De com perdre's al bosc més cordial per trobar-se

 

Santrafel, a dilluns tretze d'octubre de 2025.

Això no era i l'era un home cansat.

Després d'un tràngol difícil que s'havia allargassat per anys, i aprofitant un d'aquells alts de moral que sovint succeïen uns d'altres de desesperació autèntica, va decidir començar a nyugar nucs deixats anar arreu i en tot temps. En tots els seus viatges, curts però intensos, i no tan abundants com ell hauria volgut, per més que tots ells havien estat sucosament assaonats, i romanien en la seua ànima, encara tenia algunes espines ficades en la memòria com a actes fallats, com a desconeixences imperdonables o a tall d'oportunitats que no havia sabut com aprofitar.

Per això, molt de tant en tant tornava allà on havia estat feliç per tal d'acomplir dues màximes que tenia ben assumides per bé que contradien tota tradició. Tornar pot fer-te més feliç perquè en retrobar sumes estima i coneixement al coneixement i l'estima que ja havies creat deia la primera. La segona era més contundent, només pots estimar aquell lloc que coneixes. I ell tenia un do entreverat amb aquella benestant afirmació: s'enamorava perdudament, i per a sempre, d'aquells indrets que, per una cosa o alguna altra, arribaven a tocar-li l'ànima una vegada els havia entés sensorialment... 

Així, en tornar del seu darrer viatge a terres ja sabudes però d'on sempre podia beure aigua ben fresca, tot i acomplint, a més, no només una promesa sinó una renovació de fe, de vida, d'intencions, tot acreixent-la, va veure's perdut. Havia de tornar a la quotidianitat més ofegadora. Aquella que li havia provocat la més recent de les defallides... Un treball certament odiat perquè ja no li oferia cap possibilitat de redempció ni renovellament, li falcava les rodes del viure i del crear imaginatiu amb la seua absoluta banalització de l'important de l'aprendre, del créixer, de l'esperar... Un poble que no només no li havia deixat fruir de la joia del compartir sinó que l'havia expremut fins a quedar-ne l'un desfet, ànima sense cos, i l'altre sadollat, cos mortal desanimat però encara imperant, obtús però tan fatu de la seua indecència, brutícia i servilisme... Un món boig que per boig me'l prenia, l'acusava de ser distint en no deixar-se aprofitar, en no deixar-se més deixar-se aprofitar, i aplicava sobre ell un nivell d'ostracisme disfressat de preocupació falsària i egòlatrament narcisista, amb un displicent toc sàdic que mereixeria ser novel·lat amb caràcters alliçonadors modernistes... 

No va poder més i va variar tots els plans de retorn des d'aquella glòria matinal. La decisió va ser claríssima i no tenia cap màcula a sobre ni cap més colze ni embrull que passar... Si demà es voria de nou caminant per un tristíssim i fosc polígon industrial, ahui que encara feia sol, calia caminar pel lloc més bonic que coneixia per caminar. Es regalaria aquell detall...

Aparcà el cotxe i no s'atreví a entrar al bosc. No encara... Calia caminar un poc abans, per escalfar no els peus ni les cames, sinó l'ànima entumida. No volia arribar i abocar-se directament al celobert del món sense preparar-se abans per camins més foscos, humits de tardor i de pluges recents... Aquella foscor uterina va preparar-me'l, pobre, per a la ventura... Poca gent a la vista i, sobretot, a l'oïda. Vull caminar pel bosc fins que no sàpia on estic, on els camins se'm perden i només sàpiga on hi soc perquè en soc part d'ell. Hores passades, sol alçat, imprevisible el món cobert de fulles d'ocres tants que se li derretiria el seny si provara a contar-los...

I així que fou... Aquella rica terra que fou colada del magma d'un volcà que encara bategava a les seues venes, havia format tossols, baixades, girs, abruptes impediments, amables clotades, pendents fondals, recers entre rocams ben negres... Des d'ells, i allà on mirares, només marrons alçats al cel i tots els verds que cabrien en el sacre de l'imaginari... 

El cobricel, pal·li de llum, deixava a instants clarianes al pas que difonien la llum més clara d'un matí amaragdat, amb cercles blaus enlaire ara a ací i ara més enllà encara, que anaven canviant al pas... Un aroma arrabassador de tants petricors diferents s'alleraven a cada alenada de bé, de pau, de goig, que el trist home avançava i, així, a poc, entre ombries incitants i solatges acoradors per la bellesa tanta acumulada, a cada gir i més enllà alcançat, l'home es va perdre...

Va perdre el dol, el sentit del que feia, els perquès. Ja només volia que caminar l'alegria que aquell redós del seu propi cos li oferia... I va perdre força, i va perdre neguit, i va perdre solitud, i va perdre profit i rancúnia i desfici i temor... En aquell úter cómodament viu, salvatgement domesticat en aparença, perdé la desconfiança, el desassossec, la necessitat, la inquietud i, sobretot, i per damunt de tot, va perdre el temps. 

Així, vincent, amb res que perdre, no aturà per a res el camí cap a cap altra part que no fos el si mateix. I fou com, perdut del tot, es va trobar.

I es trobà en un rovelló solitari i blanquinós, d'un blanc insà, que a mena de taquiua de llet sobre el llenç de fulls amuntegats i rastrells verds, s'havia alçat, atrevidament amunt i, des de la seua petitesa, desafiava el món només existint.

I es trobà en les tantes molses que abraçaven amorosament, per simple instint, els rocams negres que habitaven als més humits dels fondals i a les vores de camí marcat que, en no res es disolia en uns buits plens de més...

I es trobà en els troncs derrocats pel tant com bé que havien viscut, nacarats amb escates d'un blanc irisat d'atrevida fongària... 

I es trobà en els arrels estesos d'un esvelt faig que premien la terra per confondre's amb ella...

I ben passat migdia, tant temps, es trobà en els crits d'un infant fent barila feliç i cantant allà lluny, que ningú l'escoltava... I l'oí. I en oir-lo es digué que tot el bo està bé i que ja està ben bé allò bo.... Llavors, sense abandonar cap senda vella sent cadascuna novella, va anar avançant tot seguint aquell so. 

Va trobar uns turistes de parlar pixapí i el noiet que cridava en seria el seu fill. I aquell nen avançava amb bravor mentre alçava una branca a tanda d'espasa que li havien ben dit que a aquell bosc hi hava dracs i, de sobte, i eixint entre els pins aquell home que es veu, quin ensurt, i li fa un molt bon dia amb un riure que sols poden tindre els bons dracs...

I l'home, va refer el camí per on havia iniciat l'avançada deixant al seu pas tants turistes com anaven anant pel camí indicat als cartells de faran el favor de no eixir del camí ja marcat. Ai quin riure quan veren que el camí marcat, en no res, començava a disoldre's... Bona sort en aquell caminar que, potser, amb paciència, els duria a ells mateixos i tot... Que aquell bosc és regal, el batec generós de la saba més forta, el propi avançar de la sang a les venes que és vida feral...

Tornà l'home a cofar-se bé el barret sobre la closca pelada i, somrient, s'apropà al monolit en homenatge a mestre Maragall. Li donà moltes gràcies al gran poeta perquè sempre és bo d'agrair als qui tant ens han donat i, amb una cançoneta mig entonada fluix, com un nou alé, als llavis, plenament alegre, s'encaminà cap el seu cotxe disposat al sacrifici necessari del retorn des d'aquell paradís fictici que el seu cor li havia tant parat com obsequiat. I quedà amb si mateix que acompliria tots els ets i els uts que apareixien consignats en l'últim dels tractats signats. I, per suposat, que començaria a contar des del final, que és com cal contar les bones coses que et passen...