Carcassona descoberta! La renovació del meu Tractat...

 

Santrafel, a deu de novembre de 2025. Vespra de sant Martí.

He tornat al meu "Exín Castillos" preferit. I ho dic abans que m'encolomeu el vostre allò és més fals que Judes i totes les barrumballes que els vostres prejudicis puguen referir la falsedat d'aquelles pedres impostades. Bé em conec la història i tinc per cert que no hi ha res de pur en allò perdurable. El lloc, però, és el lloc. El desig més gran de la meua infantesa, conéixer l'indret on, amb permís de la destrucció, l'abandó, les dèries de Viollet-le-Duc i la macrosupraturistificació, va ser el centre pràctic dels trobadors i els càtars... Així que guardeu-vos els vostres eteris dubtes, vos els compre tots, i permeteu-me que narre com he tornat per tercera vegada, a la ciutat vella de Carcassona. Ahui fa un mes i encara no he contat el perquè veritable del meu viatge pirinenc d'octubre. No vos dec res, però vos ho vull confessar perquè és part de la meua penitència... I ho faig hui per dos motius, ser la vespra de sant Martí, quan entra en vigor allò que vaig prometre'm, i que hui és l'aniversari d'una mort que els qui em sabeu no dubtareu com em pertoc; l'assassinat del vescomte Ramon Roger Trencavell, de Carcassona Rasés, Besiers i Albí el 1209. Una pista pels qui no em coneixeu tant..., va ser a l'església famosa de la Magdalena de Besiers, i...

El deu d'octubre de 2015 vaig xafar per primera vegada aquell indret que havia volgut conéixer des del sempre que tinc memòria. Va ser amb molt bona companyia i un mes i escaig del meu major desastre personal fins ara mateix i tot, que després, ves per on, va resultar el punt d'inflexió també major en corprovar que no, que la desfeta m'havia d'alegrar en haver-me tret del damunt la infecció narcisista maltractadora que em corcava cos i ànima disfressada d'estima. Vaig arribar a Carcassona, llavors, absolutament desfet. Vaig eixir-ne nou. Aquella nit mirífica que, sol, vaig tirar-me a les muralles cantant a cor que vols tota la música trobadoresca que al dins duia, escrivint i escrivint i escrivint, i rodant i... A banda d'acabar com un llum i les reaccions al·lucinant que varen tindre una familiar i dues amigues a l'endemà i que no puc contar, la cosa acabà amb un enamorament feral, un poemari ferm i assaonat del qual estic ben pagat, el "Carrièra Trencavel", i una promesa a mi mateix, feta assegut a la Porta de l'Auda. Seguiria endavant i provaria de recuperar terres i àmbits tot apartant de mi el tòxic, fins i tot de mi mateix...

M'ha costat deu anys i encara en queda de toxicitat al meu voltant. La porta, però, ja no és oberta i tota està eixint. No només m'he reconstruït sinó que, reconstituït, avance cap el més encara. M'ha costat deu anys i l'operació del darrer any m'ha ajudat a sentir-me de nou viu tot i allunyant la depressió personal i fent-me adonar que encara em cal la lluita contra els elements externs que provoquen tronada. La situació, però, encara no ha acabat. Estic ara mateix a les portes d'una nova intervenció que solventarà els problemes que provocà l'anterior, mal resolta, i n'ampliarà els resultats. Però hi ha futur i el sent. He despertat a forces que temia i he guanyat dignitat i respecte cap a mi mateix. I encara tinc fam de més i de millor... Per això, el matí que feia deu anys havia d'estar-me de nou a la Porta de l'Auda per renovar els meus vots i allargar-los encara.

Així que allí que em tens mitja hora abans de l'hora prevista, ans que els turistes envairen tot l'àmbit de la postal... Han hagut d'esperar deu anys per repavimentar l'accés? Allò era un horror de sorolls i incomoditat, però i què... Vaig fer les fotos de rigor amb el tot buit i, després, mentre assegut escrivia la promesa, encara m'havia d'alçar a fer fotografies a aquelles persones que, amablement, tant en anglés com en francés, m'ho demanaven. I com sempre, el meu catxondeig quan algú que parlava valencià amb els acompanyants provava de demanar-m'ho en altre idioma i jo els responia en el meu valldalbaidí que els esverava...

I res, que vaig pujar l'oferta i he establert un nou tractat que entrava en vigor, en proves, en passar aquella porta oberta i, efectivament i formal, un mes després una vegada aprés que, o em salve jo, o no vindrà ningú a salvar-me... Després, a fer una volta per la ciutat presa, sent divendres, pels escamots i les hostes turístiques... Com està de lletja, mare! Com d'imbècils van estar d'omplir de cercles grocs les muralles quan aquella intervenció artística que celebrava ser Patrimoni de la Humanitat. Ara, n'han quedat tant les marques que, en absència, la brutícia queda palesa i els identifica... Quin lleig!, semblen nosaltres... 

Res, la volteta necessària, plena de més versos arraconats, fotografies mil, la visita a un Sant Natzari mig tancat perquè estaven solventant problemes en el vell orgue que no van impedir que actualitzara el meu repertori fotogràfic de les vidrieres i tants altres detalls (no voldràs que deixe de reprendre la lectura d'aquell Arbre de Jessé espectacular, no?), i quan la cosa se'm va fer ja insuportable, vaig eixir a la porta Narbonesa i, en saludar Midons Carca, vaig fer, cantant de nou i al ple del migdia, la volta a les muralles. En arribar sota la torre de Vela, i mentres passava al meu darrere el polsós carro arrossegat per aquelles egües amb barret de randa que diverteixen el comú del turistat, vaig entonar sencer i de memòria el "Reis gloriós" sencer. Les pedres van respondre que si anava bufat, que no era l'hora de cap alba. Vaig respondre que sí, que era la meua... I vaig prendre el camí de les vinyes per, allunyant-me, apropar-me el més possible al tòpic...

I en acabant la volta, i amb una Porta de l'Auda segrestada per tanta gent que manifestació semblava, vaig tirar cap el riu i vaig creuar el pont... Quina delícia. I vaig allargar el passeig per on vaig estar-me tantes hores en la segona visita tot esperant aquell màgic i sorprenent castell de focs, i vaig concloure que sí, que quan em retire, seria un bon lloc per tal de perdre-vos de vista... A no ser que, quan visite l'altra ciutat somiada en la meua infantesa, aquesta prou més llunyana i muslima, preferisca quedar-me en un dels seus caravanserralls... 

Objectiu vital acomplit. Com farem ara? 

Què faria aquest dia més gran i més alt? Com podria passar a la meua història personal de tal manera que dins de deu anys encara el recorde amb alegria...? Doncs la resposta em fou evident...

Quan tant i tant de nit, carpit del fred, vaig arribar a l'hotel de Figueres, vaig fer-ho convençut. Ha estat dels millors dies de ma vida i sé que ho pagaré quan torne a la puta quotidianitat. Sort que demà provaré de pujar a Sant Martí de Canigó i ho aconseguiré... Perquè en un sol dia Carcassona, la preciosa vesprada a Mirapeis i Fois i, sobretot, la pujada a l'estela dels Càtars sobre el Pla dels Cremats de Montsegur, van assegurar-me l'aposta i m'han provocat un nou desig de futur, en tornar i atrevir-me a...