Beata...
Santrafel, a dilluns vint-i-set de gener de 2026.
Quan tornava a la Vall, en passar el Coll de Llautó devers Benigànim, vaig decidir, ahir, de fer un revolt sinuós. Entraria per Benicolet per passar per Llutxent i Quatretonda. La de temps que fa que em deixe caure per aquell orient valldalbaidí. I ausades que va doldre'm la pesantor que anava sumant-se'm en l'ànima, tan gran com el goig de veure aquell cúmul d'albarisos repretats on s'arrelen encara tantes oliveres, tants ametlers amb ganes ja de florir... Com tinc d'abandonada la Vall, en tants sentits, en tots els possibles... Vaig dedicar-m'hi en cos i ànima tants anys, molt d'esforç crec que assaonador, i ara... Com me l'enyore. L'interés de tants van véncer l'impuls i intentaren desviar a convinència la inèrcia... Després, ja veus el després. Del poc al res... I no me'n sé avenir. Estaré a temps de revertir tendències? En el personal parle. L'esperit de grup ja el trobe impossible... Supose que sí. Només cal aclarir conceptes, rematar certes garbes i provar a tensar de nou el vímet per recomençar la sarga per veure quina mena de cafís, albardat o cistell puga eixir... Em cal projecte. I ha de ser, no en cap un altre, personal del tot. Si una cosa he aprés és que ja no confie i potser m'equivoque. No vull tornar a provar en ma pell els results de no estar equivocat. Jo què sé... Ja faré, però prompte. M'enyore la Vall i no la veig enlloc mentre per ella avance. Benicadell emboirat, els cordells no se'm lliguen amb l'espart mal picat... Serà cosa de fer. Però prompte, no t'encantes...
I així és que arribe i m'aparque a un Benigànim diuen que festiu. Pose peu en terra i em decidisc a seguir costa avall, caminant. De lluny s'escolta un so rar, semblen uns d'aquells músics de carrer que sovint escolte a les cruïlles properes de casa, demanant... Si no fos pels cobertors, tots variats, amb la cara de la Beata Josepha Theresa Abinyana i Gomar, el rostre, les accions, els miracles tants, i tan senzills, que se li atribueixen... Jo diria que de festa, poca... Potser és l'hora. Potser la via triada...
Em fa vergonya l'abandonament meu d'aquests i de tants altres carrers com m'he recorregut de jovençol tot treballant... Pense que he estat, en els darrers deu anys, més vegades a Carcassona que no a Benigànim. Em ric per no plorar? No, que la cosa és seriosa i té una caterva de motius seriosos la circumstància. A la festa de la Beata, per una o una altra, puc jurar i no en va que serà aquesta la meua primera vegada en el segle. I he de poder suposar que també feia molts anys que no hi acudia en finir aquell segle passat. No recorde el perquè, però en poc, i m'ho dic i t'ho calle, que prompte ho podré recordar.
Em sorprén que només siga al lloc la senyora que ven aquells ciris tan blancs, i allí al fons la gent de la pirotècnia que prepara les mixtures i els trastells del seu ofici per alegrar amb colors i bells focs el retorn de la patrona (in pectore, clar) de la Vall a sa casa... Una terra tan desballestada en el tota la cosa i que no pot mirar més enllà dels seus tants horitzons castelluts ni consens trobarà en raons com aquesta. Tota política de campanar que fem tronarà al primer dels revols que voldrem voltejar sacsejant-nos les torres...
Som a Benigànim el dia de la Beata? No, no és el dia, ja ho sé, que han passat el festiu de la commemoració a aquest cap de setmana perquè l'oratge no deixava lluir com calia el passat vint-i-u... Però ja ho escrit jo aquests dies a mode de dita: "Si a l'hivern ve plovent i la festa vas movent, demà no la faràs, que mourà vent...!". I la de nuvolades que venen, ahui, de Ponent...
Però som a Benigànim la vesprada de la processó de la mística casolana, no? Doncs el que cal fer primer és fer una volta sencera al que serà el recorregut de la mateixa per veure com, sempre des de la senzillesa manual, els veïnats distints han fet relluir els carrers...
No ha sigut mai aquesta una festa d'excés en allò fungible. Convençuts de la dignitat de l'efímer, hom ha provat de sempre una senzillesa marcada molt unida al terral... Carres pintats amb modèstia, molta cosa de planta a la vora, una catifa ampla i llarga que només festeres i festers i la imatge sedent de la Beata i les autoritats i els músics faran de trepig... Que ací, ja ho voràs bé de nou, la gent que processiona ho fa com si fos un fet quotidià quan no ho és, per sobre de la vorera... Al cel, tuls i papers i gasses en garlandes sempre perpendiculars al transcurs de la via, com a cortinatges que bateguen al vent que, en l'enguany, bé que me'ls amenaça...
I m'ature, com no, davant l'alt taronger que, segons el costum, fa vora els quatre centenars de tants anys va plantar, del revés, la Beata...
I allí que anem... Aturant cada pas si convé l'observar, i ajudant més d'un colp a plegar de l'asfalt qualsevol cossiolat que aquest vent tan molest ha tombat... Fem camí entre el goig d'uns carrers que són preparació i que encara són buits sent tan plens...
I de tant en tant que m'ature a llegir imprecacions religioses, jaculatòries variades, que caldrà traduir perquè la Beata els entenga, ella que parlava amb Déu mateix en la llengua que ara estàs llegint... No tinc dubte, bé li caldria d'explicació... "Beata Agnés, el nostre carrer t'acull amb devoció", sabeu, bona senyora? Segurament donaria, ella, amable, les gràcies; per la rebuda i per la traducció. Les autoritats mateixes la dispensaren dels llatins. I ella bé que xarrava amb el Déu que, ves per on, ara que no caben llatins, l'església militant no tracta... Què t'emprenya el que dic? Demostra'm que m'equivoque i desmenteix-me que la nostra cultura ancestral no els és, només, anècdota...
Un dels atractius d'aquesta celebració és aqueixa mena d'altarets que es munten en plantes baixes, carrerons i fins i tot a les escales de l'espectacular façana eclesial. En ella, s'hi representen unes curioses escenes humanes. Una mena de quadres vivents, i del tot immòbils, on els participants deixen entendre imatges clàssiques dels miraclets tan boniquets com rebregats d'aquella santa dona, tots ells ben identificables en la nostra immediata cultura d'arrel ancestral.
Impagables.
L'enginy va guanyant prestància, sempre des de la proclamada excel·lència d'allò més senzill, que només es trenca, en contraposició, en la riquesa de l'atrezzo decoratiu d'alguns d'aquests altarets d'alta vàlua...
Un servidor, que aprofita qualsevol ullada de sol, va fent captura de cada moment que s'hi troba, cada objecte valuós, cada riquesa patrimonial que s'hi troba i que Benigànim atresora a grapats tan sovint invisibles... Cal actualitzar el rebost d'imatges. Tantes d'elles com tinc m'han caducat...
Què et diré que no t'haja dit tant... Un servidor guarda un respecte absolut cap a la figura d'aquella monja agustina que multiplicava cigrons, que oferia quemenjar a Déu mateix, i que anava miraclejant sense voler-ho davant les causes quotidianes que enterbolien la claredat ciutadana del cada dia. Evitant atropellaments de carro, trobant de dins del pou...
Si tinc forces, vindrà el dia que faré recompte del meu d'aquestes historietes llegides, escoltades en herència, que guarde des de fa tants i tants anys com perquè aquest somriure seu no em siga del tot familiar. Lluny de qualsevol pàtina d'enardiment vernissador hieràtic ni immobilista, un servidor té una admiració d'aquelles senzilles com la decoració festiva, però sense voluntat efimerista ni lluïdora. No. Hi ha alguna cosa més que el no-res voluptuós, del miratge acatador ni del postratge postural. I li és llunyà a aqueixa, i a aquesta, mirada...
Torne a eixir. La plaça es veu ja animada i s'escolta la banda com arriba. Mire el cel i tot va fent ullades de llum i besllum. Mire el cel i allí em tope els únics campanars comarcans on no he pujat mai... Quan varen dir-me que no, ara ho recorde, a la setmana justa els va caure allà al terra un batall... És extrany. M'és extrany. No hi ha vol ni revol de campana...
I com sé bé la tela que es talla, els patrons, qui ha cosit i qui ho ha de vestir, jo m'enjoie del tot i ara mire i em veig Benigànim al seu esplendor. I confirme que sí. Poble i festa tot un. La Beata al carrer. Tot va avant i no plou ni plourà, però el vent...
Fins i tot, jo que puge i que baixe i que vaig i que vinc i em reconec costums només òldre'ls, em ben dic, mira, talment un dels dos conventets morellans del Sexenni... I fa goig tot l'esforç fet present, tan silent com hermós, del costum, ben ganxut, ben potent, d'orgullosa nissaga...
A poc passa la gent... A pleret com va anant...
No recorde ara, o millor, no vull dir, qui em va dir que més que no processó, aquesta és una forma de romeria interessant. I sí, interessant del tot m'ho és... Però és processó, de vorera, això sí, fet no vist. Allò que es diu que hi participa tot el poble i no queda ningú mirant... Un ben llarg corregut, un oratge que es plou i no es plou. Una gent que alegre passeja la seua creença... Però és processó. Ben bonica és la marxa que es sona. Jo no l'he mai sentit, i en oir-la, la sent de veritat el cor. M'ha plagut... No l'he poguda trobar a les xarxes, ara que volia enganxar-la en l'ací mateix, perquè no se'm perda...
Ara la modernor merca leds i llumetes que encenen i apaguen. Ho du el temps. I al seu temps, seus costums...
I no res, ja no puc més jo dir que fa temps... Ara espere que qui tanta fe li te a la Beata reba d'ella tants favors i resolucions com és fama que atorga a qui bé s'ho mereix. I que on siga cridada que vaja a bon pas. I com sempre, que siga a fi de bé...
.jpg)
Comentaris