La Corriola del vint-i-cinc. Quan callà la campana...

 

Cocentaina, a huit de desembre de 2025. Diada de la Puríssima.

Després de dos anys, ha rodat de nou la corriola costera fonda amunt fins que ha arribat a l'ermita de Santa Bàrbara, als peus del Castell i sobre Cocentaina sencera. L'any passat va ser el vent qui li va impedir el rodar i rodar, i la campana callà. Jo, prou tenia amb mi mateix com per a plorar-ho... Però enguany que el dia era de calma, i fred, calia reprendre camí per retrobar-nos en aquella mirífica contrada de pins; vols de campanes que anuncien, en el bon dematí en què arribe, que és el dia de la Puríssima; i una lleugera boira que en ser que el sol puge un eixem sobre l'horitzó aitanenc, es desfarà com fa l'ahir. Com fan els dols... 

Trec la corriola i l'embotit de costum que vaig mercar ahir al Pla de la Font mateix, i em pose a fer les fotos de rigor aprofitant el buit de gent que prompte farà el ple de goig... 

Fa molt de fred i el dia és clar. Vull celebrar que farà l'any que vaig passar l'operació. I res millor que el retornar als bons costums des del neguit que em corre ahui... No més de tot. Només el bell. Sols el que cal. Fora qui no... 

I, sent sincer, ha estat de sort el dia, hui... Si ens encantem, acabem cots!

El bon obrer, mulla primer. 

Tan bon punt han obert l'ermita, he estat dels primerets en fer voltejar la campana. És tradició. No hi ha cap efecte per tocar-la mes que fer festa. Lluny d'altres costumaris, ací no es guanya fortuna, ni bonança ni hi ha fetilleria alguna que embrute la senzillesa de pujar i posar-se a fer rodar la campaneta. Qui sap, tiba a penes i la deixa anar al seu ritme. Qui no, fa força debades i la frena. I pitjor és qui, cansat, avorrit per l'emoció passada en afectació de la falta d'atenció i impulsivitat que domina les gents d'un ahui insuportable, deixa anar la corda sense solta ni volta i, aquesta, sense mà ferma que la prema, rebota contra l'aire a fet de fuet que, com pille algú...

La gràcia de la festa és el sonar de la campana, que retruny fins el maldecap general, però és costum i és el que cal... I ací la mostra del rodar de hui...

I m'he assegut en el banc corregut de l'ermita, just on el sol de Xaloc pren pas per la porta lateral i bé m'escalfa els ossos. I m'ha pegat per escriure sobre la campana i el seu cant...

Premonició?

He tret mil imatges que ja tinc mil voltes, algunes aplacant el meu fort ego, i he seguit camí. Que hi havia molta gent que trobar, converses futils que mantenir, més imatges per prendre i molt més per aprendre... 

I bona cua que s'ha fet, ben ordenada i per la porta principal, la de l'atri o galilea de pujada, uns darrere dels altres i en ordre d'arribada. Un impensat amable que diu molt de qui s'apropa amb ganes de corda i vol... 

Mentrestant, i a poc, la gent que va pujapujant, i pren taula i cadira i rastell i marge si cal. Van traient conversa i perbeure, corriola i llonganissa assobrassada... 

I vinga a sonar la campana, feta corriola que roda rodant... 

S'ouen al fons dolçaines i tabals. Ja puja la rècua que avança organitzada des del poble, encapçalada, entre sol i pins i coster, per la gent del Malpasset. La música més alegre fent de guia...

I és llavors que s'omple tot l'espai de crits, converses, alegria...

Vaig trobant-me coneguts, saludats, amics, família encara... Vaig fent el grat de qui arriba i prenc el vol, que res no em lliga mes que el somriure...

I em trobe el meu cosí Gabriel fent faena, per a variar... És curiós; jo dic que és el meu cosí festiu perquè, per més que direm que ens trobarem i xarrarem i compartirem, només va i ens apleguem en temps de festes socarrades. No tenim perdó de cap Déu... Aprofitaré i li faré la foto acostumada voltejant... Però, alto, alguna cosa passa... No ha hagut cap punt i apart, però la campana roda i no sona, roda i no sona... Ai, el batall?

Doncs sí. Vaig a mirar, que són molts anys de campaner i em sé el percal... Ja és ben sabut que al campanar de Santa Maria caigué un batall, jo sé que el dia de la Mare de Déu del Miracle, hi ha qui em diu que també passà pel Corpus, i un dia em vaig trobar un batall partit penjant al Convent... Però que haja volat el batallet, tan veloç com parla en ser tibat i retibat, i no haja caigut al terra... Anirà per la teulada volent descant. Mire a un costat, me'n puge al fustam baraner per mirar de l'altre. No està en la part baixa de la teulada. Serà al trespol de dalt. Ai quina sort que hem tingut, no s'ha espatlat ningú... Un succeït més que puc contar sense cap dol... Amb el riure guanyat que la campana bé ha voltejat després... Vinga a rodar, vinga a rodar, el postureig de fer pensar que hem fet volteig, sense sonar... 

Bé, "mone" amb la música a altra part? Bo, "nemo'n"... 

I mentrestant, s'han enfaixat muixaranguers... Ben preparats, la Penyeta Blanca va a començar...

És tot un goig, ho dic i ho sent, veure'ls pujar... 

I en ser que toquen el cel, abans que algú me'l vulga vendre amb interesos, pegue a fugir cap a casa. Vaig esgotat pel pes de tanta cosa bella que em vincla. Molt agraït a la sort de poder viure a base d'aquestes píndoles curatives una vida que aplega tal munt de curiositats que he d'anar anotant-les per ací per quan la memòria em falle, o tinga quimera d'un poc d'escalfor cordial.

Per cert, ben bona la corriola... He pegat dos mossets, més no puc. M'ha satisfet el voraviu del cor.