Una ona nua que acarona Real...

 Dilluns, primer de desembre de 2025. Sant Eloi.

Abans de dir res, deixa'm fer un agraïment sincer perquè ahir, el senyor Ona Nua va fer-me un regal inesperat, d'aquells que no hi ha prou diners al món, ni paraules. Per un moment, vaig sentir-me l'homenol més afortunat del món... A vora un metre meu, ell cantant el "Que tinguem sort" de Llach, desarmant-nos del tot amb la seua guitarra i el seu immens goig vocal... Al meu costat, i a cau d'orella, el mite Paco Muñoz cantant-la també i jo, oint-los als dos, i a la resta del públic de cor enyoradís al fons d'una caragola de mar que feia que se'm perdera el so. Que jo, el que volia era atresorar aquell miratge. Em cal afegir-lo a les bagatel·les de colors i brillants que m'han de quedar al bagatge dels anys que vindran quan la resta s'emboire... "Que demà, mancarà el fruit de cada pas", i jo, que caminaré, l'obriré perquè el guardaré en conserva... Oloraré aquells aromes i agrairé fondament eixe miracle... 

Ona Nua és cridat per Paco i dut per l'Associació Cultural Josepa Blasco de Real. En saber-ho no vaig dubtar-ho. Si tinc el cotxe, passe per Real i em passe tota la vesprada amb Pepa, Paco i si està Mireia, també, i ja si hi ha la xica... Ai mare quina alegria! I agafarem i au, a escoltar aquest cavaller d'Alzira, habitant de la Casella, la poètica del qual va encisar-me fa tants i tants anys, ell té els meus. D'allò fa... De quan jo era jo i encara no havia caigut en la ingravidesa vital que tants anys m'ha escapçat unes ales que no hi ha manera de fer tornar... Potser perquè l'espai on volava ja no hi és ni s'hi assembla en res a l'aquest que ara s'ha fet eteri i no ens sosté el vol... 

Per sort, aquells versos musicats i aquelles notes rapsodiades m'han dut a aquell moment, per moments, que fou màgia i on totes les portes estaven obertes i la gent deia sí i els problemes no ens incomunicaven i la vida encara ens abellia viure-la i... Els textos i les obres d'altres tan ben triats com encertadíssim l'art propi, aquesta onada suau però ferma. Amb regust a gengibre.

I res, això de trobar-me en la càlida primera filera d'un concert sense trampa i amb molts papers remesclats, els de la improvisació de l'ordre de batalla quan l'enemic, una quarantena de persones agombolades a aquella biblioteca pública de mèrit, el tens des del principi a la butxaca..., absolutament rendit...

Què et diré? Que em va saber molt mal no haver adquirit el disc segon, el "Superpop" que es diu. El primer, ara mateix mentre escric aquests mots dispersos, l'escolte. I la tendresa em puja per l'adés i l'ara. Quina veu, per més ressec que fos l'ambient del més del no, novembre, que amb el reclam melós de la guitarra advent se'm feia... Caçava els versos solts, i els anotava al cordial de la memòria que tant se me'n va darrerament... És admirable el joc de l'anar deixant anar la bellesa enlaire perquè la culla qui la necessita per nodrir-se. Jo la vull. Espere que prompte hi haja més ocasions. Els tants bancals que tenim erms ho necessiten, i potser només es troben en guaret i no ho sé... Aquesta forma de fer música és saó, i és justament la que m'estime. L'onada aquesta despullada és el mateix Paco en altre temps, i és tanta gent que ha sigut, que ha sumat, que ens ha enriquit i que, quina dissort, no trobe en l'ara...

Un goig complet.

En tornar cap a casa, Paco em contava que havia gaudit moltíssim. No em calia oir-ho, no. Li ho veia a cada gest, a cada aplaudiment, a tots els comentaris. El que més em repetia, sense saber potser que me'l repetia, coses de l'emoció vés vera: que guapo... que guapo...

En seure a aquella saleta tan menuda com saborosa seua, Mireia s'afegí a la conversa i li contàrem tot en un poc temps amb un "magnífic", i ens posàrem a veure com el Girona es deixava empatar per un Madrid descafeïnat. Quanta anècdota. Les de Raimon no les havia escoltat mai, i la nova historieta amb Serrat, m'ha fet badar-me del riure. 

Ahui no he portat dolcets. Ontinyent està de bou. Jo encara em trobe en l'etapa de no poder reconciliar-me amb el meu poble. Per això, jo, allà entre la meua bona gent de Real, m'hi trobe, a la glòria...  

Encara com. 

Al·leluia...