Hui que fa un any de la meua operació...

 

Santrafel, a dimecres deu de desembre de 2025.

Hui fa un any que vaig entrar a quiròfan. Feia molt de fred en aquell recinte. Molt. Massa. Els dies anteriors havien estat molt més freds encara. Hi arribava esgotat; tant que no sé ni com vaig arribar-hi. Estava bastant preocupat perquè els senyals i les advertències havien estat foscament premonitoris. Les possibilitats que tot eixira mal eren altes.. Així i tot, només hi havia una cosa que em preocupava; que em tragueren d'una vegada els dos tumors dels quals tan poc m'havien contat i tant espantat m'havien... La resta? Ja s'ho farien, ja...

En trobar-me de nou a l'habitació, sort dels amics que hi vingueren i amb qui vaig comptar. Sempre els he d'estar agraït... Van mentir-los amb tres versions diferents del resultat. Potser és el que més amargor va crear-me. Sí. Això i els problemes burocràtics que m'organitzà un substitut de metge de capçalera negat que em dugué a conflictuar amb la mutualitat, la Seguretat Social i... Eixos problemes, tots foranis, s'enquistaren. Ara que ho veig de lluny, trobe que el procés mèdic ha estat absolutament insuficient i seguisc sentint-me abandonat. Del tot. Espere encara una segona operació que corregisca  la primera i n'augmente l'abast. No hi confie. En absolut.... M'operaran de nou? La deixadesa és tanta...

Jo, per la meua part, he intentat fer bondat fins que el cos m'ha dit que prou. I a fe que, fins que reprenguérem el curs laboral, les coses van anar rodades, amb setanta quilos perduts i tota la confiança en un món del que, ara mateix, desconfie. Els mareigs són immotivats i absoluts. Em rebenten. M'impossibiliten. M'escapcen. Quan m'arriben i el món se m'encolleix, com l'ànim, no trobe recer. L'esgotament em guanya i no tinc més forces que em facen passar del migdia. I la memòria em falla... Com dol el quedar-me en blanc quan sempre ha estat un doll, la meua ment.

Ara bé. He vist aquest any més amanéixers dels que no sabria ni sospitar. He caminat el terme tot allò que m'ha estat possible. He escrit més poesia que en ma vida, i a fe que n'estic content d'haver-la expressada. He viatjat a racons magnífics que m'han revifat en tots els sentits... Ai... Zamora i tots els camps castellans que queden entre ella, Burgos i Las Merindades. L'Empordà i el Pirineu occità, la magnífica Setmana Santa de Conca... Com estic de feliç d'haver pogut trobar-me escrivint aquell matí a la Porta de l'Auda de Carcassona per recordar-me a mi mateix que seguia viu i que calia tirar endavant deu anys després de la catàstrofe per acabar el dia, al Pla dels Cremats de Montsegur... Em fou tan alta aquesta fita vital com també, o més encara, arribar a pujar l'endemà per aquell camí que ni les cabres a Sant Martí de Canigó. Això m'ha marcat, tant com haver comprovat qui ha quedat a la meua vora entre tants que demanen sense haver donat, i encara esperen torna... Potser això és el que més m'he vist canviar, les espectatives cap els altres. Un any després em sé més jo. I incapaç com soc de treure'm de damunt la constant pluja que des de fora vol negar-me, he aprés a guardar la roba i a millorar les meues tècniques natatòries. Com si tingués una consciència més clara de mi mateix... Que eixa és una altra, si se m'han despertat d'històries internes d'aquelles que...

Un any després, i encara dins la bambolla de la inseguretat i les seues inèrcies. 

En saber si la rebenten o l'esclate, començaré de veritat a viure. I tinc tanta fam de vida...