Santrafel, a dijous vint-i-cinc de desembre de 2025. Dia de Nadal.
Anit vaig poder, per fi, acudir a conéixer els Fatxos d'Onil...
Tants anys esperant fer-ho i aquesta va ser la bona. Era tan senzill com demanar a la família que em queda que avançaren en molt l'hora de vindre a casa a veure el Betlem i fer cagar el Tió... Això només va fer-me viure un Vespreig de Nadal, perdona'm el mot, excel·lent, i una ja nit ben joiosa. Perquè ausades que vaig gaudir d'aquesta festa. Ja puc dir i redir, que els adjectius positius que li puga adjudicar quedaran curts...
Bé. Deixa'm començar fent cinc cèntims del que és la festa. I ho faré repetint el text que ahir mateix vaig publicar en el meu Calendari d'Advent on, i no és casualitat, parlava d'aquesta tradició que, fins a la nit, només he conegut que de lectures i d'oïda...
Del dit al fet hi sol haver un abisme, i sempre m'has escoltat dir el mateix. Un fet, i més un fet festiu, no el coneixes fins que no el vius. I en viure'l, si de veritat t'arriba al moll de la consciència, t'enamora perdudament... Per més que saps que mai no arribaràs a entendre-la del tot en ser que no l'has mamada de menut, i que en ser tan llunyana no podràs més que compartir-ne uns mínims ets i uts... Això pot fer que et quedes només amb el postureig que presenta l'ens organitzatiu. La postaleta atractiva del turisme. Tinc la sort, però, d'entendre l'atàvic de l'acte, i això em vacuna contra qualsevol incertesa o manipulació...
El fet que aquesta tipologia festiva em vinga des de menut gràcies a la Nit de les Fogueretes setembrenca d'Agullent, me la fa propera de veritat, ja saps que fins i tot la tinc representada al meu Betlem... I que siga seguidor perenne i motivat dels tants Haros i fogueres del Pirineu, encara ajuda més a la comprensió... Però clar, viure el fet, abocar-te a la seua realitat i, ves per on, trobar-me sempre amb gent intel·ligent i crítica que es preocupa per tu, per la teua formació, en veure que et preocupes per això d'ells de manera conscientment veraç, emotiva fins i tot... Perquè si aquesta nit m'ha meravellat en allò sentit múltiplement, escoltat fefaentment, analitzat a través d'informacions diverses presencials, també m'ha aprofitat per recuperar el contacte amb una amistat que tenia llunyana. I això no té preu!
La primera causa emotivadora ha estat el fet mateix de la senzillesa de la festa. L'arribar justet per veure-la fora de l'escenari ara formal i conservador, és a dir, els racons del poble, en la intimitat semblant a la seua fase real en l'antigor temporal. És aquesta una festa familiar de gents que trenaven l'espígol per fer aquest tipus d'aixames allargades i cremar-les en família, com a joc, a la porta de casa durant la Nit de Nadal. Fins i tot, em contaven que encara ho fan, de la manera artificiosament recuperativa que acaba assentant el costum perquè costum és i així s'ha heretat del sempre, en els petits comités festius que són les sopes nadalenques familiars... Allò de tinc preparats fatxos a la caseta i per la nit els farem rodar... Adaptació de l'antic que es perdia...
Les herències festives sempre repeteixen testimonis i patrons cíclics, igual com tenen pujades i baixades de popularitat. La seua documentació efectiva no evitarà la possible desaparició, però, i així és com ho veig, sempre en facilitarà la represa futura.
L'espectacle actual, reforçat per un evident vespreig a la moda actual de bona part dels assistents a la magna plaça covilenca, no té res a veure amb l'adés i sí amb l'ara més rabiüt. Eixa reunió pública en un sol punt per evolucionar la festa en espectacle, ben atractiu de totes totes, al gust evident de l'actualitat vivible i exportable, funciona d'allò més bé. Ha salvat la festa de la folclorització, la infantilització i l'oblit per anticuada dins l'orbe costumarial renovadíssim que impera, i extrangeritzador també. I s'ha fet com s'ha fet sempre en aquestes terres, amb el concurs...
Són les competicions més o menys formals les que han promogut a casa nostra no només el manteniment festiu sinó la mateixa evolució creativa. El cas més gros et citaré i de passada, el pas, a la València capitalina, dels focs de Mitjan Quaresma a les portes de les cases a les actuals i immenses Falles només a través del concurs voluntarista d'un Ajuntament que no podia prohibir els focs salvatges que posaven en perill béns i persones traient-los al mig del carrer o de la plaça i millorant-ne la voluntat artística participativa del veïnat a través del premi...
Ací a Onil, el joc, segle i tres quarts després, és ben semblant. Un concurs es convoca, amb modalitats del tot adients per a crear interés participatiu i d'observació... La persona més vella que roda fatxo... I guanya un molt reconegut veí de noranta-quatre anys! El nen més menut que rode fatxo amb autonomia... I guanya una nena d'un any!, i ben eixerida! El més curt... Cinc centímetres perquè no és millor la llargària sinó que creme bé i que rode, que se sap de vell, això... La més llarga en ser rodada, i ací entrarà la grossa tallada del fet espectacle... I no guanya la més llarga sinó la més ben trenada, que crema sense desfer-se i que veuràs cremar en les tantes fotografies que ací et presente perquè, quina sort, al meu davant la tenia...
Pels vídeos, també veuràs que la manera de cremar també és d'allò més interessant. I em perdonaràs però del fum d'imatges en moviment preses, només n'he triat unes poques. Va tocar-me estar en una segona filera davant les tanques i els veïns del davant, als qui se'ls oïa massa, no paraven de prendre la plaça com el saló de sa casa en la Nit de Nadal i ben clar que tenien, mode cunyat, que només ells i els seus podien salvar Espanya dels problemes tan greus que pateix i que només ells veuen des de la seua visió perifèrica extremada a l'ull dret. I això queda lleig, allí vivint la festa i ací deixant-ne constància en el meu dietari. Ni pensar-ho!
Què et deia de les imatges? Sí, disculpa'm. Resulten del tot espectaculars perquè la forma de rodar tradicional, vertical fins aconseguir un efecte solsticial efectiu, canvia del tot quan es roden embalums i baluernes tan recontragrans...
Ací cal força, molta força, i control. Així s'afina la destresa, necessària per aconseguir una inèrcia en la rodada que et permeta passar per damunt teu tant de pes i que fins i tot és important, sobretot millor, en el moment del canvi de rodador perquè quede enlaire el foc, sense que toque terra el fatxo, a la manera dels balls de bandera que, ves per on, ací també s'estilen, i amb excel·lència...
El costumari tradicional, que té eixes coses relacionables, sí. Només cal que atendre-les. Ens expliquen més que no creuríem...
I eixa d'explicar-nos és una altra... I més ací a Onil, on els Fatxos cal escriure'ls amb majúscules perquè són orgull local.
Orgull i, com t'he dit, impossible prendre-se'l des d'un xovinisme recalcitrant, no... És orgull merescut perquè les imatges són dels que queden just a dins del front i per sempre en meravellar la retina. Paga la pena perdre's les bondadeses suposades de la Nit de Nadal, el tant fred (almenys enguany), els quilòmetres que puges fer (els meus em costen...). L'espectacle oferit paga la pena. Fins i tot la paga i s'ho val el fugisser estat original festiu que pots arribar a copsar puntualment, quirats de riquesa...
Onil es pren aquest festa com element distintiu. Com a pal de paller de tradició... I ja se sap que concebim les tradicions de Nadal, sense que ho siguen, com les més pures del calendari per l'emotivitat que s'hi ha volgut abocar sobre elles i des de l'immemorial heretat, que no és cosa d'ara.
I com a motiu d'orgull, i amb l'afegit cert de la seua bellesa plàtica, el carrega de valors positius definitoris que, immediatament, empelta en el seu veïnat i cerca la viralització amable, destensada i enamoradora de la població...
I ho aconsegueix, perquè ausades que resulta atractiva eixa força que és necessària per rodar les grans aixames aquestes. Si fas cabal i esment al que veus, a la teua percepció real, és molta la violència (sana, si és que existeix aquesta perspicàcia psicològica) que cal per fer rodar amb gràcia, art, desimboltura i eficiència l'embalum perillós; no oblidem que parlem de focs grans entre el públic... Igual no m'entens perquè no m'explique bé. Parle d'una violència energètica, d'energia pura que de fregar l'aire me l'erosiona. Hi ha un esforç evident que es transmet per gestos, posats, errades que fan que decaiga la girada i quede en mal lloc moral públic qui ha ficat la pota en trencar una bona seguida...
Per a mostra del caràcter positiu comunitari grupal, la inscripció que hi ha al monument als Fatxos que aquesta mateixa vesprada ha estat inaugurat: "símbol d'identitat, tradició i patrimoni cultural del nostre poble". Per cert, un monument discret i situat en evident i eminent indret, que m'ha complagut. Afegiré, perquè la història ho mereix, que és una obra de Salvador Vidal Sarrió executada per Molduras Samper.
Però a banda d'allò que veig i allò que escolte, em cal també referir, abans de fer la cosa massa pastosa i deixar-te veient les imatges, que estaràs fart d'oir-me, amb un altre sentit, el de l'olfacte...
Eixe espigolar raons, es fa cordial amb el fumet que domina l'ambient i el fa més càlid i tendre, perquè du reminiscències d'aquelles ben amagades entre els plecs de l'ànima, tant que no saps ni que els tens... L'olor de tanta brossa espletada com s'agombola resulta intensa, però suau. I, en ser cremada, pren un caire més amargant que eixampla la riquesa ambiental i acreix en més aquesta positivitat afectiva que he volgut assenyalar-te.
L'espigol cremat assegura que, a través de quants més sentits t'arribe la commemoració, més endins de la memòria pot quedar. I més estimable resultar en recordar-la...
I entre converses posteriors, la visita al petit museu ajuntamental sobre la festa, on ja hi ha els premis artístics als Fatxos d'enguany, que s'han indultat (una cadira i una rabosa) i que destaquen per la seua encara verdor contrastada amb la sequedat eternalitzadora dels guanyadors d'anys anteriors (un cocodril, una increïble campana, una...)... Doncs això, que va fent-se l'hora d'anar anant-se'n, més que res perquè fins i tot el vespreig s'apaga en ser hora de sopar. I això, aquesta nit, molta gent ho té per sagrat.
Partisc feliç tot agraint-me haver fet l'esforç de venir. No puc arrepentir-me perquè tot ha estat redó, lluminos ara que tant present tinc la necessitat de llum en el món. Si em calia conéixer aquesta festa, que m'era menester i veig que amb urgència, havia de ser enguany. I no perquè haja aprés a la força que ovella que bela perd bocí en ser que el temps fuig i no torna..., més que a bufetades vitals, vull dir. No. És perquè ha estat un colofó impresionant, un fermall profund i bell, a un any que, amb tant viatge i agradós, amb tanta coneixença d'elements que fan créixer l'esperit i la memòria emotiva, serà difícil d'oblidar i, i això és el millor, un bon exemple per a seguir aprenent. I aprendre és viure...
Deixem que rode l'uròbor que és el pas del temps, ací fet roda de foc capvespral, de Nadal...
Molt agraït, de veritat, als qui mantenen l'essència de l'ésser un algú definit, constant i bell, respectuós amb l'herència i innovador en les formes, dins aquest món desastrat que ens amenaça amb una universalització escapçadora, per borradora voluntària d'aquest tipus de vivències que pretén reduir a eixa paraula que tant mal de panxa em genera: folclor...
Que encara puga sorprendre's, festivament, la meua ànima cansada, em mou a voler descansar-la perquè encara hi ha lloc per a la sorpresa en aquest món...
Quina meravella, els Fatxos d'Onil...
Comentaris