A la fira... del Perelló, a la Vall d'Ebo!!!!

 

Santrafel, a diumenge setze de novembre de 2025.

M'he vist, sense músiques i esgotat en el bon matí que ens ha vingut després la pluja que ha fet nit al cor, en el camí magnífic que tant m'agrada tramuntar. Camí de cap lloc però on l'animeta aquesta malferida troba prou ample el paisatge i molt prop el cel perquè no li fregue res el voraviu... I a la fi, he arribat a la Vall d'Ebo, passant les restes de malvestats d'incendi i d'abandó vital. Un amic m'havia parlat de la Fira del Perelló que s'hi celebrava i allí que he acudit. A la recerca d'un no ho sé, ni imaginar ni dir-t'ho. D'un motiu que no cal per seguir trescant camins potser. El més segur, per fugir d'altres coses.

I m'he retrobat amb un poble que no visitava en el segle, ple de llum novembrenca i animós. Cerca motius també per sobreviure i amb allò del perelló, tan escàs, ha trobat coartada per cridar i esperar la vinguda... I a fe que la crida ha estat resposta. Un vent massa càlid pel temps ha vingut i ha dut bona cosa de gent que esperava acollença. No de bades per acudir-hi cal pensar on hi vas, cal venir a consciència entre els buits, costalades, rocams, carreteres serpals i restes de la crema... 

Què he trobat? Senzillesa a l'abast d'un tothom que de pas veu i admira i, si troba allò bo que és precís, que millora l'estar, el sentir, que ara alcança un desig fugisser, que potser ha d'acompanyar, aliment, distracció, espectacle en l'arrel, un quiet poble allí estés a l'enfons del vell món, que aconhorta i et rep en estendre el bon sol tardorenc d'avançat el novembre...

Una fira sense més pretensió que ser aplec, i alé... No és açò poca cosa!, i no cal fer ni dir ja res més. Un mercat, un carrer, una gent... 

I el ressò de dolçaines en passacarrers, que amb tant poc van omplint de comboi el matí calorenc...

I he seguit caminant, conversant, retratant, escrivint, i aprenent... 

He passat a saludar sant Miquel. He seguit el bell so dolçainer fins a perdre'm, com convé, d'un mi mateix massa ple d'ansietats. El tranquil sols es guanya en camí musicat... 

I al blau cel que ha pujat el bes-festa innocent d'aixeneta en castell presentat, just alçat d'una soca de mans que s'estrenyen en un mateix gest, sent la gent bona arrel, alçant tronc i florint en besada...

Com es nota que ha de vindre el bell fred. I el Nadal ja és ací a la vora...

No he tastat, que no puc i ho voldria, el tant cert aliment per al cos i esperit que a bon preu tan s'hi ven... Només veig. Només puc olorar. I comprendre el feliç de les gents que podeu i proveu i aleneu després goig...

I parlar amb la gent de la fira. I mercar un poquet. I esperar que, a la taula, els bons firers arremullen primer...

He firat, qui ho diria, molt més que no fa quinze dies només a la meua Cocentaina. Una bufanda negra pel dol amb que acudisc els dies feiners allà al tall, dos ciriets per provar si van bé allí a casa i comprar-ne alguns més a la propera ocasió... Dos fermalls de feltre que m'alegrarà dur al pit, unes plantes precioses d'aquelles que només viuen de l'aire i de l'aigua que beuen, sens terra... I una natura viva i diuen que eternal atrapada dins del vidral d'una ampolla... I en no recordar el gust infantil, tan allunyat, dels perellons, un bon grapat a pes d'aquestes fruites de gust que és delit... 

I a canvi dels tractes amb els fabricants, artistes i mercaders, els diners esmerçats i el bon gust afruitat que aquests dies m'espera, he pagat amb el goig d'un sonet...