Asterixinho....

 

Santrafel, a vint-i-quatre d'octubre de 2025.

Ahir va presentar-se al món sencer el nou àlbum de l'Astèrix... I ja el tinc llegit! Aquesta vegada el fan visitar, com fa tans anys que van diguent que farien, la Lusitània... Bé. És un país que em conec, així que podré treure-li més suc al tebeo aquest... Soc un fanàtic de l'Astèrix des que era ben xicotet i crec posseir còpia de tot allò que d'ell han publicat. Manies, gustos... Me l'he llegit en els originals francesos, en italià, castellà i com a mi m'interessa recollir-los, en valldalbaidí. Ah, i en llatí, que m'aprofitava per riure'm en aquella llengua del ver temps referit en els eterns cinquanta anys abans del Crist que tant de si estan donant, davant les catlinàries de Ciceró i les estimades cotxinades del Catul...

Comence a llegir i, a la tercera pàgina em sona tot. A la quarta ja ho tinc clar... Aquesta obra és estructuralment idèntica als Astèrix clàssics! Un copia i apega? No, no... Veiam. El mateix de sempre, amb una nova visió... El mateixet... Poble gal tranquil i arriba un viatger que demana ajuda perquè el seu poble està aixafat i l'invasor és injust i l'Obèlix i l'Ideàfix i l'Astèrix parteixen en ajut carregats de poció màgica i es troben el que es troben, el mateixet, després d'afonar els pirates per enèssima vegada que ja ho trobaves a faltar i tot i mai no saps... Almenys, ara i com a novetat anti-actual, ara que s'estila no pronunciar les "R", com el Bad Bunny, ara el vigia pirata que mai no les ha fetes, les fa... Ja et dic, tot calcat. Només que aquesta vegada no van a Egipte, ni a Britània ni a... A tants llocs on el que han fet és el numeret idèntic traient a passejar els tòpics dels llocs visitats sota un prisma francés que espanta! Van a Portugal i, allí...

Des que faltaren els senyors Uderzo i Goscinny, els seus fills gals han fet tantes bandades a cada revolt que m'han arribat a espantar, temerós que la cosa no acabara a tentipotenti . "Astèrix, la rosa i l'espasa" fou un pamflet infumable de política barata i sobrera; "Astèrix i la Traviata" convidava a condemnar a gal·leres els autors; "Astèrix i el griu" era prou soporífer, ressuat i convinenciós com per a dir mai més... Però el vici és el vici i un servidor n'és addicte... Sabedor que la cosa ja no és art, sinó negoci, i no anaven a deixar caure del tot el senglar d'or aquest que expremen de tants anys... Ves per on, veus ací, amb l'autoreferència al màxim que aquest volum ofega, que han trobat el desllorigador. Les sendes velles... Els dibuixos del senyor Didier Conrad són de traç simple, encertat i incompletament amable. S'agraeixen. La història del senyor Fabcaro, què direm, no només que es deixa llegir sinó que em convida a fer-ho en el seu gavatxo original per tal de jutjar com correspon el treball del senyor Daniel Cortés Coronas, traductor del producte i supose que darrer responsable de tanta expressió ben encertada, gojosa i tot, descollonant de vegades...

I és que el text i el dibuix són per a llegir i rellegir. Com a neteja de cara de Portugal és una falsia... Si com es conta el govern portugués els ha soltat els cacaus per tal de fer-se vore i de manera positiva, no sé jo sí... Serà un governt comunistot-bolivarià-esquerrer-revolucionari i a Portugal no saben què és això.... Perquè la tanta conya que s'hi acumula contra l'ara mateix mundial dominat per les grans potències empresàries tecnològiques i de la borsa i la veritable religió que és la calúmnia per trepar-hi socialment, queden plasmades en dos dels dolents dolentíssims que tenen la cara inconfusible, en salvatge homenatge post mortem, de l'italià Berlusconi (que en l'infern descanse), i del sàrtrapa de moda, Trump. El meu aplaudiment pel tracte i l'atreviment. Astèrix torna a reflectir la seua època i ho fa de manera acostumada, traient del pou el bo i millor que no caducarà i es mantindrà com a reflexe clar del temps de la publicació... 

Per altra banda, qui no rep de les hòsties d'Obelixinho i tot aquell que, no com ell, pren de la màgica poció? Si fins i tot els francesos queden com els porcs que diuen els tòpics que són! Mira sinó la parella de turistes que es queixen que a Grècia no s'esforcen en parlar gal, que critiquen coentors fent-se més coents encara i tal... Els portuguesos, doncs dins del tòpic racial de morenos peluts i rabassuts, poc fa canviar l'estètica prejudicial instal·lada al món el grapat de diners governamentals lisboetes... Tots els típics d'ara, passats a l'antiga... Bacalhau a la romana, vaja... De tots, les males carreteres, el fado, el necessari gastronòmic (visca el Vinho Verde i el de Porto Cale del Douro... ), l'art de les voreres lisboetes..., això, que cal quedar-se en el profund tracte de la famosa saudade que fa de leitmotiv de la historieta... i a fe que els resulta reeixit...: "-Perdoneu, amb tots aquests carrerons estem una mica perduts. -I qui no ho està? I no anem tots en la mateixa direcçâo al capdavall?".

 El justifiquen i tot, com tota l'actualitat des d'un passat inventat però graciosament enviscat, a la derrota de Viriat vençut per Roma amb la traïció de tres dels seus... "I ara vivim amb desconsol, orgullosos per haver resistit i trisots per la traïdoria dels nostres", diu el personatge protagònic de Bolquès d'Eburobritium, un poble que hui en dia seria el preciós Òbidos que tant recorde, però jo no amb saudade sinó amb recança... I que s'està tan lluny del mar que no pot ser de cap manera el que reflecteix el dibuix mariner, que és com si hagueren agafat l'interioríssim Monsanto i les seues roques i l'hagueren traslladat a sobre un penya-segat a vora mar... Llicències... 

 El millor de la saudade, les frases de l'Obelixinho fent-ne ús i burla ensems... "Estic trist i això em fa molta graçâo"... Portugassades lingüístiques a banda; tòpics a cormull, que fins i tot apareix el famós pollastre negre; mil referències socioculturals enriquidores; un tot que dona nervi de nou a la col·lecció, que espere que no s'encante tant en treure'n el proper... El millor, per a mi, el concílivm de l'empresa Garum Lupus (registrada) amb la contrassenya d'entrada i el compte erroni, que sembla això un programa d'accés de la Conselleria d'Educació valenciana, i la proposta de ganxos, tempesta de cerebra, per aconseguir una oració-ganxo bona, bona... Ah, i l'explicació musica que, en un ai, deixa clar que Lusitània no és Hispània, per a esglai del pobre Obèlix, xe!

A la fi de tot plegat, la raó la té sempre César: "In vino veritas"...

Serà veritat que la Generalitat de Catalunya negocia de temps la cabassada de bitllets i fuets que assegure que un Astèrix futur s'encofe una barretina?