El Rei Pàixaro entra a Biar...

Santrafel, a diumege dihuit de gener de 2026.

Ha plogut finament i he passat fred. No ha plogut massa tampoc, en algun moment semblava aiguaneu la pluja. No era tant. Tampoc no ho era el fred, em deien. Jo, gelat fins el moll dels ossos per la meua mateixa i nova natura, només que pensava en el bé del cel que era el caliu de la gent, i el de les foguerades que, al llarg del curt camí, anava trobant-me.

Ha plogut. En absolut allò que anunciava el cremor de l'ara mateix, l'exageració alarmista, la por a que l'assegurança haja de pagar per la tendència que tenim a viure entre l'oratge. En temps d'alarma, del que s'acaba el món per la imperícia manifesta de qui li fa de titellaire, un queda't en casa encobert en el mal oratge n'assegura una pau de consciència que s'encomana en quedar-te... I malgrat tot, i per això mateix, i sumant la meua càrrega personal, em calia arrossegar-me a un Biar que cada vegada m'és més llunyà en tot i en tant. Vida no sé si és creixença, però sí acumulació de viscut, d'experiències que van deixant les anteriors en un fons que, de tant en tant, cal recuperar si volem seguir sent nosaltres mateixos. I malgrat l'aiguaneu que només era que cendra dels tants foguerons amables, he agraït trobar-me de nou entre els carrers que estime, la gent que se n'alegra de veure'm i em regala el seu riure, la festa que m'engresca el més fons de mi mateix. La bellesa, ja saps, del dedins quan és senzilla, arrelada, entusiasta...

Ha plogut. I m'he rist jo mateix en recordar el vers que aquest matí he ratllat...

"Oh gloriós bon sant Antoni

que anomenen de Viana,

feu que ploga bona cosa

però no aquesta setmana.

Que vinguen aigües resoltes,

i no siga en Carnestoltes.

I que ploga amb força i esma,

mes, ai, no per la Quaresma.

Feu que ens ploga amb gana, a manta,

tampoc per Setmana Santa...

Vindrà maig, que és tan festiu,

que no ploga fins l’estiu!

L’estiu no és mai bo pel ploure,

a l’octubre l’hem de moure...

Però els ponts, Remeis, Tots Sants...

tantes festetes brillants...

Res, fins que passe Nadal,

no ens doneu aigua cabal...

Oïu, Toni, la complanta!

Dau-nos aigua, que ens fa falta...!"

Després d'un any sense acudir, he trobat la festa molt canviada sent que res no canvia en l'arribada del Rei Pàixaro. El gloriós rei de burles carnestoltenc d'una vila sense Carnestoltes que l'emparra en el temps que va enmig de la fi d'un Nadal allargassat. Relíquia rica d'un costum de danses, espases, bufes, burles, naips, ceps i bons perbeures i menjars que encara creixeria, si fóssem com fórem, en el proper Dijous dels Amics, el dels Compares, el de les Comares i que serà Gras, Llarder, Carnestoltes del ver en el no res que peludiarà la Quaresma nova i vella, que a Biar mateix, resultaria estavellada, feta doloroses miques, carrer Romero avall feta bota de sardines jugada a veure quin jove és més destre i fort, abans d'esclatar, en rams, la Pasqua.

Sa Majestat arriba per carregar-nos amb l'impost, demà, del donatiu pels altres que és per tots. El de la col·laboració i la subhasta i les saques de farina... I ho fa entre el goig dels súbdits fatxos que ens llumenen mentre ens saluda i li tornem la mercé que ens fa. Solemnement humils. Assaonats de misteles, herberos i bunyols ben dolços d'ensucrada com és la mida de la vida que ens presenta. Ver miratge. Ara com les flames que s'enlairen en aquestes torxes enramades en el joc de la foscor. 

El Rei Pàixaro emociona els emotius. Du records de bonesa, de la bellesa de l'abans enlairat amb les espurnes foguereres front eixe fosc que ens és l'ahui... No pot deixar-te indiferent un pas tan fugisser, com en ensomni que no dona temps a respondre la seua salutació més que amb el somriure. Mentre tot diu vítol a un Sant Antoni que no és més que un vítol a Biar mateix i a cadascun dels qui, estimant-nos-el, ens l'estimem... 

Des de l'espera entre el fred fins a la cada vegada més despoblada cordada, tot és goig de veure i viure i notar i olorar i gustar. Això és, justament, el ser. L'ésser mateix. La vida només que pot ser la flamerada del fatxo que ens aviva, ens consumeix i ens fa l'oblit que conduirà a noves cavallades, en herència del que fórem i ja no serem. Que ho seran els altres... I tothom, fins i tot el mateix Rei, s'hi renovella... 

L'espera sempre és bella. Du ressò de Muixeranga. De sí i de no amerats de fred i de caliu. D'opinió que enfronta tradició i interes. Allò que se'n diu política i que només és joc humà de creença, de fidelitat, de preferència, de coneixença o d'oblit... Som com som. Un ho volem ser. Altres volem ser altra cosa quan, ja veus, sols som fatxo que, en llumenar, s'apaga. Però volem enllumenar nostre color quan, allò que més llum fa és mesclar les flames per enllumenar el costumari que tant respecte mereix. Perquè això serem algun dia només, record del foc que fou. Que digué enllumenar unes ombres que es mantindran. Altres fatxos caldrà encendre si volem seguir sent pinya i créixer amunt com a poble.

Perquè malgrat qualsevol malgrat, i potser des de la ignorància del que en veritat ens nodreix, tots, totes, d'una manera o d'altra, necessitem alimentar-nos de bellesa.

De bellesa. La que siga. La que es preste a fer-nos més humans junt i vora i contra els altres... Voleiem allò que som i cridem el vítol que considerem cridar. El que ens represente a cada pas que fem i que passarà per fer-se un altre... De cap altra manera podem avançar ni sentir-nos amb vida. Pàixaro, Pàixaros, música, robes, bandera, sant Antoni... Tot això només són que cordes que ens enlligassen amb l'àncora que ens manté ferms, tot el ferm que el balanceig del viure ens permeta, dins la mar orada d'un món que no només ens mareja, ens fa oblidar, ens porta pors inesperades perquè no són nostres, sinó que vol capgirar-nos i ens capgira... Tot passat heretat en festa no només és renovellament conscient o no d'allò que ens han llegat, que ens fa ser, reconéixer-nos dins d'una comunitat amb comoditat. No. És també compromís en el manteniment de les lligasses  humanals tot i afegint també de l'oli del nostre ara per fer cremar el foc que enllumena. I, per suposat, exemple de prínceps pels qui demà han de ser-hos hereus i, ara mateix, veuen con ens enfilem la bota, el porró, la catalana, el glopet, la mesura, la botella a plens morros per beure de la vida a pleret. I en veure el perbeure, beuran i pervindran. El demà ja és ací, i l'alcem amb el costum.

El Rei Pàixaro es fa Biar. N'assumeix les circumstàncies i el batec. Eixe del seu cor festiu és el del poble. El de tots els qui mostren estima perquè l'estima els mou. 

Quin goig suprem, sublim, conformar part d'eixe cicle, més que siga intermitentment però amb constància. Nomes per viure de les seues engrunes. 

Ha plogut. Però me n'he anat amb les butxaques de la memòria plenes del bon caliu de les brases escalfadores del Biar, de les biarudes i biaruts, que tant m'estime. I amb mi quedaran, oblidats en l'abric, per quan em faça encara més fred en la vida trobar-me'ls al fondo en ficar les mans fredes a la recerca de bon foc. Bé que m'escalfaran els somriures que em retornaran l'aroma d'aquell fumet que vencia la pluja i donava en torna el regust d'aiguaneu que dansava amb les melodies que fan dansar els homes ocells, el bé i el mal. El món fet cel...