"Quan Déu vullga", que "no podem fer res"... Ai...

 Santrafel, a vint-i-set de desembre de 2015. Tercer dia de Nadal.

He eixit a comprar, en contra del meu seny. 

Entre a la tenda i hi havia dues clientes davant meu. La venedora, ben servicial i amable, atenia a la primera de les parroquianes. M'entretinc veient, entre els vidres de l'entrada, les obres que hi ha al carrer, ahui aturades. 

De sobte, en acabant de ser atesa, la primera clienta es gira i pregunta a la segona que com està sa mare... 

La pobra dona li diu que mal, que molt mal. Ja no ha hagut conversa sinó monòleg de la primera mentre jo insistia en mirar els ferratges que seran cimentació del nou sòl de la plaça i la venedora feia cara de voler estar en altre lloc...

"Claro, pobreta, l'enfermetat que té i lo maleta que està. Si costa anar-se'n d'este món. Però p'això estem, pa patir, pa patir. I no se n'anirà quan ella vullga sinó quan Déu voldrà. Qu'estes coses són aixina. Déu sap quan mos se vol andur. Poseu-li fe i demaneu que no patixca. Que se l'amporte promte i sense que patisca. Perquè no podem fer res. Hem vingut a este món a patir i no hi ha res que es puga fer que patir. Quan Déu vullga que se l'enduga. Ànimos i dona-li recaos de part meua. Pobreta, ta mare..."

I jo que pensava que la gent que així opinava, eren d'una altra generació més major que ja se n'havien anat tots amb el seu creador... I no, poquius anys més que jo tindria aquesta primera clienta que se n'ha eixit de la tenda amb un somriure que es feia a si mateixa, cordial. Quina bona persona que havia deixat anar tanta consideració amorosa com preocupació real, d'aquelles que fan que et cregues millor ésser humà. I ha arredonit l'acomiadament amb un "Bon Nadal" que, a mi, m'ha insistit en la idea que aquests dies arrossegue que dir això, ara mateix, i justament amb aquest to després, no té massa contingut que diferencie les significances amb el tradicionalment també buit "T'acompanye el sentinment"...

Però el sainet ha continuat. La segona clienta, que certa confiança semblava tindre amb la venedora, que seguia riallera i obsequiosa, comença a dir-li...

"Veges tu, si s'haurà quedat satisfeta... Quan Déu vullga, pobreta mare... I jo? I jo que em tire les meues tantes hores ajudant, netejant, llavant roba, medicaments i suportant les queixes. En mi no pensa? No estic jo passant-ho mal? Ma mare, ma mare... Quan ha vingut ella a vore a ma mare? A dedicar-li deu minuts perquè jo tinga deu minuts per descansar? Tot és quedar bé. Tot és parlar bé davant dels altres i jo a aguantar. No tinc vida. No tinc temps per a mi. No puc ni alenar. Ja es morira i ens deixara en pau. Ànims, recaos... Què cura això? Quedar bé... I què podem fer? Quan Déu voldrà? Que vullga ja! Pobreta..., pobreta de mi...".

I jo, que no puc evitar oir-ho tot, encara tinc una curta pensada. A la meua, clar, que ací tothom va a la de tothom. Què tindrà a veure cap Déu en tot açò quan ja hi ha papers per demanar el dret a l'eutanàsia i no aguantar beneficències que semblen benèfiques però... Efectivament, no soc jo millor que els altres.

La venedora, simpatiquíssima, em diu que bé ho passaré amb tant de bon producte com li merque. Li dic que no, que tinc prohibidíssims aquestes delícies. Que són per a regalar... Bon regal, pues,  Han de quedar contents els qui el tinguen i disfruten.

Això espere. Perquè si no la disfrutem, la vida es convertirà en unes horribles oracions en cursiva...