La Nit Estellés de Real, del vint-i-cinc. Tota alegria!

 Santrafel, a dissabte quatre d'octubre de 2025. Sant Francesc d'Assís.

L'Associació cultural Josepa Blasco de Real convoca al seu sopar Estellés, el dotzé si no vaig errat... Aleshores, cal acudir-hi, perquè les seues convocatòries sempre han estat amables i, en acudir-hi, m'he sentit com a casa i entre amics. I això, per algú tan malferit en el fet del confiar com jo, és sempre bàlsam. A pocs n'he faltat i per força major. No hi acudisc a més, tampoc no veig perquè ho hauria de fer. Si vols, pots tindre-ho com a fidelitat. Jo preferisc pensar en la bellesa d'allò que m'aporta l'amistat. El guany és sempre gran, perquè t'hi trobes amb gents que t'estimes del cert, i el divertiment també hi és present, per suposat: mai no saps quina meravella t'hi trobaràs. Que si converses agradoses, que si somriures dels sincers, lectures ben boniques i actuacions d'aquelles que, de debò, t'arriben...

Enguany, el guió s'ha complert a mitges perquè el final ha estat del més sobtat que recordar puga, i ha estat ben bo. Comèdia pura.

Arribe prompte i faig via a casa de Pepa i de Paco. Sembla que he atracat ca Moreta d'Ontinyent però té explicació, que demà és el sant del meu sant Francesc propi i cal endolçar-lo tal i com al sant li agrada, per suposat. Poc, però, podem xarrar perquè entre unes coses i altres, el temps ens passa en un iàmbic, rapidíssim, i per a la meua alegria ja alegre d'allí trobar-me, aquell miratge de llar va omplint-se de presències estimades, que si Rodri i la dona, que ve Teresa Segarra i això sempre és cosa gran, el tio Ropa que veges tu l'esglai que li provoca en cridar a la porta a Mireia, que jo esclafisc a riure... Molt bo tot! I quan me n'adone, ja estan tots preparats per anar a la plaça i jo que volia ratllar unes cosetes per llegir-les quan em toque el torn d'intervenció, em veig arrossegant la cadira de Paco per aquell magnífic carrer Major seu i nostre i pensant que, afortunadament, ans d'eixir de casa, he pogut apuntar-me dos poemes de l'Estellés en un paperot... 

En arribar a la plaça, més alegries, que hi ha l'escriptora Mari Carmen Sáez Lorente, a qui m'admire, i la gran Josepa Blasco en persona. De veritat, quin goig anar veient com van sumant-se tantes i tantes persones que em valen un tresor... Salude la gent de Real, em preocupa veure tan cansat Juan Ortega, que pren les regnes del tuacte... Espere que això no afecte res la seua declamació, necessària, dels Amants d'Estellés, que és ja costum que faça de memòria i sentida com poques podries escoltar... No, en absolut, que brillarà com sempre! 

Paco ens explica que Carmina, la filla del senyor Andrés Estellés, no vindrà perquè està maleta, i es dedica l'home a rebre abraços i besos de quants per la plaça acudeixen. En haver-me assegut al seu davant mateix, tindré la sort d'escoltar-li totes les facècies amb que omplirà la nit i li faré una bona cabassada de fotos amb amics i amb més amics encara... 

Al meu costat, Mireia. Ens passarem la nit fent-nos escoltets per a riure'ns del món... En principi fem acudits sobre el seu gust pels coreans... Però a la molt això d'allonses, se li ocorre fer-me'n un sobre... I ací s'ha acabat tot, el riure em rebleix i no podré treure'm una certa imatge còmica profunda del meu cervell durant tota la nit, i crec que durant la resta de la meua vida... Ara mateix me'n faig un fart de riure mentre estic escrivint. Perquè hi ha històries en la vida tan de per a això mateix, feliços, estúpidament feliços, que donaràs gràcies sempre que passen... 

Sopen a trossos, entre unes coses i altres. Jo, em cenyisc estrictament al menjar del meu procés recuperatiu i amen. Em passe la nit responent els uns i els altres quan em pregunten, perquè s'interessen verament i ho veig i ho sent, els ets i els uts que els meravellen del com i perquè he perdut aquells setanta quilos que no em troben de l'any passat... Paco conta anècdotes noves de temps vell... Jo flipe amb alguna d'elles que em conta en resposta a d'altres seues que jo aboque a taula. Mireia no en sap alguna de les que jo dic de son pare, i em paga amb unes altres de delicioses que jo desconeixia, com les del viatge de Paco a Itàlia amb tot el cotxe amb embotits de l'Empordà penjats per dins tot orejant-se... 

Paco s'encana i encara ens en conta més. La senyora Sáez riu de bona gana amb els ulls esbatanats d'escoltar les llegendes aquestes... Jo, que tinc la sensació que Paco ha estat en tots els llocs interessants del món en els moments exactes, encara n'aprenc de noves, i això m'omple, faltaria més... Ells, queden pasmats quan entre el protagonista i jo els contem que Franco tingué el nom de Paco al damunt del despatx en la tria d'un bisbat... Algun dia ho contarem, quan pertoque, sí... 

Ei, i resulta que M.Carmen ha portat algun exemplar del seu nou llibre Aigua als ulls. 

Vaig saber pel facebook que l'havia tret i m'havia fet denteta... Li'l compre allí mateix i me'l signa molt amablement. Però no només me'l signa, sinó que m'omple de regals... Que si els Poemes solidaris per a infants i joves d'Argila de l'Aire. Que si el disc Diáfora. I un més que em deixa flipat. La lluna a les butxaques, un treball de cançons sobre els seus poemes musicats per Néstor Mont... Flipat perquè sent seguidor fidel tant d'un com de l'altre, desconeixia l'existència d'un encant com aquest... Veus, sorpreses i coses bones que et du el seguir viu per respirar. I de sobte, l'avís de ma tia Milagro i del meu cosí Gabriel des de Cocentaina... Que ja han presentat el nou cartell de la propera Fira. Quina tendresa d'imatge... Poden passar més coses boniques aquesta nit?

Pobre Paco, que me l'ha mossegat un cacauet... 

I així, entre unes coses i altres, m'arriba un full de l'organització... El manifest que han preparat per condemnar la violència del govern d'Israel sobre Palestina... El llegiran en començar l'acte, però ens el passen perquè el puguem saber abans i tot... 

De sobte em ve un altre paper... Un poema que volen que llija... Xe, va i és un poema meu!!!! Sí, un dels que vaig fer, potser el més tronadament virulent, aquesta passada Setmana Santa sobre el tema de la Magdalena... Ací, prenyada i dolguda, contemplant la parella en la creu i camí de l'exili, diu. "Jo et fruite". Ha triat bé el senyor Ortega..., és acomparable del tot a l'actual dolor de Palestina. I és sort, perquè llegiran el poema que jo havia triat, i m'hauria quedat sense! Entre una d'aquestes li conte que quan vaig estar a Atapuerca, vaig comprovar que el monestir de San Juan de Ortega (no tothom té una advocació antiga pròpia i en vida...) estava ben a prop i vaig anar-hi per passar-li després fotos a ell. A banda que allò és una meravella, em meravella veure com li brillen els ulls, perquè ell sempre hi ha volgut anar... Et passaré les fotos, allò és impagable.

I comença la desfilada de gents que lligen. Curta enguany. S'escolten versos d'Estellés, però també de Marc Granell, i M.Carmen tria, i broda, Maria Beneyto. 

I una jove que llig l'Encesa de Maria Ibars m'emociona en recordar com ha bastit musicalment aquelles estrofes l'Enric Murillo i com els entona Ina Martí... 

El senyor Ortega ens fa aplaudir-lo, amb tot mereixement, amb la seua passada d'Amants, el Rodri, que trobe ple d'energia salutífera, dedica la Rosa de paper famosa al seu cosí Paco... I així va succeint-se tot... 

Arriba Toni de l'Hostal i el primer que fa és una faltada eròtico-festiva al tio Paco, qui es descollona amb l'atreviment, que jo aprofite per fotografiar mentre jure a Mireia que aqueixa foto no eixirà del meu arxiu i Paco em bonega que no perquè això és alegria i amistat i Pepa no pot creure-s'ho... Xe, si n'haurem fet de grosses en els bons temps... Que Paco i jo cantàrem en "duet", més cantà ell i jo li feia els cors, aquell gloriós L'orinal, al disc de les Maedeus... Pepa conta com férem el ridícul més divertit el Paco i un servidor allà a l'Hort de Trénor ple de gent quan el cantàrem en públic. Mare! Com és de bonic recordar alegries i amb alegria... Doncs això, que massa bé es portarà el senyor Arlandis (no, de l'Hostal és malnom del iaio, no ho sabies?), durant tota la nit. A la fi, malgrat l'Himen Rechional que em fa esclatar per dins de tants anys de no oir-lo, i malgrat les barbaritats que solta, acaba sent el més sensat de la nit!!!! Quan canta l'Orinal, se'ns fa d'un tendre... Mireia, que no se l'havia vist mai en directe, ja flipa amb la banda de fallera que l'home usa per sostenir-se la guitarra al lloc. A mi, amb la cançó que ha preparat per homenatjar la gent de la Dana, els seus morts i la tanta gent solidària i la mare que ha parit a Mazón, em resulta ben bonica i em mostra el que sé de fa tants anys. Eixe hostal ha guardat sempre un gran artista, molt gran. Els peròs, seran cosa de la vida. Jo no en puc posar cap. 

Després de la cassalla, arriba la disbauxa absoluta. No sé ni com es venia aquella caterva de músics que, a priori, suposàvem que sonarien cosa bona i que, ves per on, sonar sonaven, però sense haver assajat unes peces que, a més, per problemes tècnics inalàmbrics inesperats, van fer que encara riguérem més, amb bona gana i a doll, com pretenien. Senyores i senyors, Paco Farra i Els Roders... 

A mi, van enamorar-me, de veritat... Quina gràcia de gent! Vinga a fer i desfer allí en directe, posant i traient, diguent-se de tot i ficant-se amb el de l'Hostal i a l'endret... 

El Paco d'Alfarb és imparable, i s'ha tret de la mànega un sainet impagable... I ole, ole i ole... La Roseta que Paco Muñoz li cantà i contà i llegà, l'han feta ben bonica. I què no ha fet cantar el Paco la Serra de Mariola...! Sort també que, amb la intervenció de Teresa Segarra, ben arromangada per a l'ocasió, han fet una Jota d'Alfarb per a recordar mentre hi havia qui ens obsequiava amb el seu ball... 

Ai Teresa, la meua Teresa, com se'ns ha posat a tots en la butxaca quan enlloc de recitar al seu torn poètic la Cançó de bressol estellessiana, ens l'ha brodada a l'ànima, cantant-la...

 Rodes per on rodes, hem rist entre la tanta humitat del ros, que s'ha fet difícil d'aguantar (els fulls que ens han passat estaven passats d'amerada...), que a tots ens dolia alguna cosa física i jo, després de parlar amb Ropa, he estat cridat amb rapidesa per acompanyar Paco i Mireia a casa i no m'he pogut acomiadar de la tanta gent estimada... Ja voldria haver parlat amb Teresa, amb Josepa, amb... A canvi, he tingut un dels passeigs més emotius de ma vida pel carrer Major de Real, cap a la casa del tio Varela que el sol encenia i contava les passes anant al bancal... 

En arribar-hi, encara hem estat bona estona xarrant. Paco volia explicar-me algunes històries més i encara ens hem rist més... Mireia i Pepa no acabaven d'entendre la magnitud d'alguna referència a l'Estellés que s'hi havia fet a la nit. No hi ha problema... Mentre Paco reia a gust, m'he tret de la butxaca un dels poemes eròtics del senyor Andrés, i les dos xicones han acabat flipant, perquè igual Pepa sí, però Mireia, no hauria sospitat mai tal grau d'atreviment. I sense perdre ni un pam de compostura literàtia ortodoxa i clàssica damunt, encara hi responc... 

No és que s'haja fet tard, no. És que arribaré a casa vora les quatre de la matinada, quan hauria d'estar alçant-me per a fer la meua caminada diària. Val a dir que m'ha tocat fer aturada a recarregar de gasoils el cotxe perquè està vellet i no avisa, no fora que em preocupara tant quan vaig estar de quedar-me sense a les Merindades de Burgos, i no són hores ni... Arribe i faig l'escritet per Whatsapp a Pepa. Tot ha anat bé. Moltes gràcies per tot i en no res ens veiem... Mengeu-vos els dolços per celebrar sants Francescs d'Assis i Muñoz, i ja em direu si li agraden a la xicona... I em gite, feliç per ser feliç... 

Un amic em diu hui que s'alegra de veure'm participant en acte públic. Li responc que vaig passar-ho mal. Igual no em veieu tornant a participar en res fins que arribe la propera Festa Estellés de Real. Quan et sents estimat, pots fer-ho tot. Jo en done fe.