L'Olleria dita amb històries de por i de riure i de...

Santrafel, a Primer de novembre de 2025. Tots Sants.

Com ahir es va afanyar a comentar-nos l'hoste, Jovi Vidal, Cronista de l'Olleria, entre la por i el riure no hi ha cap paret mitgera. Quanta raó du sempre aquest animat i admirat personatge que esdevé tant reeixit investigador... 

Però abans que et conte res, permet-me dedicar-li aquestes paraules meues a una de les víctimes més al·lucinants del nostre costumari del pànic social controlat i útil que eren les llegendes... A aquell nen que, jugant, jugant vora el safareig del llavador que ara és la Font Nova, va ser engolit sorprenentment i inesperada per les aigües i, en desaparéixer, tothom el sap encara viu i allí mateix, que l'han vist, i el vaig veure... El Xiquet de l'Aigua...

La proposta era amable per un costat, passejar per l'Olleria, pausadament i de nit. Una cosa atractiva sent una vila tan intrincadament interessant... La segona, aquesta nit de vespra de Tots Sants, i mentre el comú del general fa festa cèltica tamissada per la visió capitalitzadora nord-americana i tal i pasqual, un historiador que, a més, és narrador de campanetes, anirà contant-te noves velles, veres falses, i no precisament, o no solament, des d'un punt de vista literari i, coneixent-lo, mai, no mai de la vida, prefabricat. Algun dubte que cal assistir? Lluna boirosa, temperatura baixa que anirà baixant fins fer-te desitjar dur una miqueta més d'abric, que malgrat el canvi climàtic evidentíssim i  que s'està bé al passeig, és Tots Sants, redell...!!!

Em presente al davant de l'Església de l'Oreto, siga com vulga que l'escrigues tu, després d'aparcar, ben promptet i a la bona hora, en la part més moderna del segon poble de la Vall en grandària i que, per molt que me'l conega, sempre m'ha semblat d'allò més desconegut... M'assec i van venint. El primer Jovi mateix, així enserenat, vestit de sereno vull dir... I la seua família. Em cauen molt i molt bé... Em passaré tota la nit vinga a fer barcella amb els seus fills, tan simpàtics... Fins i tot acabaré contant-los, quan son pare parla dels famosos Greixers, que una familiar meua, la germana de la Senyó Conxa, fou l'última víctima mortal de l'Home del Sac a Ontinyent, justament l'any deu, i que per això jo odie profundament aquest malguanyat personatge... Què li farem? Seran tan iguals tantes de les històries a les que ja conec d'ací i d'allà, perquè les pors terrals són sempre de la mateixa collita, que em passaré la nit embadalit escoltant, recordant, aprenent sobretot, relacionant i, sobretot, emocionant-me...

La primera emoció, veure al davant de l'església aquella famosa tanta gent agombolada... Passa un poc del centenar d'ànimes vives, i atentes pel que corprovaré, i participatives el curiós grup format... Jovi comença amb la queixa que és certa, sabem més del de fora que no de l'Olleria, i els ollerians assenteixen. Jo també per suposat, però de fora vinc... Ell posa un poc de recança en la veu... Que aquesta ocasió, amb l'excusa de les pors, els morbos, el combat contra el de fora que per a mi és suma de supervivències, el que siga que resulte, desitge que siga per a tothom, i per a cadascú, de bona cosa de profit. Per a mi ho és, i tant... 

A veure... La forma de contar de Jovi és justament la que m'agrada. Gens docta, això mai, i amb la dosi necessària, però justa, d'informació, sobretot usada per contextualitzar, que en sap molt del joc públic... Després, amb naturalitat, sense additius sobrers, traça la història sempre volent fer partícep el public, que s'hi suma al joc diguent la seua amb la confiança que se li dona... I mai no resol del tot, almenys immediatament, aquelles qüestions que en l'aire queden surant com a retalls de boira... Que cadascú traga les seues conclusions pel que fa a les idees llençades, a les afirmacions contrastades pels papers històrics i que res no justifiquen, però ajuden, i com, a la imaginació de qui escolta... Fa que amb bona cosa de goig atengues, t'encaterina aquella planesa, et provoca una avidesa de més ració d'historietes, de facècies, de mentides creïbles, d'experiències... 

Jo, a cada motiu que puc relacionar, que per força, i done gràcies, van sent més i més a cada vegada que enllaça unes històries amb altres i les sarga amb els llocs on conten i diuen i expliquen que passaren, guanye en goig i en desfici... Quina bona pensada aquesta de passejar-se amb suavitat tot i actualitzant el costumari que feien amb les necessitats noves del fer que la nostra societat planteja. Quina gràcia l'adaptació a l'ara de tant d'adés que, en reprendre, en conéixer, en apropar-te al màxim que permet una passada lleugera i entenedora i colorista, comences a estimar-te... El Sergi curiós i entremaliat que soc, se n'anirà feliç d'haver vingut. Content de veritat d'haver començat a trencar costums mal establerts, sabedor que hi ha un món a la vora més gran que no el mateix, que no el sempre...

Xe, que l'única història que coneixia jo de l'Olleria era la de la monja aquella que s'apareix en el segon pis de l'ara centre de salut... Que eixa és ben sabuda a la comarca... I alguns referents puntuals que sobrepassen la frontera local, com ara aquella làpida mortuòria de la xiqueta romana que tenen penjada al carrer del Batle, o la figura gargòlica del Gonari a la Casa de la Vila, i la seua parella pètria la Gonària, que sabia que a l'església de la Magdalena s'estava però ignorava que ens remirava des del Campanar estant... Això que guanye, perquè el que tinc pel campanar més interessant de la nostra Terra Blanca ara m'és més ric... Però fart com estic de perseguir pel nord de les Castelles "Rollos de Justícia", i va i te'n trobes un, el Costell, i en forma de columna que uneix el terra que xafes amb la Justícia que esperes, sota la vella Sala de l'Ajuntament, i vora el lloc del vell Mostassaf... 

Què més voldràs que saber que queda una marca judaïtzant sobre la porta d'una casa del carrer de Sant Cristòfol? 

Que el carrer de Laura fa referència a les beguines tan antigues que s'hi aplegaven, i el vell Hospital de pobres vergonyats i que a l'alcalde que el va traslladar per qüestions de postureig i digué que llençaren els sants, que ells no parlen, li nasqué, ai, un fill mut...

I la referència necessària als cremats agermanats en l'església de la Magdalena i l'olor que faria allí la mort; tanta que el virrei criminal ordenà pagar la tan recontrapreciosa porta per tal que fos d'encens l'aroma de la seua mort tenint en la consciència el fet d'haver cremat, no la gent enemiga de classe i nació, sinó un lloc tan sacre que l'avern li guanyava... 

I la mentida de l'aparició dels cristos del poble que és absolutament idèntica a la del meu... I la veritat de la seua construció llarga en grandària perquè no podien ser més grans que la pròpia Magdalena... I això que fou elegant i per a no espantar el respectable i respectuós públic, no començà a caminar pel fangós camí que conta que si Jesús i la Magdalena i la filla Sara i els Merovingis i...

Jo, de les històries apreses, em quede amb, quin eclecticisme de nit, les làpides girades que conformen el terra de davant la porta de la Magdalena i, sobretot, de la dels Grisons... 

L'existència de la Cova de les Set Tombes, amb deixes corporals romanes... La pietosa monja de la creu... El Xiquet de l'Aigua... L'aparició de la Mare de Déu tan escoltada arreu i ací tan nova com vivaç... Què et diré sinó que fou goig complet i que tornaria a escoltar de seguit...

I si et quedaves amb la gana d'una explicació complementària acreixedora de les teues necessitats de saber, de seguida rebies resposta, o te la completava amablement un dels assistents... I l'entortolligament abundós i fruitador de rialles, de pors, de facècies, de... 

Tot nascut, contava, d'un café i d'un tu podries fer, i amb la tecnologia d'un altaveu de joguet ben efectiu i pràctic, i amb llumenetes que, sota el nas, ens feien riure als amos de l'invent i a mi... Ei, de veritat...

I en encantar-te, encantats, ens trobem al pati del palau dels Marau i deixant allí a l'aire ja fredolic les guies d'animetes que són els ciris que encenguérem, tot escoltant històries darreres de zoofília, allò que a la Casa Santonja millor ser colom que no llaurador tan sabut... 

I sabedors que allò només havia estat un passeig que bé cal agrair. Que si pares esment i t'aculls a cada història, a cada lloc sabut però no visitat, a les possibilitats certes d'un poble tan ric com ho és l'Olleria, les dues hores de gràcia podrien arribar a ser-te setmana... 

I insistisc, cal agrair la pensada a més d'aplaudir-la... Un tot de content vaig endur-me, un bon tot, d'una nit especiada...