A partir d'un poema de Reis; mirem l'obra segons l'autor? La cremem si no...?

 

Santrafel, a cinc de gener de 2026. Arribada dels Reis d'Orient.

Anit, a Real, mentre parlava amb Paco Muñoz i Pepa López a la saleta de sa casa, amb bon caliu perquè amb tan bona companyia no pot ser d'altra mida la calidesa, el tio Paco va recitar-me un poema relacionat amb els Reis d'Orient que sabia de quan jovenet. Va agradar-me molt... Vaig proposar-me buscar-lo perquè algun vers se'n fugia, i l'autoria també... 

A la fi, el vaig trobar, i Paco, en llegir-lo, va recordar-lo sencer, amb un somriure d'orella a orella. Pepa va emocionar-se. Jo, per a què dir-te... I el poema feia així:  

"Suenan tambores, suenan, suenan, suenan    

Gaitas, chirimías, cuernos y vihuelas.

—Dígame, Rey Mago          

Quién le trajo aquí.   

—De mi torre pina,  

Estrella que vi.

—¿Y a ti, pastorcillo,           

¿Quién te lo anunciaba?       

—Por mis soledades,           

Un Ángel pasaba.

Escribas cerraron     

Puertas y ventanas;   

Huyen mercaderes   

De visiones vanas.

Para calar pronto     

Si viene el Señor,     

Cuídate ser Mago    

Si no eres Pastor.

¡Oigan los señores, oigan, oigan, oigan!        

Dios está en los cabos; los cabos se tocan".

Recorda'l, Sergi, que té bona fàbrica i bona lliçò... "Cuídate ser Mago si no eres Pastor"... 

I com es diu el poema? Doncs és el "Villancico de Dios en los cabos", i ja veus, en un temps tan marcat en l'agre de les postures irreductibles del món, arribar a pensar que les puntes es toquen és tot un atreviment revolucionari... Com aquell amic que m'ha explicat tantes vegades que un cunyat seu és tan d'esquerres tan d'esquerres que pega la volta a la bola i esdevé, per dret de fet i paraula, en extrem dret... Clar, la sorpresa ve quan trobes qui és l'autor... Resulta que és un poema d'Eugeni d'Ors, el pare del Noucentisme català i, en acabar-se la jugada subvencionadora generalitana, reconegut feixista frànquic... Don Eugenio d'Ors en persona! Que què?  

A veure... Li hem de restar valor a la bellesa, a l'art, a la idea despresa del joc poètic perquè l'autor... Ja estem de nou amb si l'auela fuma? És la brega batallada eterna, açò! Jutgem el valor de l'art per l'autor, per la vida, el comportament, la idea de l'autor? No insistírem i seguírem parlant de la tradició dels Reis d'ací i d'allà, ara que jo em sent plenament monàrquic, que és el que em du el temps, abans que, despús-demà mateix, em declare absolutament republicà... Canvis de jaqueta que du el temps... 

Però jo seguisc pegant-li voltes perquè no acabe d'entendre el joc discussitiu aquest... S'estila tant ara mateix aquesta falsa deriva sociopolítica neopsicològica i correccional... La de moviments alternatius adés i oficialitzats ara que prenenen redreçar l'arbre social, tan vinclat històricament cap a la persecució de qui com tu no pensa...

Si valorem el currículum, què et diré, Picasso, Lope de Vega, Cervantes mateix, Shakespeare, per dir-ne alguns, hauríem cremat l'obra i soterrat la memòria de la seua pròpia existència. Jo mateix soc devot de l'obra de Ramon Llull, ho he confessat sempre, però la persona feia feredat, ara la tindríem, i jo també, per tan abominable com el Hitler, el Netanyahu, el Maduro o el Trump... I ja veus que algun d'aquests, posem el cas de fra Ferrer i Miquel, el tenim als altars i de patró de lo Regne... Això sí, no ha hagut ningú que fes els sermons com ell els feia i si ens parem a pensar en el comportament d'algun dels factotums i patums de la nostra literatura pròpia, ens podríem espantar, infartar fins i tot, de la vergonya. I jo mateix, insistisc en els meus ets i uts, encara em negue a llegir gent d'èxit actual perquè els conec les maneres, les passades i les accions cohercitives cap els seus cossemblants en benefici propi, i això no... I ja veus, algun dels aspectes que més m'interessen del fet sociocultural mateix, ells són qui el tenen copat. I encara pujaran als altars de la cultureta devota... 

Tenint en compte el meu obrar, no quadra gens amb el meu pensament, em dic amb to moralista... Però ca! Jo mateix estic convençut que sóc amo de les meues contradiccions, i això em fa ser jo mateix. I com que també sé de les llegendes negres interessades, i la meua pròpia em resulta d'allò més interessant quan veig com exageren per ahi però ni s'apropen al fondo terrible de la realitat, doncs "mera"... Seguiré deixant-me dur per la bellesa; guardaré amb estima aquest poema del senyor d'Ors, seguiré treballant per la meua idea de la cultura i provaré d'esquivar els galifardeus, mascles i femelles, que m'empesten el món. Tot seguint el criteri de la recerca del bell, tan canviant com personal i, ja veus excloent a voluntat... 

Ah, i seguiré negant-me a col·laborar amb entitats socioculturals (sovint amb subvenció pública) totalitàriament feixistes, i amb els tants fatxes culturals com vaig trobant-me, que cada vegada en són més. Per a algú, jo mateix ho seré. Com no?