Boira que creix...

 Santrafel, a dèsset de desembre de 2025.

Ahir va ser un mal dia. Hui no ha sigut millor. Són unes setmanes fosques i no ho dic perquè ploga o perquè espere amb desesper el Solstici. L'únic que aportarà serà apartar-me per uns dies d'un lloc de treball on cada vegada és més i més difícil el treball i on la conjugació de l'infinitiu treballar te la fan improbable, per no dir impossible. No hi ha res impossible. Un dia d'aquests, tal i com va el món, veuré amanéixer pel Ponent i un capvespre llevantí... Jo vull ser jo mateix, i ara mateix només em trobe cómode en el jo, fent Betlem... Per això, em va extranyar molt que el meu cos volgués reaccionar deixant-ho tot quan l'amic Juanjo Alcaide em va enviar unes fotografies precioses en ple pas de la vesprada a la nit, ahir. La ment hi veïa en elles una inspiració rara...

Reflectien un Bocairent vestit de Nadals i cobert per la boira. Amb els carrers buits i el tothom recerat en llocs que s'allunyen de la suposada vitalitat dels carrers... 

Vaig pausar els algeps, la pintura, la cola blanca i el suro lleig i vaig prendre el llàpis. En cinc minuts tenia uns versos llestos. Li'ls vaig passar. Vaig reflectir un sentiment de buidor i de banalitat mundana impressionant per a mi mateix. No sabia que necessitava dir-ho. Aquelles tres fotos van commoure'm d'una manera brutal perquè m'hi trobava reflectit passejant un no-res, una buidor, una boira que no fa més que créixer i créixer, de pujar com si l'ara mateix li fos el rent més efectiu... En amenaça constant d'engolir-ho tot.

Vindran temps millors? No ho sé. Qui pot fer-los més assequibles malda pels profits propis i abandona l'interés comú disfressant-lo d'interés banalitzador de l'essència, de la persona, de l'empatia... Massa portes es tanquen que no podrem obrir demà quan torne a créixer la llum. Potser no trobarem ni el nostre propi pany.

Aquest matí, Juanjo m'ha enviat el poema sobre la una de les seues fotografies. Ací et passe imatge i text. De vegades pense que si no fos per la gent que és, no seríem encara...