A l'Entrada (mora) de Beneixama...

 

Santrafel, a diumenge set de setembre de 2025.

Arribe a quina hora per tornar viure una Entrada que tinc marcada i ben marcada al meu calendari vital. Les coses i les causes, sovint, no són més que com te les escriuen i jo no crec en coincidències... Trobe del tot significatiu que l'any passat em trobara tan i tan mal en ser que acabaren de passar els Llauradors, i no fou cosa d'indigestions, i em tocara partir a arrapa i fuig, deixant-me sense aplaudir els Moros i sense saludar la Mahoma. Impensable per a mi. Enguany la situació ha estat curiosament contrària. No he vist l'exèrcit cristià més que en dues presències aclaridores i he pogut veure la banda mora de l'Entrada... Tocarà, l'any proper i si estem pel món, veure-la de nou sencera i per fi? I canònicament, on em toca vore-la?

Perquè no és per res, però ausades... Arribe d'Onil, del concert d'Ina Martí i Aitana Ferrer, programat com si es volgués contraprogramar algú. I en aparcar, preferisc fer-ho als bancals no sé si massa habilitats de l'avinguda de Biar. Tot arribant, una estampa feliç: un dels castellets de focs que s'hi llencen en arribar a la fi del trajecte triomfal, allí on hi és el graciós castell de festes, alegrant un ensopit cel de capvespre dominat, sortosament, per la inconfusible silueta de la mola eclesial beneixamuda. Una bella visió, a fe... Supose que serà que han arribat els Estudiants; és el que toca que m'ha dit la meua cosina Teresa mentre m'indica on estan veient l'Entrada... Aparque entre la pols terrossada del rostoll collit de poc i, esquivant la zona de revetla, enfile cap eixe final i em sorprén que està fent la seua arribada la carrossa amb els capitans Estudiants... Vaja, així puc veure'n les robes, i m'agraden... Senzill i ferm, com em sol complaure... I arriben els primers Llauradors... Tire a caminar i amb menys gambades de les que podria esperar, veges tu quin canvi en el mi mateix, doncs això, que acabe plantant-me just al principi de l'Entrada, que és on s'hi està la "family" biaruda... 

Em fa gràcia eixe canvi meu de perspectiva festera que no és més que una represa de la que tenia de quan infant, perquè quan em duia mon pare a vore aquella festa beneixamuda de la que tornaves berenat, sopat i equipat per a l'escola i el joc amb el tantíssim que regalava la famosa obsequiositat pública festiva d'aquesta gent de bona raïl, sempre solia acampar per aquests indrets... Ara però, pense que només és encert si has de tirar a córrer cap a la cavalcada villenera després o tens una pressa infame, perquè entre el paisatge, tan necessari per acompanyar l'efectivitat visual d'una celebració tan multisensorial com aquesta, i l'absoluta falta de llum malgrat els llums decoratius i els afegits encara... Si ha patit la càmera, si em costava distingir detalls, si... 

Però res, que ací estem i xarrem d'ahirs, d'ahuis i de demà, i de molta festa, molta... Idees, possibilitats, com van anar les festes recents de l'Olleria, com no vull saber ab-so-lu-ta-ment res de les d'Ontinyent, com... I mentre van passant esquadres i, en elles, persones que m'aprecie sincerament i que em complau fondament saludar... Algunes d'elles que s'alcen a la categoria d'amics i d'admirats i tot. Un plaer...

Entre que de sobte em sembla estar a la Canyada i en gener i com m'esmussen els radiocassets amb rodes, junt a l'intent insistent en sonar L'entrada dels moros sense que aconseguisca semblar-se a L'entrada dels moros, va passant una estona divertida. Amb tot, l'ambient és excel·lent, per més que ho trobe tot buit, massa buit de l'essencial públic... M'ho recorda Germán, i amb tota la raó... Que estan fent l'Entrada de la Festa de la Relíquia a Banyeres, i aquest sector... Clar, és territori de l'espectador merut, cardaor i del cau de raboses... Així està la llobera buida! I encara haurà faltat gent que anirà a les danses de la Font de la Figuera, perdó, Danses amb majúscula; s'haurà quedat a les d'Agullent; anirà directament a Villena... Com jo mateix que mira a quines hores... El camell es queda mirant-me en escoltar. Segur que em dona la raó... I per sort que he arribat a veure la carrossa amb els capitans Llauradors... De camí, he anat escoltant les bandes vinga a sonar pas-maseros i m'ha complagut allò oït... Però clar, encara ressona en mi el tant no-res atarantador dels Valencians ollerians i el tan poquet de Beneixama no ha servit per recalibrar-me els gustos.

Sort que els Moros, amb la seua aquosa capitania, vinga fonts, i amb vestits dels que m'agraden, m'han posat prou a to... 

Perquè a més d'aplaudir gent estimada i gaudir de tot allò d'inventiva i tradició que Beneixama m'ofereix, aquesta Entrada m'és un gran recalibrador personal. Espere que l'any que ve torne a ser-m'ho perquè voldrà dir que m'he recuperat de tot allò que ara tant em costa pel viure i que he tornat a benviure, com voldria, del nostre espectacle festiu per excel·lència, el morocristià...

I ara, què quedarà quan açò acabe? Ja no res per enguany, perquè no crec que puga acudir a la consagració afirmativa històrica del menjasardinisnme rotacansalador d'una Albaida que no tindrà capitanies i que està quedant davant la Vall com Camot, justament, a Albaida que solem dir... He, he, he... Serà aquesta la meua darrera Entrada anual? Doncs sí que se m'ha fet curt el cicle! Sort que per ampliar-lo, quin record, vaig fer una estona llarga de Blanquet a Biar. Impagable...

M'arrepleguen, que jo no arribe amb tanta càmera i desfici, un baló dels dos camionets que a la fi desfilen. Bo, li'l duré a Real a la nebodeta Dana... Sé que se n'alegrarà el que no està escrit!

I mentre anem marxant i acomiadant-nos, jo me'n torne al final caminant... Encara trobaré algun amic amb qui xarrar per comentar el món que ens sobrepassa en tant. Sempre és una alegria l'aturar-se en el camí per comentar mentre, en el fons de la conversa, sona una banda o pita una xaranga...

I anem anant...

M'ature, però, a la fi i rere el castellet fester que tant em plau, per remirar-me la Mahoma... Ja saps que tinc debilitat certa per aquests personatges... L'Efígie obliguen a posar als programes. La d'història i històries que atresoren. La de nosaltres que són. La d'oblits canviats per noves veritats que només són que perspectives distintes de com captar l'essència de la vida i el que diguem ser sense ser-ho...

Gràcies, de nou, Beneixama, per l'alegria festiva que sou...