Santrafel, a dimecres vint-i-huit d'agost de 2025.
No diré com el poeta que temia l'hora de fer la seua oda a València. Més que res perquè, jo com ell, no escric èglogues. Això sí, em preocupa parlar per escrit i en veu alta sobre el Tractat d'Almisrà i la seua representació d'enguany al Camp de Mirra. Més que res perquè ni sóc periodista per narrar allò vist, només i prou, i deixar com a màxim quatre consideracions més o menys banals i sempre partidàries de qui et paga per escriure o de benevolença cap els protagonistes..., ni, per suposat, aquest dietari meu està per a flors ni violes ni romaní... Qui no vulga escoltar, que no seguisca llegint, demane. Patirà. Que quan parle, intente moure la boca tot i mirant bé què embaste i com repuntaré. Només puc ser que molt crític, i en aquest moment no sé si em convé ser-ho. Segur que ho seré en petit comité i amb la gent implicada, però només si se'm demana el meu parer. Trobe molt greu tot el que ha envoltat aquesta representació en els últims temps i que dugué a la seua no-celebració l'any passat... Però només perquè, en xicotet i comprimit a un bell i menut racó del món, el Tractat és un compendi de la realitat sociocultural, macrosociocultural si m'ho permets, que ens envolta. Fill d'un temps que ha canviat tant que ni sa mare el reconeix i hereu d'unes inèrcies sorprenents. Símbol de massa coses i pres, equivocadament per molta gent, com només un acte fester més per, interessadament, diluir la seua capacitat simbòlica que, per altra banda, hi ha qui encara vol combatre amb banderetes...
Jo, me n'alegre moltíssim d'haver vist que la represa ha produït interés del públic i una excel·lent, ja ho dic, representació. Però la sensació que s'han salvat els mobles és només momentània i del tot futil.., perquè ja no entreveig sinó que contemple com s'acosten unes tronades que van covant-se des de fora i de fa molt temps que no sé jo si valorem molt la seua intensitat... Que els focus no ens distreguen, per favor. No hi ha conjurador de tronades al Campet que puga dir ben fort el tradicional vade retro per escampar-les... I no tenim signada cap assegurança sobre els fruits que encara no hem collit. Pren metàfores... Ni que jo fos el rei en Jaume soltant dels seus solvents refranys i proverbis.
Un servidor és soci del Tractat des de fa molts anys, i sabeu que n'he estat implicat a diversos nivells totalment externs, això sí, i per impediments que ja comentarem. Me l'estime abastament i tem per ell, sobretot quan escolte que me'l volen "despolititzar" gents ansioses per repolititzar-lo, a la seua, clar..., l'excusa del sempre més extrem que clama perquè... Vinga, Sergi, deixa-ho estar i comencem...
Sembla que la consigna general és l'optimisme. No va amb mi això de les consignes. Si soc optimista és, justament, perquè els canvis em generen temor però els veig necessaris. Davant el dubte, preferisc partir, el meu cos, la meua ment hiperactiva, des de la por. Des del ja vorem com se les han empescat... Una reorganització tan necessària com la que demanava l'acte no era senzilla, en absolut. I malgrat els erros, alguns d'ells palmaris i que necessiten no només d'una correcció futura sinó d'una immediata assumpció de responsabilitats (entrades...?), el resultat ha estat fins i tot vistós.
La meua por ve del cacarejat canvi de "l'elenc". El cacareig és bo per a la premsa i atreu espectadors, ho hem comprovat, però la realitat pels qui ens trobem al fons a la dreta és una altra. Jo no tenia cap pànic, no, perquè en conéixer de l'assumpció dels papers principals per les persones que els assumien, la solvència actoral de les quals tinc per notable, em venia una veritable tranquil·litat. Aleshores? És que eixa poreta de com ho faran... Serà capaç Vicent de trobar un camí propi que el duga a apartar-se del Roman "sa Majestat" amb que tots ens hem criat i crescut? Serà Vicent fill capaç de veure's infant Alfonso en posat, veu, gest...? Ei, res de notable..., excel·lent, i amb premi d'honor! Un nivellàs el dels dos protagonistes al que cal sumar una reina Violant esplèndida en formes i gestualitat. I l'encert espectacular de canviar joglar i trobador per trobairitz i joglaressa... I també aplaudibles els personatges secundaris (olé Guillem!). Fins i tot els balls han estat molt ben duts endavant, molt bé... Nervis? Tots. Errades? Per suposat que sí, i resoltes amb gràcia... Els tòpics dislocaments d'enllumenament i so, val, i el final on la catarsi ha entrat per fascicles. Però poc més a dir... Dona, sí! Sí que direm...!
Que m'ha complagut allò que no s'acaba de veure en els canvis. No parle del seu perquè sociològic, que també té la seua anàlisi, sí... El text canviat de joglaressa i trobairitz, més historicista, més elaborat, molt ben cosit en l'explicatiu... Una mostra que el text no és intocable, faltaria més. És més, la nova saba li ha sentat d'allò més bé perquè s'ha vist dit de manera distinta d'entre les tantes maneres com podria. Però s'ha notat que està envellit. Potser seria hora d'una bona posada a punt.
Dis-me dràstic si vols, però jo el refaria de dalt a baix, i aniria refent-lo a cada dècada que vinga si cal, que açò, per molt que s'insistisca des de determinats determinadors, no és cap ambaixada morocristiana i fins i tot les ambaixades estan sent revisades fins el moll de l'os. Tenint a mà l'art i la voluntat de David Garrido, tenint a casa a Josep Guia, a Maria Conca... Un tercer text estaria bé... Potser no per l'any que ve i l'anunciat cinquantenari de la primera representació... Potser per quan es facen cinquanta representacions...?
D'allò que el públic pot percebre, m'ha agradat tot. Una major preocupació per alguns detalls és evident (començant pel vestidor dels qui duen els cavalls al Pregó), la tria de la marxa cristiana que l'ha acompanyat enguany (quin bon pregoner, redell...), la senzillesa pràctica de l'escenari tot aprofitant el paisatge quotidià del fons. M'ha marejat el tant entrar i eixir de massa gent en un escenari que encara no el conceptualitza com escena on tot es veu des de la plaça-platea. El nerviosisme i la improvisació, falsos, s'encomanen d'aquesta manera. Cal encara molt treball per assentar les novetats, simple rodatge, pel que fa al fet mateix teatral. Poc més pot demanar-se a una gent que s'ha entregat i ha posat moltes ganes. És el que té el teatre popular, que no festiu, i que un servidor siga un tocadaixons impenitent...
Sí que em permetré dir una cosa més. Va doldre'm en l'ànima el trobar-me per primera vegada en quaranta-nou anys a l'amic Romà Francés fora de l'escenari, assegut entre el públic. Potser siga jo, amb la confiança que li tinc, dels qui més li hagen demanat el gest que ara li aplaudisc. I que haja estat tan sencer fent el paper perquè està destinat, el que jo dic de "reina mare", amb la premsa, els convidats i els polítics que puguen arribar a apropar-se... No hi ha ningú millor que ell, ni més solvent, per aquests menesters. Jo, per més emeritisme que ostente, seguiré nomenant-lo "Majestat". I amb majúscula...
I avant... Encara vos deixe alguna fotografia més que vaig empescar-me. Per raons diverses, vaig optar per apressades imatges tretes amb el mòbil més que no tirar de càmera... El resultat, no és el mateix, però ben viu i vívid que resulta... Algunes de les escenes que he captat són, de veritat veritable, impagables. Moltes d'elles me les guarde, que...
Algunes de les fotografies semblen més possats oficials d'una monarquia a punt de fer el discurs de Nadal o prestant-se per a les imatges oficials... I no em furgues, que em venen unes idees de fer...
Ei, i un deu per eixe banderer en
l'homenatge al Rei en Jaume, i quina excelsa Muixeranga que s'ha espolsat la gent del Terrós...
Conclusió final: cal que tothom se n'adone que entre les mans tenim un símbol. Un símbol que lluny del seu tarannà conciliador no concita concòrdies tal i com va el món. Mai no és ni pot ser la qualsevol cosa banal que hom voldria dins aquest món de banalitats. Cou perquè ha de coure, està viu i cavalca... Atrotinat i amb possibilitat de caure? Per suposat. Per això estem, que és vida...
Moltes gràcies a la tanta, més de la que hom pot pensar o sospita, tanta gent que el manté viu i el vol vida...
Qualsevol cosa que necessitàreu, ja sabeu on està el tio Sergi.
Per cert, envieu-me l'iban correcte, que m'avergonyisc de no haver pagat enguany la quota...
Comentaris