Fanco! Fanco! Fanco!

 Santrafel, a dèneu de novembre de 2025.

Ara que s'acompleixen els cinquanta anys del traspàs d'un dictador que mai no hem traspassat, car els nussos gordians que nugava els nugava de manera ben nugada, tothom diu la seua respecte on estava en el moment que. Què va fer quan. Com va sentir-se en.

Un servidor sap perfectament on estava, i no perquè ho recorde, en absolut... Però m'ho han repetit tantes i tantes vegades que em conec perfectament l'escena. Tenia jo dos anys i dos mesos, innocent de mi... 

Sembla ser que quan ma tia va entrar a ma casa, els meus pares li van dir que callara i que passara espai al menjador, que el xiquet estava fent una cosa divertida... Com es baquejarien aquells joves progres que en majorejar tant dretitzaren, com diu la dita que passa. El xiquet estava davant la televisió única i blanquinègrica, fent com veia que feien aquelles persones que parlaven a crits. I tant que els imitava... Braç en alt i bramant "Fanco!, Fanco!, Fanco!". Bon fanquista estava fet... Si m'ho van arribar a repetir, com si ho fes a posta... 

I res, que la vida va seguir i vaig anar a una escola les notes de la qual tenien l'escut franquista en la portada, em va ensenyar a llegir una magnífica professora que havia estat cap de la Secció Femenina ontinyentina, i em va tocar viure plenament un temps d'apertures de ments que s'han acabat tancant si és que mai van obrir-se del tot. Vaig créixer amb el procés constitucional i els dibuixets que ens feien pintar a classe, com les banderes de les comunitats autònomes on, per cert, la meua no tenia cap color blau. I aprenent el barri, la comarca i el país i, per tant, estimant-los. Igual com ara, vaja... I com que hi havia política a casa, vaig acompanyar la meua padrina a concerts, reunions avorrides, procesos electorals i referendumistes, mítings molts..., i des de ben menut... I ves per on, crec que no he evolucionat massa per eixe cantó, i em sent rar en aquest món d'ara quan tothom que m'envolta pensa, si és que pensa, just el contrari que jo, i de manera molt semblant als qui anaven fent en aquell temps que pensava esbandit, acabat, soterrat... I fotut, molt fotut, per l'única veritat absoluta social que he pogut corprovar del cert: ací tot és només un "quitatetu paponermeyo" i qui mulla no trau tros, o li'l treuen de la boca... I, per suposat, confirme que la raó la té, tota,  un dels meus idols, el tio Paco Muñoz, quan em diu, encara, "Sergi, cuerpo a tierra que vienen los nuestros"...

No han sabut fer les coses i ara les coses poc fetes es desfan.

No hi ha pitjor "remember vintage" que els que se'ns apropa.

Vorem...

En l'entrada a la meua finca, sobre la porta, encara hi ha el jou, les fletxes i la bandera de la Falange. I no passa res...