2025. L'any dels massa amanèixers...
 |
| Amanèixer del primer dia de l'Estiu de 2025 des de Santrafel, caminant... |
Santrafel, a trenta-u de desembre de 2025. Diada de l'Home dels Nassos.
Entenc que tot és una convenció. El sol no torna a estar on fa un any estava i açò d'encetar l'any en el dia de la circumcissió de Jesucrist m'ha semblat sempre un d'allò propassat, excessivament bleda. Però què li farem? També diuen els musulmans que estem en l'any 1443... Tot és relatiu en relació al poder establert, que és qui relata. Així que em deixaré dur i, un any més, i per a consum propi, voldré resumir-me aquest any mirífic de 2025 que ha estat bo, molt bo, un any de veritable recuperació, fins que al setembre començaren a vindre les nuvolades... El desllorigador de tot plegat ha estat la salut. Vaig començar l'any postrat en la recuperació de la terrible operació que vaig patir al desembre, i des de llavors he anat despertant-me. I en mi, s'ha despertat massa cosa, pel general bona. Però una idea ha estat la primigènia: quanta cosa dolenta em venia de fora, quanta... Tanta que no podia entendre com sobre meu podia ser que ploguera l'odi, el rebuig, la mala intenció d'un món al qual estava jo condemnat, justament pel mateix gest recuperatiu a tornar...
El problema vingué, cap el setembre, quan les tornes varen canviar i, malgrat els meus esforços, eixe dol va començar a generar-se dins del meu propi cos. Avesat a la bondat de l'anar pujant a poc a poc, aquest nou mal món intern, dominat pels mareigs constants, durs i inexplicables; l'esgotament personal absolut i la pèrdua de memòria insistent, han fet que els darrers mesos hagen estat un limbo purgant. No diré mai un infern, perquè de l'infern ja vaig eixir just l'any passat...
Això sí, guardaré bon record d'aquest 2025 que no voldria deixar pel res. Ha estat l'any de major creativitat personal, on més he viatjat i a indrets que sempre m'havien obsedit en la il·lusió, on més i més i més he escrit i sobretot poesia, on m'he tornat a enamorar del menut de la vida, on he provat a apartar tota aquella toxicitat humanal que encara m'envoltava (i la que em queda) davant la constatació que la solitud és bona, molt bona, i que només puc tolerar que la companyia adient, positiva, per més diferent que siga al mi mateix...
Per això, vull recordar-me l'any dels tants amanèixers amb una sèrie de punts puntuals a comentar-me. I a cadascun d'ells uniré un dels tantíssims "refranys" que he anat inventant i publicant cada dia per aquesta llibreta blava meua tan gastada, una o més fotografies que facen referència al cas i, per suposat, un poema que puga ser relacionable... Hi ha tanta imatge, tant d'escrit, que em resultarà difícil del tot... I amb quin poema puc introduir el relat? La dita ja l'hans vista, m'ha estat fàcil. El poema, però...
Sí, val, crec que aquest... Tot m'ha rodat al voltant de la idea. I vaig escriure'l en el lloc, l'instant i l'àmbit personal més punyent, per intensament personal i bell, de tot el vint-i-cinc...
1.- Recuperació.
Van costar de tancar, en el físic, les ferides. No he notat en cap moment una milloria física ni tant sols en posar-me a treballar de nou. Només he vist uns resultats correctes quan, amb l'allau de quilograms que he anat perdent, vaig poder enfilar les costeres aquelles que vaig proposar-me a Castella i en l'agost. Només tenia al cap el brogit del constant mal fer de la sanitat pública, malgrat els molt bons professionals i millors persones que en ella m'he trobat. Però clar, aquell metge substitut que, mentre insultava la meua metgessa titular per no saber fer les coses, em canvià el règimen de la baixa tot i ocasionant-me un terrabastall que vaig haver de resoldre en els dies posteriors a l'operació i que conclogué amb el ridícul absolut que la gent de Muface d'Alacant va... Les disculpes posteriors, i el retorn dels euros desapareguts per la seua incompetència no van resoldre mes que la meua convicció del ben certa que és la mediocràcia que ens governa. I malintencionada...
Després, tot ha estat abandó mèdic, oblit, deixadesa i, encara com tal i com estan anant les coses, procrastinació... I així m'he quedat, tancat en la meua bambolla vital sense saber sí o si no... Si seguirem, seguiran, seguidilla és el món i jo mire i no balle... Els mareigs. Els mareigs són el que em tenen garratibat i acollonit. I la poca força física. Jo, que tanta por tinc a tornar a entrar a quiròfan, necessite que m'acaben. Per ser-me del tot, malgrat les futures dependències. Ara, des que en van punxar d'aquella mala manera al setembre tinc marcat, tot són mareigs, i oblits i esgotament, fins el punt d'haver arribat a exclamar que si ho sé no inicie el procés. Que l'acaben!
L'únic realment positiu ha estat l'esforç del caminar, fins esgotar-me de totes i no poder resseguir camins. El fet de fer-los tan de matí per no voler trobar-me ni trobar, ha fet que, en el pla real, aquest haja estat l'any de ma vida que més i més eixides de sol haja vist. Totes belles...
2.- Camins.
Altra cosa no, però de camins, si n'he fet... Resseguit, completat, complicat, inventat, refermat, caminat...L'ordre escricta de no eixir del poble per si m'agafava un ai, l'he acomplerta de totes fins que m'he vist fort i he arribat a fer-ne dels bons, dels bells, dels que em feien eixir de la natura absolutament morta i motora que és Ontinyent, els seus polígons industrials i el seu casc urbà tan abandonat a la dissort pels qui se'n fan defensors a tota ultrança...
Ara recorde els camins més bells, és el que cal recordar...
Aquell matí esplèndid resseguint les vies velles del Xitxarra pels termes d'Alfafara i Agres i el més desballestat, cal dir-ho, de Bocairent, en alguna ocasió perduda...
Els passeigs per Burgos sota la pluja, tan revifants com únics.
El fred agostenc intens d'Orbaneja del Castillo que tant m'incitava a pujar i pujar des de l'Ebre fins el cèlic dels rocams...
Aquell caminar intens junt al Duero per les seues planes costes a l'alçada de Zamora que foren quilòmetres i més passats en un feliç iàmbic...
Aquell passeig gloriós d'Almazán també vora el mateix riu daurat de pluges i brut de sorolls entre el feral de la humitat d'un rerestiu estrany...
Aquell caminar diví per l'escaquer de Mirapeis perdut per un laberint que no hi era...
El desencís de Fois, bo, però, per caminar-lo...
El passeig senzill per Horta de Sant Joan, amb tanta troballa com...
La recança que em provoca encara el record passejat per la Fageda d'en Jordà olotina, on vaig perdre'm voluntàriament per no voler tornar a l'obligació d'un Ontinyent tan dens com tapit...
El constant pujar i baixar com a batec de tabal dolgut a l'estimadíssima Conca passional...
El tan rar com profitós passeig per una Gandia fallera que ignorava...
Els camins fresquíssims, fets de roba purament ibèrica de Morón de Almazán...
Aquella visita magnificent amb companyia tan bona com inesperada a Calaceit...
El descobriment caminador de l'Anglesola, el bellíssim Mirambell, la passada entre sant Pau d'Albocasser i aquella llacuna esbarzerada...
Aquell matí brillant de palmes a Elx i l'accés al castell de la Mola noveldenc on, ves per on, vaig ser-hi la riota turística en ser que els pantalons, pels quilos...
Ai del passeig corpussià per Elche de la Sierra, que va acabar allargant-se per Iecla i Gandia... La de colors i sons copsats en un sol dia d'albades i capvespres impactants...
L'enamorament fondo i senzill i sincer pels camins trobats a Arévalo...
Aquell caminar sota el sol sagrat i sargantanenc que em dugué d'un fat i brut Fermoselle al camí fronterer de la Santa Cruz que em feu trobar-me, a tall de contrabandista, a aquell "arribe" del Duero, ai el riu daurat com m'atreu, incommensurable...
La ruïna absoluta i bellíssima de Santa Maria de Moreruela, que em corglaçà el gest però avivant-me, i ben fort, l'esperit imaginatiu...
Quin matí més deliciós el d'Aiguaviva de Bergantes i Mas de les Mates venint del deceptiu Casp i ans d'arribar al festiu Cinctorres...
I el vinga a caminar per les alçades del Cap de Creus, camí, sempre en camí, de Sant Pere de Rodes, amb la visita a Santa Creu i a alguns dels megalits d'aquell indret idílic fins acabar tramuntanat al far de S'Arenella que no podré voler esborrar...
La baixada a massa tota pressa de la Màredeu de Biar tot vestit de guerrer cristià intentant acaçar ves a saber què ni qui que ja he volgut oblidar, però com fou tot de graciosament inoblidable...
El passeig per Castell-rosselló com a preludi de la conquesta d'una Elna massa vençuda que només aquell claustre, aquell temple, aquella terrassa, va saber conformar-me. Si en vaig prendre i aprendre...
L'ésser a l'hora exacta del dia precís assegut vora la Porta de l'Auda escrivint de memòria, i de cor, Carcassona sencera...
Les tantes anades i tornades boniques (sense comptar els semàfors de Carlet) per acudir a Real a veure Paco i Pepa i Mireia i Dana i totes les coses interessants que saben fer a aquell poble...
El viatge al passat, sorpresiu, a la Vall d'Alba que, veges tu, va despertar-me alguna cosa que jo pensava que no...
La fireta de la Vall d'Ebo, amb una anada i tornada esclatant i un regust a perelló que des d'ara associaré a una llum tardoral suau però intensa, d'un ocre marcador que enlluerna l'esperit.
Eixe dia sencer que vaig prendre i aprendre per sempre tot el romànic de Las Merindades, sí...
3.- Creativitats.
No serà perquè no n'he tingut enguany, de creativitat. Del fet poètic he de parlar a banda... Però de les ganes de crear, de treballar-me el meu deliri per dir, fer, pensar, compartir... Ui! La d'històries que he anat bastint. Que han quedat per a quatre?, efectivament, però és que les meues coses només són per a això, per a un grapadet de persones només. Aquelles que poden arribar a entendre de la volatilitat del tot plegat.
Ja fa anys que vaig renunciar voluntàriament a dir i fer en mig d'un món on qui fa i diu és perseguit. Per l'enveja de qui també fa i diu, i per la tírria de qui voldria dir i fer... No m'he trobat bones persones en aquest món dels dits i fets; l'enguany m'ho ha posat tot més clar encara, i sobre el paper de la pell... Però qui sí que és sincer i se n'alegra d'aprendre, m'és aprenentatge i sinceritat. D'eixos, pocs me n'he trobat, i poques, però ai les ganes que em venen de compartir amb elles i ells, i benaprendre. En aquesta vida on tothom sap, has de triar a qui oir perquè poca gent hi ha qui sàpia en veritat. I ací estem per expressar-nos amb qui vulga escoltar-nos només. Sense voluntat major, per favor, que la d'acréixer l'experiència personal tot i fent-la comuna. Mes que en siguem un grapadet. Selecte? No ho voldria, en absolut, però mira com van les coses...
L'alegria més gran? El cartell del Corpus que vaig fer, com també el de la Setmana Santa, amb Juanjo Alcaide a qui mai no estaré prou agraït. Ja veuràs com la idea és copiada i rebregada, que ho tinc apostat, però i què? Si hi ha massa semblança, presentarem denúncia. Que eixa és una altra... La d'aprofitats que hi ha en un món de profits! Crear per crear, per la necessitat aquella que et menja per dins del fer, és el millor que pots fer, perquè et treu fora al tu mateix i el pacifica... Però veure allò teu profit d'uns altres, segueix remenjant-me. Fins el punt que ja no em queden peus. La diferència amb els anys anteriors és que ara no em calle. Ni pense fer-ho...
Doncs això, el Cartell del Corpus-Joc de l'Oca, la Vella Quaresma voladora, milers de fotografies, la Setmana Santa dedicada a la figura de Maria Magdalena, ara el Betlem extraordinari dedicat -li ho devia- a l'ermita de Sant Antoni de Baix de Bocairent, els dibuixos tants que he fet pels alumnes de l'institut, el... Si n'he fet de coses amb el convenciment que tantes altres més falten per fer...
Ei, i amb l'esperit obert a que s'hi sume qualsevol que vulga jugar net, i a sumar-me jo a més des de la netedat...
4.- Gents
Com havia de passar, aquest ha estat el capítol més difícil de l'any. Després d'haver constatat que al meu costat només hi hagueren, a l'hora de la veritat del quiròfan, menys dels dits de la mà i que després encara he rebut a grapats d'exclusions de culpa amb disculpa passivo-agressiva, les coses les dic tan com sol, ha tocat fer encara més dallada. El sedàs s'ha basat exactament en la dita del tanta distància hi ha entre ta casa i la meua, tant et costa el telèfon a tu com a mi... I encara hi ha qui no ho entén, com m'he allunyat... Ampla via per qui no vol estar.... Jo estaré vora qui ha volgut estar-me... I ben agraït als qui s'han quedat. I ull vigilant sobre els qui han vingut nous, que els hi ha hagut i a, priori, bona gent. No siga cosa que s'hi tornen a repetir antigues tendències. Si ha d'haver profit, sempre del mutu... I positiu; que ens faça créixer...
Així, la d'històries boniques que m'han arribat a passar amb els qui queden. No són massa les ocasions que he pogut compartir, perquè en aquest món de bojos cadascú va amb cadascú i prou. L'empatia ens la menja el temps, i pels peus... I ja voldríem més. Jo, per si de cas, per capturar cada gent i cada moment, m'he tret molts "selfies". No estan tots els que hi són, però si enguany m'he tret una autoimatge mobílica amb tu, et tinc per un dels qui compten. Això pots tenir-ho per segur...
I a seguir, des de la meua cada vegada més profunda misantropia social pública. I ben agraït als qui han volgut tornant-me el somriure...
5.- Aigües
Extranyament ha estat un any aquós, i no perquè jo n'haja fruït massa dels banys, però sí dels passeigs fluvials... Entre el riu d'Ontinyent i el Duero, crec que n'he tingut de sobres, i l'Ebre que no me'l puc deixar... Però s'hi ha afegit al joc el Pisuerga... La mar ha quedat llunya. Però tot ha estat líquid. Sobretot el que m'ha tocat menjar enguany, tot aiguat, i amb proteïna...
Un dia de pluja entre Mirambel i Morella va deixar-me estorat, amb el cor obert. Aquella nit magnífica de Sant Joan que vaig recórrer tantes fonts a Ontinyent i vaig escriure-les com mai no havia pensat que ho faria, ni amb tant goig... I tot allò que m'ha tocat navegar, i el que voldria encara... I l'aigua d'aquella font que no diré al Matarranya...
6.- Romànics.
Deu ser malaltia congènita, la meua passió per les antigors medievals. I no és que faça mala cara al gòtic tampoc, perquè ausades que vaig gaudir de la Catedral de Burgos -fins el punt de témer una recaiguda en la meua provada síndrome d'Stendhal, o com s'escriga- i ausades que vaig ser-me feliç a Mirapeis i a San Pedro de Cardeña (ai la tomba de Babieca, per fi, i aquell frare que em guià i que...), i a las Huelgas, i a la Cartuja de Miraflores de Burgos, i a San Miguel d'Almazán (altre per fi en aquesta vida)..., però el romànic...
Hi ha alguna cosa que em du a entaforar-me en aquest art i no voler eixir-ne. I enguany he tingut sobredosi... He pogut seguir recollint en el meu bagatge d'allò pres per tots els meus sentits, és a dir, en viure, el bo i millor d'aquesta manera de fer. És per això mateix que vaig anar a Zamora, on m'atreia el cimbori, el cimbori sobre tot i des de tan jove... És per això que vaig recórrer totes les Merindades de Burgos... Quin dia magnífic aquell... Ho anotaré perquè no se me n'oblide... En tres dies d'un agost tan fresc com complaent, vaig conéixer i amb tanta gana com no podia ni imaginar San
Esteban de Bañuelos de Rudrón, Tablada del Rudrón i Santa
Maria la Mayor d’Escalada, la Immaculada de Crespos, San Miguel de Cornezuelo, San
Martín del Rojo, San Justo d’Incinillas, San Pedro de Tejada, El Almiñé, San
Salvador d’Escaño, San Andrés de Tabliega, Siones San Pantaleón de Losa, San
Salvador de Medina de Pomar, San Antolín de Baíllo, Cervatos, San Salvador de Cantamuda, Villanueva de la Torre, San Julián
de Rebolledo, Santa Cecília d’Aguilar de Campoo, San Martín de Elines, San Fagún de Los Barrios de
Bureba, San Bartolomé del Cañón del Río Lobos...
A moltes d'elles vaig escriure molt i fotografiar més... I també han hagut decepcions solemnials, com ara Silos i Casp... Però si hi ha algun lloc que voldria quedar-me a dins i per sempre estan Elna (catedral i claustre ensems), Sant Pere de Rodes i una de les ermites que ja he citat i que va canviar-me la percepció de les realitats com després referiré de nou perquè és just i necessari. San Pantaleón de Losa...
I aquell cimbori...
El capítol més negre de l'any. No tinc cap dubte. Però com em va dir aquell... Bo, millor no dir-ho.
7.- Guanyapà
El capítol més negre de l'any. No tinc cap dubte. Però com em va dir aquell... Bo, millor no dir-ho.
Per cert, a la vora hi ha bona gent. Encara. Volen remar; el problema és el rem, i qui malrema amb tu, i la barca mateixa, i l'oratge i la manca de far i de ports de recer, i de mapa i, si m'estrenys, d'objectiu on voler arribar. Vaig de negre, jo, encara...
8.- Amunts
Sempre m'ha agradat pujar costeres físiques, mai no baixar-les. Enguany, però, tot allò bo ha estat en alt. El bo i millor. I he pogut assolir els cims proposats, i tant que sí. I en ocasions, sense esperar-m'ho. El premi ha estat immens, per la vista?, sí, però més per haver assolit l'objectiu tan pel sentit com pel sentiment que s'hi han després. Per haver resolt el difícil del camí, en ocasions impossible, com en el cas de Sant Martí de Canigó, en altres per servir-me de prova simbólica de moltes coses, com la pujada en la vesprada del meu aniversari al meu Castell... O pel que em signifiquen del cert, i em justifiquen, com ara el trobar-me davant l'Estela dels Càtars a Montsegur. O la que em canvià del tot i pel tot i en tant, l'ascensió de la vesprada única que em fou l'encavallament vital a San Pantaleón de Losa...
Ja no em caben més amunts, però en farem tants com el sentiment em demane. Això sí, ben difícil ajustar la sensibilitat que aquests han estat per a mi..., la que m'han despertat. Eren somni.
9.- Poètica
No recorde, i ara ho constate, haver escrit tant... Ni quedar tan content en retratar-me l'ànima a través dels versos. Versos que mai no han vingut forçats, fins el punt que em tocava anar arreplegant-los del terra, a Zamora mateix, perquè m'anaven caient de les butxaques... Tant que no només vaig acabar-me el quadernet de viatge que m'havia acompanyat per tant temps sinó que he estrenat i ja duc llarg aquell que em va regalar certa cosina a Calaceit estant...
A veure, seré concret... Publicat, publicat, tres poemaris. El de l'aigua santjoanenca (Deçà l'aigua), el de Zamora (Corrandes d'Azemur) i el de Burgos (Caput Castellae). Dos poemes capitulats (Mutatis mutandis tòpic i Renovació del Tractat de Carcassona). Quatre poemes sobre fotos bocairentines de Juanjo Alcaide (Venals sense sang). I tota la col·lecció de poemes magdalènics de la Setmana Santa, els infantils sobre tradicions valldalbaidines i socarrades, els dels viatges a Conca i el Pirineu occità i el Rosselló i l'Empordà, els de les caminades recuperatives, els polítics contra l'Ajuntament de Rodríguez i el Mazón, els favorables a la Humanitat (Gaza, sobre tot, per favor...), els dedicats a amics (i a enemics, visca l'invent gloriós del sirventés).
Em preferisc als meus versos. Dins la seua complexitat és que em trobes, i no podràs, mai, saber-me a través d'ells, ni encabir-me...
10.- Demà
Prompte sabré si m'operen de nou i, a partir d'ací és que establiré, idearé, proposaré... i, sobre tot, faré.
Obert em trobe a allò que vulga dur-me el 2026. Això sí, no em sentiràs parlar mal de l'any que ara acaba, el vint-i-cinc. Ha estat, sens dubte, el millor de molts. I això té molt més mèrit amb el contrast dels darrers quinze absolutament nefastos. El contrast és tan gran... I la llum del que espera...
Aquest adéu bé que em dol, per més que no suporte dir que, demà, estem, de nou, en gener. M'esbalaeix això, m'espanta. Bé que em quedaria recerat en la bonesa d'aquests darrers dies de desembre...
Per cert, si he de resumir aquest any en un poema, que siga aquest darrer. I aquesta, i pel tant que em suposa, la fotografia...
Ben agraït.
Comentaris