Cinquanta-dos...

Santrafel, a dimecres dèsset de setembre de 2025.

Trobe del tot significatiu que aquests cinquanta-un anys que deixe hui enrere hagen estat els més prolífics en escriptura poètica de tota la meua trajectòria vital. I el que més em sorprén d'això, a l'hora de fer-ne anàlisi resumidor, és que la major part dels poemaris siguen de viatge, de camí, de moviment, quan he passat tant de temps sense poder eixir de casa per les raons de salut que... I que no tinga tampoc cap referència escrita al fet aquest de la salut! L'any va començar de manera dolorosa. Un dolor incandescent per tot allò que patia, que em feien patir i que veia que els meus propers també patien. Fou molt dura, molt, la preparació pel nou temps que vingué després de l'operació. Una recuperació que mai no fou tal i que encara endurí més la burocràcia generada per la mala praxi mèdica. Si he arribat ací ha estat pels amics, gràcies Isabel, gràcies Juanjo, i per l'assumpció necessària d'un axioma cert: cal que tregues de la teua vida tota toxicitat possible; humanal, per suposat. I aquest gest apartador s'ha complementat amb diverses veritats, que per ella sola no s'hi val... El que no deixa, deixar-ho podria ser el mantra més recurent, aprés de mon tio Ximo Pota quan pitjor m'anaven les coses. Però cal sumar-hi un definitiu que se'n vaja el món a fer la mà totalment sanador... I així ha esdevingut el resultat que ara tinc. Setanta quilos menys fruit d'un esforç tenaç que encara em manté alerta i una ment que té ben clar l'objectiu de sanar, completament, per damunt del desficaci vital que m'envolta. Sabedor com soc per fi que no vindrà ningú, absolutament ningú, a treure'm les castanyes del foc ni a ajudar-hi encara. Si no és pels meus passos, literals, i els meus braços, no podré ni tant sols superar el destrellat mèdic, social i emotiu que m'envolta sense penetrar-me. És que no seré.

I així, atenent al fet que la major part, tots, els problemes que no són físics, no provenen de mi sinó d'un tu coral que talla ales, alé i alegria, em plante simbòlicament en un cinquanta-dos que són una altra oportunitat de repetir la prova... Comence el procés d'una nova intervenció quirúrgica que corregirà l'anterior i n'ampliarà les conseqüències. I després vindrà la conseqüent recuperació, si és que desperte.

I en despertar, farem bugada. 

Que ací em tens, animós malgrat tants altres de dissort. Actiu malgrat un cansament que sembla congènit sense ser-ho. Apartat per voluntat pròpia perquè eixe apartament m'apropa al mi més meu i pròpiament voluntariós. Atrapat en una feina que no és meua ni soc jo ni podrà ser-ho. Vívidament atent al camí per no tornar a reballar el cos en terra a la primera de canvi. Ansiós per poder viatjar, i conèixer i satisfer la meua curiositat continuada de saber... 

Hem començat ben malament el nou procés resanador. Amb plor, desmai i dolor per més mala praxi mèdica... Què li farem si la mediocritat ja amera cada porus social del cos mundà que trepitgem? Que no som res en no ser poble... Doncs intentar navegar-nos tot provant d'amagar la roba ben amagada i segura quan, nus, ens enfrontem al corrent arrossegador dels altres. Serem el nostre propi poble? Segurament, i el constituirem com hem fet sempre, alçant castell, al pas simbòlic.

I com que soc cert que cada demà és l'ara, és l'ara que cal convertir en cada demà. Així que encete la cinquanta-dosena edició tornant al meu més simbòlic per superar pànics i, en l'arrel mateixa, trobar la manera justa de desarrelar-me. No és gens difícil, no. He quedat tan marcat per la desafecció de la gent que m'ha envoltat quan el profit i m'ha deixat desert quant a dolgut que no m'importa el qui sinó el què. La paraula no val sense el fet. Tot allò fet no és bo malgrat tanta intenció. La intenció, tan sovint, és esquerpament torta... 

Potser per això he volgut enfilar-me al bell símbol dels meus símbols per encetar nova tanda de rec. La darrera vegada vaig perdre, en veritat, alé i seny, vaig quedar tombat a bocaterrosa i al refrec de la pròpia tragèdia. Sense vista pel temps i tan sol... En aquell adés començava el procés. Ara que en soc al mig curatiu, m'he vist fort i sobrer. No he abusat. Quan hi torne ho faré des del baix del més baix i, en trobar-me sanat, pujaré de bell nou i, atrevit, per tancar el viatge, per veure si al dalt hi ha mes alt d'on mirar-me més camp i més temps per trescar... Que tot és caminar fins que el cos diga prou o li ho diguen. Veurem. Que de nou comencem quan no havíem parat de seguir caminant...