Al "San Gil", per fi, d'Énguera...

 Santrafel, a huit de setembre de 2025. Dia de les Marededeus Trobades.

"Viva san Gil

con las patas de badíl

y las orejetas de bufacandíl!"

M'aprope a la vila d'Énguera. És el matí de sant Gil, que té lloc una setmana després de la celebració canònica, per veure com li fan festa a l'abat pirinenc. M'aprope, però, avergonyit del tot. Pregunta'm pel Pirineu mateix, per qualsevol comarca valenciana, per les Merindades de Burgos, per les muntanyes asturianes, per la tanta Catalunya que he trescat, per l'Aragó profund... Visc a vint minuts de la Canal de Navarrés i només he conegut que l'Albufera, el llac per a mi de sempre, d'Anna... Aquest territori xurro no l'he xafat mai. És la primera vegada que gosse apropar-m'hi a Énguera. M'hi avergonyesc profundament perquè sabent-ne la història i bona part dels costums llegits de cadascun dels seus pobles, no puc referenciar-los ni en experiència ni en el record... I allò que no coneixes no pots estimar-t'ho verament. I ací són tan valencians com puga ser-ho la gent que m'envolta quotidianament si és que ser valencians és alguna cosa que identifique, que al pas que ens fan dur... 

M'atrevisc a conéixer amb el convenciment, propòsit convençut d'esmena pots dir, que cal corregir eixe erro de fàbrica meu. I aparque lluny, perquè vull apropar-me a poc. Trobe sota un cel que voldria ploure i no en sap, una vila callada, buida, erta del tot. Els carrers són buits... Mentre vaig pujant costa, de lluny encara, escolte dolçaines que deixen anar, desdibuixats encara, tocs festius ben sabuts... Passe un carrer decorat amb bona cosa de fenoll, no en note, però cap fortor en l'aroma... Una decoració sencilla. Al cel cadenetes cartulíniques colorades. A les vores, i amb una senzillesa que frega el naïf, i em complau, figures simples que envolten branques de fenoll nyugades i rematades amb unes molt senzilles abraçades de paper de seda tallat en llis i ample, com si les puntes grosses pesaren massa com per anar-se'n volant. Em somric, tan lluny del preciosisme, per exemple, paperer morellà però tan proper al meu record infantil de com els Llauradors morocristians del meu poble arrebossaven les vares de nard en les matinades dianeres... Ací però no hi ha la fortor nardenca, no... Semblen escombres d'aquelles velles i bones que encara no han pansit el seu verd... No és fresc del tot el fenoll, que ja grogueja i les floriues que composen els poms, ben enganxats amb fil d'empalomar, encara em dauren eixos verds cansats ja de tanta sed estiuenca. L'aroma, com que flota, com un fumarell invisible que, en cert, acarona i no envita. Poc a poc va amb creixences a mesura que m'aprope al so de les dolçaines i, en un res, tot canvia... 

És ací on s'agombola la tanta gent que abans no hi havia... És ben ple de gent caminant entre eixos poms de verdor gloriejada pels tons cridaners del paper, i fent formes diverses ben simples, però de vistositat efectiva... No conec nords ni suds i em deixe anar... Sembla que arriben en passacarrers joiós des de l'església, on els han beneït, i els duen en romeria alegríssima, tal com si fos un Diumenge de Rams tardoral i ben fresc, endavant cap a la joia només... Quanta remor de festa familiar, d'allò que més m'agrada que és la senzillesa absoluta en la festa. És senyal que encara li resta autenticitat, que encara li batega una ànima pròpia. I aquella olor tan jovial puja més, però no embafa, t'acompanya, et deixa seguir i t'engronsa en un somriure perenne... 

Veus famílies senceres que passegen un tot de figures quan no rams ben premuts que al cop es desfilagarsen en les titgetes menudes tan florides com humils... Porres o vares empaperades, creus i moltes, claus em semblen... I bicicletes encara, i un pont tibetà!, i xupa-xups, i instruments de música, i cors, i globus i llaços, i un enorme helicòpter com agraïment a qui té cura de la muntanya, i una bandera palestina coronant un ram reivindicador d'allò bo que té d'humà encara el món, amb la tan casolana com discreta herba... 

I un drac t'apareix encara dut per desenes de persones de tan gran com l'han fet... I et fas creus que hi haja producció tan alta d'aquesta brossa silvestre en aquestes amples contrades... Si ha d'haver-ne de fenollars al terme per aconseguir tal quantitat d'alegria festívola!

I a la fi, i endolçainat de totes, encara duen una menuda figurella del sant abat de l'olla i la campana nurienca.. Me l'han vestit de júnior parroquial amb el mocadoret i acompanyat amb el cobricel d'un baldaquí fenollarenc amb el reforç del color d'unes grans flors de paperina basta, però amable.

Em fixe, i tant, que la cèrvola que l'acompanya no té les banyes que d'altre material que trobe feliçment simbòlic... Inflorescències de fenoll. Què podia ser un altra la seua matèria?

S'apropa el seguici a una plaça que abans he obviat, vora el casalici impressionant d'un antic convent. Travessa un mercat festiu que omple diverses places també tatxonades amb taulades d'esmorzar amical i veuades felices... Un bon matí i cundidor matí que promet, si no es posa a ploure... 

A la plaça aquella hi ha entaulat. Veurem quina se n'empesquen...

Hi pugen un munt de tabaleters i dolçainers... Diuen que són els del poble, els vinguts de la propera Bolbaite i una colla, ves per on com és el món, que arriba del Japó... I sense més, s'espolsen tres peces allí en conjunt que m'alegren sobremanera... No vaig jo a entrar en goig ple en escoltar-me El Bequetero socarrat, no?

I allí tens al sant Gil, patró de pastors, ferrers, eremites, pobres i malalts de lèpra i càncer, i invocat contra l'esterilitat (ai la campaneta i l'olla famosos...), entronitzat a un entaulat i supose que admirat de la tanta cosa que copsarà d'aquest colorit i bell racó de món...!

M'encisa aquesta senzillesa, t'ho he dit?, feta de banderoles... Però per més que li pille el caure de la gràcia, em falten referents... Poc sospite que prompte em seran aclarits tots, i de la manera més agradosa!

Hi ha entrega de premis, sempre necessaris per atreure ara el públic i adés, en tantes festes, per domesticar-ne els voravius punxants o pedregosos pel qui mana, que per a això ha estat de sempre la festa... I si hi ha vegetals pel mig, sol haver-hi, l'experiència m'ho diu, algun episodi espolsòric...

Guanya la bicicleta que m'ha admirat, els instruments musicals tan ben duts i un conjunt esportiu que fa goig... La crítica local se l'endú el pont tibetà, que em conten que en tenen un però que millor no apropar-s'hi de com el tenen... I el guanyador absolut és l'helicòpter, que vola literalment cap a l'escenari entre els aplaudiments satisfets d'un públic que s'enlaira amunt amb tants globus verdosos com els han estat repartits... S'hi reflecteix en el conjunt molta joia. I això llumena el matí sencer.

Ràpidament la multitud s'escampa i es reforça la gentada que va regirant paradetes i seient a les taules de la plaça, i la que passeja... Jo inicie el meu anar caminant espai perdent-me entre els productes que s'hi poden trobar, moltíssims d'ells d'entitats i productors locals o comarcans, i amb elements dignes de valorar a la venda...

I en una d'aquestes, a qui em trobe? Al senyor Antonico Rosasanta en cos i ànima... I tan amable com sabut com és, i molt més encara sobre les coses del seu poble, té la gràcia d'explicar-me a cormull d'històries que m'aprofiten no només per contextualitzar tot allò que observant-ho visc, sinó que em situa en èpoques, perquès i justificacions alimentoses... Quina conversa, mare! Li monopolitze el matí i ell vinga a donar doll de saviesa estimadora del que sap i regala... Jo, mil voltes agraït, li confesse del meu pecat de desconeixença i ell m'absol, perquè creu que el meu propòsit d'esmena és veraç i que prompte passaré de nou per aquelles contrades per conéixer-ne l'essència...

I a més, són la seua família els helicopteritzats guanyadors del concurs... Quasi res!

Què n'aprenc? Que del molt que veig, poc s'hi conserva... Que allò ve, com sospitava, de les batusses infantils que li feien a la figura del sant vinga a fenollades i que des de l'església va intentar-se civilitzar la cosa i derivà en benedicció i, després, en mostra d'art... Un art fet pels iaios ensenyadors que durant un grapat de dies anaven fent, diguent i ensenyant a una xicalla abans populosíssima i ara reduïda en la buidor terral que pateix la península sencera..., excepte per les vores, clar. Un seguit de raons precioses que el temps difumina i va canviant a mesura que hem canviat, ens han canviat i ens hem deixat canviar... 

Seguisc la visita al poble i la faig mínima, esbalaït per tot l'aprés tot i esperant tornar-hi prompte (per sant Miquel serà?) per seguir entenent la realitat que un veritable apassionat m'ha mostrat i només ara comence a entendre en fer volta pels carrers... M'assec vora l'església, voldria veure la Mare de Déu de Gràcia del famós Paolo de San Leocadio però hi fan missa... Jo hi soc impermeable a aquestes coses, però respecte els qui fan la seua... Millor, així em forçaré a vindre sí o sí. És el que l'ànima incitada en mon cos cansat em demana... Escric uns versos breus i seguisc camí... Diuen que esta nit han fet festa al carrer de Santa Bàrbera, i veig que un cotxe s'ha emportat part d'una façana i unes poques restes queden al terra... Quotidianitats.

Reprenc la conversa mentre faig fotografia a les boixeteres que s'hi han aplegat a mostrar, i a servar-lo en mostrar-lo, el seu veritable art... I també contemple, mentre xarrem de com no salvarem mai, ni culturalment ni social, el nostre afeblit país, com van preparant la globotada de migdia passat. Les tradicions, que si no les reinventem i les duguem encara a plaça, passaran en res a ser polsós embalum amuntonat a un museu d'etnologia de la desídia, que mai obre ni és vist, i s'oblida...

Globotada finida, tant treball pel goig instantani i fugisser (què direm nosaltres que hem fet objecte de coneixença l'autoconeixença social a través de l'efímer de les seues produccions culturals, ai com vaig hui de solemne...), doncs això, que fa massa calor i caldrà pensar en desfer camí per trobar el vehicle i tornar a casa...

Pel camí, m'ature a fotografiar les decoracions, per veure si, així, puc capturar-ne l'ànima... Davalle l'abans pujat i m'assec vora el safareig del vell llavador. A una minsa ombra, ratlle algun vers més, cride a una amiga per quedar en visitar-la aquesta vesprada ans d'apropar-me a Algemesí, com tinc per costum, promeses diuen... I enfile via.

El camí, però, el faig tort, no directe. Necessite recordar el vell trànsit per aquella carretereta per on mon pare ens conduïa al goig infantil que era la frescor d'Anna... La trobe. La seguisc. Però ni una engruna de record. Ni tant sols en trobar de sobre i al fons la mola castellenca de Xàtiva, que impressiona... No guarde memòria sentimental. Caldrà resoldre-ho.

M'ha deixat més commogut, en anar-me'n, veure al mig de la solitud sencera de la plaça, gitat el gran drac en tota la seua magnificència guanyadora del "Sangil" més gran... He aprés que tant "sangil" és la peça decorada com la pròpia planta que ací no es diu ni fenoll ni fonoll ni anet.. "Sangil". Queda afegit al meu diccionari d'estimes...

Allí el drac que es mossega la cua... La referència més clara com no cercada ni feta a posta del clàssic Uròbor que marca que el temps no té inici ni fi i tot ho transforma, fins i tot ell mateix en passar... El temps com un drac de fenolls ben cosits que descansa...