Presa d'alé a Mirapeis...
Aquests dies difícils en què l'art de viure queda sepultat davant l'allau d'estupideses mundanes alienes que em sobrevenen de l'enfora, faig recompte dels bons moments viscuts fa tant poc que, si no me'ls enregistre per escrit ací mateix, sé que acabaran fugint...
Després d'haver fet tot allò que m'havia proposat aquell dia magnífic del deu d'octubre propassat, vaig dir-me de pujar l'aposta. I res de doblar-la, en absolut. Calia una meravella exponencial que fes d'aquest desé aniversari de tant, el futur record de moltes més redonors temporals invictes futures... Vaig cercar d'entre el gloriós històric i moral i desitjós personal, aquell eteri jo que poc a poc va assentant estima major per la coneixença que no s'endú com un mal vent la suposició, no. Que superposant-se, la completa i, per tant i per mi, la magnifica...
Anava a ser simple presa d'alé, Mirapeis. Un descans en el camí que m'havia proposat fins aplegar les altes cimeres del meu jo pirinenc que encara no havia encalçat, en la vespra d'altra aposta ferotge de la que ja he parlat, la pujada a Sant Martí de Canigó... Miralpeix en català, sí, ja ho sé... Fa temps algú me l'havia acomparat, pel fet medieval constructiu més que res, absolutament quadriculat, com una Cocentaina del migdia francés tan desballestat com el tenen. Ni punt de comparança en res, que Cocentaina té revolts i aquest Mirapeis és un escaquer feliçment forçat. Forçat, ja veus, per una de les famoses avingudes d'aigua que ha desfet històricament tanta població muntanyenca occitana. Creus em vaig fer l'endemà en veure les dades que s'oferien a Vilafranca del Conflent... Ací, en aquesta població arriejana, resulta que el 1289, la presa del llac de Puègverd va anar-se'n allà a l'ample i destruí la població de soca-rel. Així que decidiren fer-la a l'altra banda justa del riu d'Ers i allí que la feren tirada amb tiralínies, tant que sorprén. Deixaren un bon espai per a la plaça del mercat que es reduí, pels anys, en ser que bastiren la comuna en el pas entre plaça i catedral, amb el mateix estil que ha fet característica turísticament la població, les porxades tòpiques dels mercadals coberts.
És la plaça dels Convents... I és un goig de veritat perdre el temps guanyant el plaer de mesclar la gràcia d'aquelles cases acolorides cobertes d'una pàtina de decadència que el temps ha forçat... Un tot comercial divers m'atrapa, però no hi ha res que em puguen oferir més que el goig de veure portades i portades de llibres, aparadors d'un preciós que enamora, curiositats inesperades (què pintarà per allí una tenda de productes euskalduns, senyor...), i tantes terrasses que molesta fins i tot el passejar per aquell temple pres pels comercials de torn...
Abans de fer la meua entrada a la Catedrala de Sant Maurici, preste molta atenció a l'Ostal dels Cònsols, el lloc tradicional de Justícia de l'indret... Quina meravella! Un servidor que s'encanta a pleret amb tant de permòdol romànic com puga trobar, sempre amb el cap alçat per veure rostres burlons, animals simbolitzadors dels desastres humans i altes mostres d'una sexualitat tan explícita com també, després, prohibida, ací se'ls troba a cormull i fets amb fusta...
Que no fotografie tots i cadascun, amb un goig especiat, que fins i tot els més fumats pel temps i la desídia general em semblen gràcils...?
Tenia, i això ho confesse, molta, molta gana d'entrar a la Catedrala... Val que és de les més amples del gòtic europeu, que no li arriba a Girona però impressiona igualment per més que és més falsa que un euro sevillà. No va ser acabada fins l'altre dia i per obra i gràcia del Disney de la restauració romàntica. Com no!? Viollet-le-Duc... Ajudat, i això ja és un salt mortal, per Prosper Merimée, el de la Carmen que no és d'Espanya. Això de l'euro sevillà els va...
No. És que en la capella de... Santa Bàrbera era?, la del bisbe..., això, que guarda un tresor...
Un d'aquells laberints simbolistes medievals que els pelegrins acostumaven, malparlen, a seguir com a mantra de recerca interior o ves a saber quina... Ei, que no es pot veure pel mal estat de conservació de capella i terral. Així que em vaig quedar sense contemplar l'últim dels laberints instal·lats en una catedral... El millor és que hi ha unes molt grans obres que afecten tota aquella part de la deixada catedral, la qual cosa m'obliga a quedar-me amb l'esperança d'un tornar més pausat i passejador... Perquè, i què pinta una església tan gran en un poble tan relativament menut, que és una altra també?
Això cal explicar-ho perquè explica bona part del meu què... És que resulta que els senyors de Mirapeis foren dels Càtars més rabassuts, per convençuts i per poder econòmic i militar. No de bades, l'últim dels senyors primers, Peire Roger, la perdé el 1209, huitanta anys abans de la riuada, i a causa de la riuada papal i francesa que se'ls va berenar vius. Justament Peire Roger de Mirapeis fou qui organitzà i dugué endavant la defensa fallada del castell de Montsegur on el catarisme cremà com a flama... Aleshores, per tal de carregar-se l'heretgia i assentar el poder catòlic, apostòlic i romà, el papa Joan XXII va crear una diòcesi que fou suprimida el 1801... Jo, em passege tranquil entre obres, foscors, molt de color, moltíssim, i aquella deixadesa absoluta que tenen les esglésies del sud francés.
La major part d'elles van carregades del per a mi tan mal gust dels inicis del segle XX que a totes me les malva en un modernisme lleig i beat de vidre blanc de lampareta de gas que, ara, carregat de tanta pols, i de tant tipus de pols, segueix espantant-me. Trobe, però certa gràcia en el més vell, i en l'actitud dels turistes també, sempre tan alegres en contrast amb les poques persones beates que acudeixen a la missa que prompte tindrà lloc... M'agrada molt la distribució cadirera i, a falta de laberint, em pega per treure-li fotos...
Però el millor moment de tots ve quan me n'isc i seguisc fent volta... Veig l'agulla immensa del campanar com rasca els núvols mentre la voltegen centenars d'ocells i la tardor...
M'assec en un indret feliç i comence a sonetejar a la meua...
Passege fins la porta d'Aval tot esquivant, primer, cotxes i, després, tauletes de tasques velles que paren al mig de la via i són sosteses per gents que em semblen tretes d'alguna pel·lícula de poques pretensions sobre la postguerra aquella. Em sembla tot d'un kistch que m'enamora, vaja!
I res. Vist i vist que comença a declinar l'hora, he de seguir que em queden dues parades que justificaran la grandesa futura del dia... I, encara, tornar al llunyà Empordà on tinc el campament base... Tinc la sensació, quan passe entre aquelles taules, que ací no es dutxen tan sovint com jo, com jo ara mateix voldria estar... Quin octubre més rar... Si algú m'havés avisat que dues hores després estaria tement que si em nevaria...
Comentaris