El tio Sergi Carrasca, com s'enfilà, per fi, a Sant Martí de Canigó...

 

Santrafel, a diumenge dèneu d'octubre de 2025.

Tant és el que hauria de dir com de callar d'un dels moments que més he arribat a esperar... No sé si sabré fer-ho, però ho he de provar, just una setmana llarga després d'haver aconseguit tants d'aconseguits distints i embolicats en un mateix paper. Tant el reconeixement de l'èxit de la darrera aposta com el tancament dels serrells de molts intents anteriors que, ves per on, han de tancar un altre temps per, qui sap si tindré l'oportunitat vital, obrir-me a uns d'altres... 

Fa molts anys ja, vaig fer una visita a aquelles terres de la Catalunya del Nord, sobretot al Rosselló i el Conflent, per entrar en contacte amb els llocs, els espais vitals, que jo tenia entesos d'una manera. Eren d'una altra i sense massa èpica. És el que passa quan arribes a conéixer indrets, causes i quotidianitats... Sortosament per a mi, la idea que em quedà superà el romàntic però quedà en fort símbol. Més que res perquè vaig fracassar en un dels objectius: conéixer Sant Martí de Canigó.

    "Donchs ¿què us heu fet, superbes abadíes,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,
y tu, decrèpit Sant Martí, que umplías
aqueixes valls de salms y melodíes
la terra d'ángels y de sants lo cel?". Verdaguer.. 

La muntanya, vaig recórrer-me-la per tots els indrets de l'ample, però no vaig poder per l'amunt. El meu cos no ho permetia, l'esperit tampoc... Allí que em vaig veure, a Castell, a les portes d'aquelles costeres d'immensitat immesurable pel meu màxim esforç possible. Vaig dir-me que algun dia... Vaig girar cua tot estacant-me una espina en el fondo de l'ànima que m'ha fet més mal que no altra cosa i per anys... I vaig pegar a seguir, al Sant Miquel de Cuixà que va decèbre'm per com l'explicaven, com me'l venien. Per més que en trobar-me vora el Campanar que cantà Verdaguer al seu Canigó, plorant per la caiguda del germà bessó i encomanant-se en l'esperit a la dissort en el seu diàleg amb el de Sant Martí proper, m'explicava millor allò de la llengua, la nació, la terra, la recança, la...

Aquesta vegada l'esperit era un altre. Sergi Carrasca, cansat de fer voltes al seu laberint vital, refet de salut però davant d'una segona tanda de malvestats que han de vindre, tornava a l'Occitània per acomplir una promesa. El divendres deu d'octubre no només va ser duta a terme la peregrinació sinó que la renovació del tractat vitalista del qual en algun moment hauré de parlar, va ser pujada en l'envit de visitar un d'entre alguns dels llocs que la meua visió de vida més il·lusió em feia conéixer. I no va defraudar-me eixa aposta. En absolut... Ara, però, a l'endemà, m'havia pres tot el dia per provar d'aconseguir la fita de tancar el cercle tot i ascendint de totes a Sant Martí de Canigó...

Així que em plante allí mentre va omplint-se la plana aquosa rossellonesa de la llum que des de fa estona el Canigó resplendeix com un far simbòlic... Ja m'havia fixat que, des de l'Empordà estant, té una retirada bona a l'estampa de la Mare Mariola des del destemprat Ontinyent. Potser els paradisos meus s'hi assemblen massa, si no fos perquè la meua tercera muntanya  fadadament fetilla, Montserrat, s'hi presenta tan disident, fent sonant orgues... El Canigó, on cabrien quatre Marioles fàcilment, se'm presenta igual de pastorívola, potser per les llegendes que de lluny i prop he aprés... Ara, passat Soler, passat Illa, Prada i Vilafranca, serà el moment de provar si era arribat el moment ausiasmarquià de provar si el meu cor pot ser fort o covard. 

Com diu la lletra de la sardana paucasalenca, poema de Joan Costa, per cert...

"Cal fer-hi romiatge

per veure'n els carreus

i sentir-hi el fort missatge

de les seves veus!

 

Per sentir-hi el fort missatge

de les seves mudes veus...

Sentiu les veus!

 

Quan comenci la muntada

no desdíssim: fem l'esforç!

Pas a pas, guanyem alçada;

pas a pas, alcem els cors!".

Un primer problema se'm presenta. El lloc des d'on partir no és d'on partira... El guiatge mecànic mòbil m'ha dut a una preciosa obaga on ressona una caiguda d'aigua energitzant... 

La pantalla m'avisa que si puge cap enllà i faig una marrada, m'estalvie vora dos quilòmetres de volta i costera per arribar al punt de partida previst. I jo, que ja escaldat em fie més de la meua intuïció que de les tecnologies mundanes, tire pel dret i seguisc els indicadors del camí als dipòsits d'aigua de Castell... Què he fet... Menteix el caminador i no hi ha accés algun practicable que no siga l'anar pujant i pujant i... Però hi ha poques marques d'aquelles horitzontals grogues i blanques que es prometen com a guia entre aquell accés que ni les cabres, amb poc que puga tranquil·litzar-me i sembre al dalt vora barrancada. Terra d'un fosc que aclapa, rocs que no permeten tornar perquè m'estimbe de segur. Només queda el pujar i la tanta molsa aferrada a les roques per no caure...

Em crida una amiga que sap de la meua aventura que he callat... Li explique la situació i la pose dels nervis. Em diu que confia en mi i la meua intuïció i que sap que arribaré amb èxit i encara em serà més alta la gesta... 

Jo, sense bastó i abrandat al mi mateix més feréstec, li demane que estiga atenta i si no li escric, dramàtic com jo sol, que em busque ajuda... I no s'equivoca i m'equivoque. No només no cauré sinó que a mesura que vaig passant relliscadors, rocams on poc seure, covatxes inesperades i tots els verds del món, amb uns aromes forts a petricor que m'embafen de tardor de la vera, vaig veient-me àgil. 

Àgil i isard... I a fe que augmenta el meu voler menjar-me el món fet de camí foscal, on l'aigua cada vegada s'hi escolta més lenta per llunyana i el perill major ve de la constant i sorprenent pluja de castanyes certes, mes no certeres, que van caient d'aquell enteixinat solemne que no vull oblidar... Fan una catifa coixinosa punxeguera on, si rellisques, pateixes de perdre't en veritat. Una cara i creu solemnial amb què et jugues, innocentment, la mateixa carcanada... 

Tot m'engresca perquè tot, roquissars, arbres, camí i llum, eleven cap un damunt que s'entreveu llunyà, però cert. A l'altra banda de la bardissa aquella murallada, hi ha una construcció. Si ha de ser el monestir, hi arribaré. 

I a poc arribe, assedegat de vida i fart d'humitat, em veig a les portes de l'Abadia... No m'ho puc creure, quin terrer he trescat... I encara, em dic, serà millor si en lloc de fer descans em prenc un poc més de pujada pel davant fins arribar al punt exacte on marquen la millor de les vistes del cenobi... A l'amunt i vinga... No m'enredre en sospirs de cansat i fem a l'alt... Quede enrere tota por, però siga viva endins de mi la precaució... 

I de sobte, em trobe, vivament humit, dins el llibre escolar vell de quan estudiava el món monàstic al col·legi... Heus ací el monestir dels monestirs, l'exemple pur més pur de l'art romànic dins l'organització eclesial dels qui volien apropar-se al cel tot apartant-se del mundanal del món que els ofegava, per imitar-ne el jou que imposarien als de per sota seu, per suposat. La fàbrica de sants. La mare vera de la pàtria quatribarrada. Llengua, història, memòria, llegenda... Cada barra estesa cap el sud geogràfic i el futur del perdre i del més perdre nostre... Per fi la seu del Canigó. Per fi aquell campanar que amb el de Cuixà parlava...

M'assec, connecte els auriculars al mòbil després de dir-li a l'amiga pendent que he arribat, i ella vinga a congraciar-se'm amb la meua vera gesta... I escolte, com ansiava, l'obra aquella que et deia que Pau Casals dedicà a aquell sant lloc. Això és la felicitat exacta, precisa. Invalorable premi...

Aquest lloc on ara aniré és més que un lloc, i com a tal m'ho prenc. Passaré prompe el canzell d'un mite més que guardaré a la meua butxaca d'inoblidables... 

No li ha eixit el sol. Tindré més amanèixers... 

Em mire els peus, tinc les meues espardenyes absolutament trencades, fetes péntols, esgarralls... 

L'ànim, però, com quan vaig adonar-me'n que havia eixit de l'operació. Igual de fresc, però més alt... 

Davalle i a punt estic d'estimbar-me de nou. Com tenen d'abandonat aquest camí els habitadors de l'Abadia... Mire i trobe que els horaris de visita i la manera resulten capciosament capriciosos. Ho entenc. El monestir, que fou abandonat en els temps d'abandonament, ací no per les desamortitzacions mendizabíliques sinó per l'aguillotinament revolucionari, torna a ser habitat. I no pels benedictins que me l'alçaren, sinó per una ordre nova i, pel que podré comprovar, abassegadorament proselitista, la comunitat de les Benaurances que desconec fins que me l'explicaran... 

"I quan brandi la campana

el toc ens enardirà,

doncs és un record que ens mana:

és l'ahir qui ens duu al demà!".

Mentre m'espere a que òbriguen, van acumulant-se més turistes que han pujat amb la llengua fora les costes asfaltades perquè bé que no s'han perdut... Hi ha gent de tot pelatge pel que veig... Polonesos, bretons, sabré després, una família alemanya amb uns fills autènticament nazis pel comportament, provençals, belgues, uns anglesos i una família barcelonina... Jo vaig escrivint, embaladit perquè he trobat una font coronada per Sant Miquel, desconeixedor com era que l'abadia benedictina va ser fundada per Guifré II, el besnet del Pilós i germà de l'Abat Oliba, i la seua dona Guisla, sota la butla del papa en Sergi IV, en honor de sant Martí, la mare de Déu i sant Miquel Arcàngel... És aquest darrer el titular del campanar famós, que tot el Conflent copià, des que per raó d'un terratrèmol, el 1428, caigué la part superior piramidal i quedà merletat... Espere que ens ensenyen tota l'Abadia. Quina frissança... Així voré la capella que hi ha al primer pis de la torre i...

"Emmenem les passes

cap al claustre lentament,

per seguir les vives traces

d'una història latent.

 

Drets a la capella,

commoguts, com en encís;

braç a braç, refem l'anella

i evoquem el vell país!".

I res, que del tant esperat m'arriba la visita duta a terme per un membre llec d'aquesta inconeguda per mi orde, casat i no habitador directe del cenobi que, amb un francés certament acollidor i un sentit de l'humor ben especialet, anirà guiant-nos pel tan poquiu com veurem. A fe que les poques històries que va contant del monestir són sucoses, i tant... Li les agraisc tant com la seua indiferència absoluta com un jo que per a ell no compta i no sé el perquè... De tant en tant parla, en deferència als barcelonins, de la funció simbòlica catalanista d'un monestir recontrabsolutament francés i, sobretot, seu i ben seu per la gràcia del bisbe de Perpinya. I a més, encara reconeix la importància del poemari de mossén Cinto Verdaguer en la recuperació simbòlica i física del conjunt monumental, per més que ja comença fent burla del mateix títol del recull de "Canigó"... 

"Lo Canigó és una magnòlia immensa

que en un rebrot del Pirineu se bada;

per abelles té fades que la volten,

per papallons los cisnes i les àligues.

Formen son càlzer escarides serres

que plateja l'hivern i l'estiu daura,

grandiós veire on beu olors l'estrella,

los aires rellentor, los núvols aigua.

Les boscúries de pins són sos bardissos,

los Estanyols ses gotes de rosada,

i és son pistil aqueix palau aurífic,

somni d'aloja que del cel davalla".

Ai mossén Verdaguer...

Ell, el guia, el que vol és, i de manera massa condescendent, explicar la importància del món eremític dins la societat descreguda actual i com de gran és l'existència dels "moines", de l'espiritualitat, de la seua vida reglada, comunitària... I jo, que d'això ja en vaig fart i que he vingut a contemplar allò que de vell i bell queda, em desconnecte en poder i em descorde també... En un moment que deixa lliure perquè ens expandim, a més de dedicar-me a fotografiar tots els capitells que resten a sota del que fou el claustre de dalt, els dic als catalans que aprofiten per mirar-los bé... 

El guia només ha parlat dels plafons antics que representen soterraments i on aparéixer monjos. Alguna cosa diu de les àligues o dels grius que es tapen amb les ales per no veure el pecat als capitells, però es deixa per explicar la joia immensa que és el que representa els pecats; el capitell capital romànic... El de la Dansa de Salomé... Quasi res. 

Des d'ací, el que em diga ja no em trobarà, encantat com vaig admirant la serra del que abans era claustre tancat. Com s'entensta tota ella, per on he pujat, en la lloança de la verticalitat. Que tot et fa mirar cap l'amunt del Canigó que toca al cel i llueix com a flama veritable a aquesta hora matinera... I sí, la pedra viva és important, però quan vols veure la pedra, la vida només és complement... I em ve una altra imatge, la del pulcre funcionari de Patrimonio Nacional d'Espanya explicant de manera encertada, fefaentment documentada i totalment desprovista d'empeny religiós ni antireligiós, un fred matí d'aquest estiu, el Monasterio de las Huelgas de Burgos. Com me l'enyore jo ací muntant i desmuntant sortilogia i religiosisme amanerat i perdonavides, politicotècnies diverses i tantes banalitats com se'ns recalquen sobre una història que et sagna al davant i tu maldes per entendre in situ. Ni per eixes. La pedra és paraula viva, i amarga. Patinar-la amb altres paraules que la justifiquen.... Entre tanta sacra balostiada, toquen les dotze, que per fi puc escoltar Martina i les seues companyes, comencen la missa i em quede sense saludar sant Galderic com cal, i calia;  sense poder observar el recinte de l'església superior, amb tant com he fruït pel mi mateix en la inferior, la de la Mare de Déu de la Soterrània, ni res... 

Les tombes dels fundadors i un adéu per la porta dels pelegrins, sota la torre, plena d'insectes que revolen a la claror del sol entre algunes flors aromàtiques del per allí... Que arribarà l'home a misses dites! Però isc, despagat com mai, sabedor que puc fer retirada espiritual i acudir a missa, però falt, ab-so-lu-ta-ment d'aquells requeriments que el meu esperit de curiositat curosa i la meua ment descreguda, necessitava... 

Com pot ser que el model dels monestirs siga tan diferent als models monàstics? Que les joies patrimonials estiguen tan escampades que siga impossible llur retorn? Que no s'aprofite les sèquies plenes del llegendari divers que d'aquesta aigua ací naixent tan lluny han arribat? El "bonjour" constant dels visitants m'explica molt i massa. La presència una hora abans de periodistes i drons enregistrant alguns dels habitants d'aquella Jerusalem celeste, també... I n'isc fat i avorrit... Quanta raó tenia el funcionari de Las Huelgas quan deia que el millor que li havia passat a aquell patrimoni és la seua recuperació pública després de la secularització... L'exemple de les coses explicades d'aquella manera que no i que tampoc ací el tens. Per a que després diguen que les revolucions aprofitaren per posar el món en hora... 

I el pitjor és que, vistes les històries, la meua història, no hi tornaré.

I res. Seguirem...

Que en disoldre's la momentània companyia, em recere en el meu interés per fotografiar campanar, àbsis, estàtua de sant Martí, panys de paret, abans de baixar-me'n per on havia d'haver pujat, camí de Sant Martí el Vell, altra decepció formal però ver foc espiritual pel meu sagrat descreïment... Tot i alegrant-me de no haver pujat per aquest camí cartesià sinó per l'agrest, perquè m'ha fet sentir més jo del que m'imaginava.

Arribe i trobe un accés que abans no hauria ni sospitat i que em deixa vora el meu cotxe. No estava tan equivocat l'equivocador guia mòbil, no. Arribe abans encara que molts dels companys de visita... Em trobe tan estorat per tant que no se m'ocorre millor solució que no passejar ni per Castell ni per Vernet ni Cornellà... Ja ho deixaré per a dins de deu anys si se m'ocorrera tornar. I em passege per Vilafranca de Conflent en contra de tota lògica, atenent les putades que, fa també anys, van fer-me gents d'aquest poble. Però clar, quina culpa tindrà un lloc de l'acció, obra i omissió dels seus habitants? Som només gent de pas, pas mateix que no queda... Veges què quedarà, a banda d'uns poemes que ningú no llegirà, del meu pas pel Canigó santmartinenc... I si fos així, que de la gent que l'habita la destrucció tipus Jericó de la ciutat, o tipus Sodoma i Gomorra, fúria bíblica inmoderada, què quedaria del meu Ontinyent...?

Au, mone a Castell-Rosselló a veure què trobem de na Saurimonda i Guillem de Cabestany i la seua llegenda del cor... I a Elna, a veure si queda res que ens puga recordar a Francesc Eiximenis, que hi fou bisbe, i... 

Que sant Martí i sant Miquel em perdonen. Sabran fer-ho. No se'ls veia tampoc molta massa bona cara, malgrat habitar al paradís celeste... Potser els cels tampoc són tan abellidors quan els has assaltat.

    "Somrigué la montanya engallardida
com si estrenás son verdejant mantell;
mostrás com nuvia de joyells guarnida;
y de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí l'altre ho aterra,
mes resta sempre'l monument de Deu;
y la tempesta, 'l torb, l'odi y la guerra
al Canigó no'l tirarán á terra,
no esbrancarán l'altívol Pirineu".