Ai el meu cotxe..., que s'estigué, en estar aparcat, més temps al Pla dels Cremats de Montsegur que no jo mateix creient-m'hi que ho estava (i segons els vells tractats, va estar-ho ell...), i s'ha ficat dins la neu tornant de Biar per demostrar-me que era imparable i fort, i de tan confiable, ho tinc ben clar, casa. Ell em duia i això que em veia descansat com jo encetava el camí cap a totes les meues gens pensades gestes casolanes, les que tant m'agraden perquè em donen vida... Les més grans!

Des de dalt de tot de la roca de San Pantaleón de Losa, allí hi ha el fidel cotxe... 

Ara te'n diria de recorreguts feliços, de rodes punxades per alumnes malcontents, de la bona gent que també ha encabit... Però no ho faré, que la recança em fa pujar els nivells de fartesa vital quan cal riure... 

Ara he de pensar ben seriosament en deixar-lo descansar per sempre, que ja ha acomplert un cicle immensament feliç i he de seguir. Em rebla el cor pensar que ha de passar, que és llei del viure i tal. Però, i què et diré? Que em traspassa imaginar com pot ser que puga prendre's tanta estima a una extensió ja de mi mateix objecte... Agraït, quan toque, li recordaré les escapades a Carcassona, els camins secrets per la meua infantesa que em va possibilitar refer, tant de goig que se, que se m'esborra, que no diré, que no recorde... Potser la vera amistat èsser-no èsser és saber-se necessaris del tot, l'un i l'altre i l'un per l'altre, però també prescindibles.