A l'Algemesí de les promeses...
Santrafel, a huit de setembre de 2025. Diada de les Marededeus Trobades.
Arribar a Algemesí suposa tindre clar que et trobaràs amb una meravella festiva de danses, protocols, perfeccionisme, tradicioneria, costumarialitat i consuetudinariament... Això sí, també saps que si no vas amb temps et perdràs bona cosa de l'espectacularitat tot provant d'aparcar-hi... Sí, i no és que sembla mentida la gent que s'hi apropa a aquest patrimoni de la humanitat tan deshumanitzada que tenim en solfa. No cal molts anys de corprovar les causes de les coses per saber-hi que la desídia organitzativa cap el visitant que tenen assegurat, és també part del programa. Si açò fos la Fira de Cocentaina, per dir-ne alguna de les grosses de bona veritat, apanyats anaven... Menut bolero tindrien!
Doncs bé, sabedor del tot pels tants anys que m'ha complagut apropar-me al tuacte, especialment al nocturn primer de la trilogia processionària, la de les Promeses que es diu, encara em toca patir. Primer en l'espiritual i més greu, el trobar-me la població encara ferida per la catàstrofe de la dana d'ara prompte farà un any. Allò que no tingué nom ara té una difícil sutura..., i bé que ho lamente i faig vots perquè s'hi resolga prompte i a favor de qui ho pateix en la quotidianitat vertadera, que és qui més sofert es troba i tindrà ben sensible encara el voraviu de l'ànima...
Després em trobe que rodes per on rodes, a rodar encara més perquè això de l'aparcar... Vull pensar que potser els responsables volen afavorir el transport comunitari facilitador de, i només trobe que tinc massa imaginació i poca gana de guardar paciències amb qui mana mane i on mane. Deu ser una tara social meua més. Ells, però, m'han mossegat primer...!
Així que res, on sant Pere va perdre el SIP i santa Brígida el diu..., el dir, perdó. Però com que no em fa res caminar, allí que rondaré el poble dels guals privats (qui en tindrà més, Alzira o Algemesí?) i només em trobaré que gent esparsa que camina cap on jo camine i terrasses barístiques a cormull com a oasis dins un desert nocturn de silenci, fanals, poals del fem i ves espai que encara xafaràs algun record d'amo de mascota que no sap com fer quan l'animalet el treu a passejar, de tant incivilitzat... I res, que com ja les tinc totes sabudes i m'oriente pel laberint com si anàs per casa, em pega, sabedor que no arribe al tòpic i em quedaré amb el típic, decidisc deixar-me la càmera bona, la llibreta dels enredros i fins i tot el menjar, si pot dir-se així el que menge, que m'acompanya i eixir només armat amb el mòbil i la meua sornegueria... De vegades, sobretot quan ja t'has fartat de fer fotos i fotos i fotos i d'escriure flors i violes i romaní pels anys, ve bé una passada de realitat utòpicament irònica. Aleshores, tot el que trauré ho faré amb el mòbil, val... I si és possible, jugaràs a la itinerància que saps impossible... Qualsevol racó de la plaça on pugues estar..., perquè entrar als carrers de la carrera processional és perdre's en la raó, la permanència, la idiosincràsia... No, juguem amb que soc alt encara i que no em fa d'estar-me ací i allí i a totes bandes. Si ho faig formalment quan parle amb seriositat d'una festa, no sabré fer-ho en el rovellet de l'ou marededeutrobadístic?
Així que res, ací que m'estic per observar la rotunditat de la gestualitat en les passades d'alguns dels balls que em conec com si els hagués parit i per tantes raons. Faré per prendre-m'ho tot no a la tremenda, en absolut, però sí amb la necessària distància de qui té al davant la meravella promesa i al darrere el xunda-xunda de la modernor jovenil carregadeta amb el got plàstic de cervesa i xiula i crida, com si ja no hi quedàs compostura, a un amic que dansa amb les Llauradores... Visenteeee, guaaaapoooooo, que amb les postisses no pots fer pleibac...!!! Impagable, de veritat. Patrimoni.
I allí que t'estàs, aguantant la pluja que diu que caurà l'avisador del mòbil quan ja està caient... Sort que els qui estan davant i duen paraigües el posen de manera que no tapen l'espectacle, només et poden treure que un ull... La plaça, a cormull però només amb tres o quatre fileres ben pretes, que donen aparença de més ple sense que ho estiga... Veges, enguany a la tribuna li han posat "toldet! I no acabe d'entendre com, amb la màgia que es desenvolupa al teu davant, una veritable màgia i no qualsevol fetilleria de barraqueta, hi ha tant de balcó tancat...
Plou amb finíssimes agulles que diria el poeta, però allò eren uns altres versos. Passades les estrofes potents dels himnes pairals de país que no és, aquesta senzillesa bé em complau. Vas passant llista del refil de gent que ja et saps de tants anys... Aquells encara ballen, i com de bé que ho fan i que molts anys puguen.... Estos acceleren cosa bona.... Aquell altre encara no s'ha tret el pal del ses? Tants anys i... Aquells no hi ha manera que arriben a fer coincidir les passades i van sempre darrere de la música.... Si hi ha músics!, clar, amb el xunda-xunda del darrere i amb la gràcia de la remescla de melodies que genera aquella randa visible de sons que et sacseja... Me-ra-ve-llós... I les beates de sempre, perquè aquella ix cada any, que ho tindrà per promesa... I el beato aquell que diuen -diiiiuen...- que vas arribar a tirar-te, eh...!, i com passa tot feliç d'haver-se conegut sense que el sàpien, eh..? Dona, deixa'ls que el sospiten, no?
Plou i deixa de ploure, però els esforçats participants van fent ben fetes les coses que cal fer i de tan bona manera. Alguns pareixen d'un ballet d'Entrada morocristiana de tant que somriuen que se'ls trencara la costura labial.... Altres són més naturals i atenen el públic quan els diuen que a la balladora quan balla està ben a punt de caure-li un dels ferrets que li marquen la castanya del monyo, i l'arreglen i agraeixen l'avís...
I de sobte tot canvia. El pas de tortuga torturada que du el seguici, —el que toca i s'escau, que estàs on estàs i les coses ja t'he dit que tenen el pes del seu pas—, ja es perd entre les fidelitats amb ciri —que escolte entre el públic que acompanya com es critica desacomplexadament algun Senyor pequé i en eixir a qui fotré dels qui passen conegut...— i apareixen, els Tornejants. Un vertader miracle. Sí.
Potser siga la lluna, que acaba d'eixir d'un eclipsi sonat i s'amaga entre les boiregades que el cel tapen. Potser siga el respecte absolut que guarde pel més bell dels balls que conec amb permís de la versió morellana... Tot canvia i el cor guarda silenci i se'm borra la distància que vull servar... Allí, entre mig de tants fotògrafs entreverats que tenen de fotògraf respectuós el que jo d'arquebisbe sant, encara podem arribar a gaudir de la bona vista de la dansa guerrera més guerrera de les tantes que al nostre món es desfan i es fan, i es tornen a desfer...
Llavors, em quede sense paraules i preferisc veure'ls amb els ulls i amb tots els sentits que s'hi arrosseguen al ritme dels timbals i que ni referits tinc, com tornegen, com volen mantesos enlaire com les branques mateixes de benjuí que enarboren. Com les creus santjordiàniques casen amb les roses espatlleres que tanquen la plasmació més barroca del que fou daurat, símbol de símbols encara...
La batalla m'esgota les paraules com va deixant-se fondre la cera dels ciris... I em puja l'ànim aquell que més fondo tinc, perquè sense cap necessitat de plasmació de l'ara pels demà que no sé ja ni si seran, el visc en ple i és en ple, el meu ple de lluna que ha vençut qualsevol taca de sang i de pluja, que em fa sentir viu tanta gràcia...
No m'espere a més protocols político-religiosos, que el mateix són. Vist allò que calia aplaudir i atenent que el que escolte no n'està a l'alçada certa del que mereix aquesta beneïda artèria del cos patri, agraïsc el ressó feliç de les campanes i desfaig marxa que cal encara trescar molta carretera solitària, però on el poc tothom que hi ha vol anar pel carril central. És el perill d'adormir-se en els llorers com s'hi ha adormit, i d'anys, molt del buit que és exaltat abastament per l'interés. Ací i enllà...
Si plou, demà no pujaré a Peníscola com volia. D'assignatures pendents, massa que en tinc. Espere, jo també, tenir, demà, salut...
Comentaris