Farem el que podrem????

 

Figureta del Joan Petit. Betlem del Tio Sergi Carrasca.

Santrafel, a dissabte dèsset de gener de 2026.

Espere ser breu, tinc massa a dir d'allò que he estat rumiant, i ho necessite.

Des de fa molt, massa anys, he estat convençut que, en millorar la meua salut, podria tornar a fer.

A fer, què? El que puguera.

La salut no ha millorat. Ara veig que, per més que pose de la meua part, que ho faig, no hi ha cap solució. Sobretot a causa de la humiliant deixadesa del sistema públic de salut sobre el número que soc. No em fan persona. Com a animal que em tracten. Número sols. I va a pitjor. 

El problema s'encasta i amenaça de fer-se'm etern.

Mentrestant, vaig tirant. Treballe amb força el meu treball entre entrebancs, mes allò que treballe cada vegada és terra més dura. Costa llaurar-la. No te saó. El fruit és mínim, pobrement escanyolit. No té regust ni sabor. Això m'acatxa més encara... L'altre treball, el que tan em plau de dir i contar com érem per veure si alguna vegada tornàrem a ser, encara va a pitjor. L'exempli més rabiüt. Els meus alumnes de Batxillerat s'hi sorprenen sovint pel que els dic, i els dic molt poc, d'allò que hem arribat a ser, de tradicions, orografia, llegendari, urbanisme immediat, misteri, persones, literatura... Què els hem ensenyat darrerament? Doncs el que marca, estrictament, el currículum vigent establert: cada any el mateix. Cada curs és igual: teoria del llenguatge, dígrafs, dièresi, accents... I cada any se'ls saben menys. I repetim com autòmates sense saber ja diferenciar nivells, tan allunyats com estem de les necessitats vitals. Apartats de tots com ens fan estar, i com tants, voluntàriament, estan, d'allò més immediat. L'horitzó vital de gent que s'ha fet apàtica a un sistema escolar buit i verament inservible, per insensible, per allunyat... 

A això cal afegir els tants reclams de llumenetes que els atrauen, pobres insectes com els vol el fosc i eteri "qui mana" interessat en fer-los nombres. Com atreure'ls nosaltres a la llum del què fórem?

Jo ho intente amb minses forces. No m'és possible. Potser perquè, tot sol, soc més insecte encara. Però per molt que clame, no trobe tornaveu ni ajut.

Pel que fa als meus escrits laterals, aquest mateix, aquests que publique al meu simple blog, al meu poc facebook, no hi ha manera... Jo escric, escric, intente, prove, assage... No hi ha clientela més enllà dels amics. No arribe a ningú. No mou res allò que dic. Insecte com veig que soc davant la serralada... 

Bona culpa tinc. Ho reconec. Però no m'esgarre les vestidures car crec que he actuat correctament davant el món perdulari on vivia, que encara s'ha agreujat en més davant l'interés. El polític. L'econòmic. El de la prestància social... Soc al·lèrgic a tots ells, jo. Bé com ho sabeu. 

Vaig sentir-me editorial. Vivia mesos avant del que tocava només perquè tants se n'aprofitaren de mi i del meu fins estafar-me. Vaig decidir aturar-me. Vaig decidir apartar-me de les mesquines editorials, periòdics, programes de festes, revistes editades per entitats malèvoles... Vaig voler apartar-me dels homòfobs, dels feixistes. Vaig patir per això ostracisme. Encara el patisc. Vaig ser buc expiatori. Vaig ser destrossat en el personal per qui tot ho pren com a personal. Vaig ser esborrat per l'interés de tants. I estic conforme.

Estic conforme perquè, ara, des del fondo de la malaltia que sé que ja no es curarà. De la desesperança absoluta en cap tipus de sanació, no he de buscar absolució. Tinc la consciència ben tranquil·la. 

He aconseguit apartar-me d'allò que pot considerar-se banda fosca de la nostra "cultureta". He tallat ponts, per suposat. M'he impedit el pas franc, faltaria més. Però no dec res a ningú. Això em fa perillós, ho sé, perquè amb ningú no puc casar-me. Però aquesta llibertat que em fa lliure m'esclavitza en el silenci social. Els periòdics seguiran prohibint-me. Les entitats provaran d'esquivar-me. Però... És que jo vull publicar amb ells? Ni pensar-ho. Ha d'haver-hi una altra manera d'actuar en aquest país on, si no tens amics, si no ets de profit per a alguna de les bandes, se't xafa immisericordement. Insecte...

Quina forma trobe, aleshores? Quina fòrmula? Doncs només en veig una. Tenir ben clar que cal redreçar i fer-ho des de la humilitat de qui no rep altaveu. A través de la insistència, de la persistència en el treball, de la constància. De seguir amb el blog. De provar a través de les xarxes socials. D'intentar de nou autoeditar-me treballs, poemaris, llibres. L'esforç paga la pena perquè em manté il·lusionat, em manté viu, actiu, curiós, incitant... I qui sap? Si només un algú t'escolta, ja guanyes un món!

Tinc ara mateix molts projectes que van aparellats a la sàrria de la meua pròpia recuperació personal. La voluntat no em falta tampoc. Per sort, encara puc pagar-me edicions curtetes i tinc algun amic que, igual que jo soc incondicional amb les seues dèries (encara m'alimente de l'art dels amics), ho és amb les meues... Aprofitaré l'avinentesa. Cal publicar. Cal un suport físic de la paraula, sempre fuguissera a les xarxes. Farem tirada curta, doncs, però la farem. Provarem a entrar en el món a través de qualsevol possibilitat que se'ns permeta. Això sí, que siga digna, humanista, respectuosa, voluntariosa, positivament social, afectuosa també. Res de negoci fart, no som negoci. Crec que la nostra Cultura és reversible... Recuperable si vols. La malaltia del diner ha ofegat el voluntarisme. Soc voluntari, amb tota l'assumpció que tot això suposa. 

Això sí, i cal marcar bé eixe això sí. No soc messell. Crec en el treball digne. Digne i lliure. Lliure i veritable. Amb dret a equivocar-se, en l'anar fent que pot ser reencaminat en tornar enrrera davant la bifurcació equivocada... Amb obligació de pagar la pena de la correcció, que no és cap pena sinó guany en saviesa, en experiència, en humilitat. Una humilitat, però, amb el cap ben alt, des de l'orgull. El que sé i em pertany he de passar-ho davant el poc que em quede. I al pas que vaig, no sé quanta memòria ram em pot quedar, davant la creixença que note de l'oblit que m'aclapa. Constant l'oblit. Dolorosa la consciència de l'anar perdent memòria... 

Seguiré, enterc. M'ho promet. I no sé on és que podré arribar ni si podré arribar més que al petit roglet que sé que m'escolta. Però no voldré ser capelleta, en absolut. Ni bajà, com tants, en aquest món ple de taifes-natures mortes que ens domina. En absolut. Altre això sí que em permetràs: no pense deixar-me xafar. Res de consentir furts, menysvàlues, plusvàlues ni esborrats. Tot signat. Per suposat.

Figuretes de la Balanguera i de l'Àngel Custodi del Regne (l'amic Àngel Canet).

Res de consentir profits d'altres a partir de la meua faena. Col·laboració amb qui col·labore. Respecte a qui em pregunte molt val. Oblit sense culpa de la petició passiva agressiva o de l'interés tòxic disfressat de preocupació. 

Així que res... Faré tant com podré i espere molta faena. Que em vinga la inspiració mentre treballe, com deia aquell. Que hi haja via absolutament lliure a la llibertat del fer; cap porta en el camp... Si em vols donar la mà en ajut, ets benvinguda; ets benvingut. Si voldràs aturar-me, potser et xafe...