Toc de diana a Cocentaina. La del vint-i-cinc...
Santrafel, a nou d'agost de 2025. Cabanyoles d'abril.
Tararíííííí!!!
Em presente a la Diana de Cocentaina a les cinc i mitja de la matinada.
Pille el lloc que vull. Xarre amb la gent matinera. Escoltem el lament laboral de protocol i la resposta d'una veïna sorneguera... Salude el tècnic de so que em presenta la carrosseta de l'equip mòbil. Veig com paren taul..., perdó, altar... El previ immediat al meu Capdany. En no res, quan el primer bombo done avís, jo que passe tant de protocols d'origen militar i qual, serà el moment de dir-me a mi mateix el feliçanynou... Soc així. I devanit de ser...
Tinc una relació molt extranya, per excessiva, amb aquest acte festiu.
Cal que m'explique: no m'agrada la gent. I cada vegada m'agrada menys. Per això potser l'he estudiada tant, sobretot en els seus comportaments. I dins d'eixe gran sac analític sociològic, m'he obsedit en el capteniment, conducta i l'expressió festiva. Tinc escrit algun llibre sobre això. Algun dia, en faré tesi doctoral, n'estic segur...
Tot això m'ha dut a ser, des de la meua voluntat empàtica i de comprensió, molt liberal en allò que vol dir Festa i és la Festa. No debades vaig criar-me festivament en un Ontinyent que treia carrosses protagonitzades, en l'Entrada, per Naranjito i Matzinger Z i on els Mariners desfilaven amb marxes de la marina nord-americana i les seues robes...
I a Cocentaina, la meua mare festiva espiritual, esperava amb candeletes que apareguera la Cavalleria Ministerial, també en l'Entrada, per veure com operaven aquell pobre senyor del que treien botifarres i cuixots... I quan ballaven els Bequeteros... Ai mare!, que em confesse fanàtic d'aquesta manera de viure les coses. I si no, mireu-me en l'Ambaixada de les Tomaques... Hi veureu el Sergi més insospitat! (Tampoc és gran cosa per a fer escarafalls. Si m'heu guipat als Enfarinats d'Ibi, vos en faríeu creus...).
Ara bé, també vos dic que puc arribar a ser un autèntic talibà de l'ordre i l'excel·lència festiva. Autènticament insuportable i de veritat... Això sí, doctrinari i realment inquisidor només en un acte determinat del món mundial festiu morocristià: la Diana primera que obre les Festes socarrades.
Ací sí que no permet personalment res que trenque les normes que he mamat. Feu el que vos rote quan vulgueu, que així vos van les coses ací i allà en un món tan mediocre que hom fa de la mediocritat, interés polític mitjançant, patrimoni mundial o el que calga... Però la Diana és, i ha de ser, el lloc sacrosant de l'essència festiva d'arrel soldadesca i formulació rígida que el tio Sergi Carrasca s'estima a més no poder...
A l'hora de la veritat, com que diguent les veritats s'acaben les amistats, la sang que faig mentalment en la meua ment es queda, i només me la podríeu veure en els gestos. Quan escric no solc deixar-la anar. Crítiques sí, i sempre, si pot ser, amb sentit positiu i per correció d'arbres torts, que és el meu ofici mundà; l'escolar... Però si puguera, sí que arribaria al riu eixa sang.
I els qui més em coneixen, i al temps s'estimen la festa, bé que em pregunten d'amagat la vertadera opinió i, més vegades que no pensaríeu, arribem a coincidir. Hi ha molt perquisidor al món. Almenys, jo n'explique els arguments. No solen ser meus, me'ls han fet arribar. Els he heretat... I així em van les coses.
Total, tampoc no m'hauria de preocupar molt. A Cocentaina mateix, la d'enemics que m'he guanyat pels anys i no per mi mateix sinó perquè hi ha gent que no sap distingir-te de la teua família o els amics... I tot ho embolica! Si, en el fons, jo soc una bona persona... Només que...
Només que no entenc com els uns cuiden fins a l'exageració la preparació, el pas, la melodia, la girada, les maneres, el protocol, la correcció, el respecte... I altres van amb trompetes destemplades, cadascú a la seua a l'hora de moure avant i arrere la llança, passejant pel mig diguent que és que ells estan treballant -desautoritzant autoritzacions- o editant programetes de l'acte on sobren moltes "s"...
En arribant, em sorprén gratament el detallisme màxim de l'organització amb l'ocultació de la senyalítica i altres elements del trànsit, amb un acurat disseny comunal que t'agradarà o no, però mostra preocupació.
M'agrada, quan comença l'acte, eixe candor del primer moment que veus vestits, que escoltes al carrer els pasdobles...
La roba ben neta i planxada, com sempre s'ha fet, per donar bon inici al tot que vindrà, com si fos un mantra que travessa la història i ens arriba encara vigent... El primmirament en el cada detall que esdevé important. Totes les filades ben arrenglerades, amb cada element a punt, amb cada gest que respon a la cadència musical, al fer cas del formador a peus junts...
Eixe demanar permís a l'autoritat per avançar. El moment que saps que van a començar a passar per saludar aquells que regeixen, en filera els cristians, en un instant mirífic de girada d'esquadra completa els moros... Eixe moment que el formador contrabandista fa el gest sec i s'ou com s'obre a tot el seu ample platejat la gran navalla mentre encaterina el món amb el seu somriure i moviments i gestos que volem, precís, xulescos, altaners, amb la passió més nostra...
Els sonos èpics de les peces sempre ben triades, amb aquell punt enyoradís que et du en un present fastuós un passat que t'emociona pel tan ric que deixares enrere... Ai...! I l'esclat complet de tot plegat quan arriba el moment exacte i convingut de l'esquadra acabant el gir, de cara a la Casa Consistorial i als seus habitants puntuals i els convidats, i el formador obre braços que sembla que se li n'ix el cor i alça l'arma en senyal gloriosa de goig màxim. Deixa'm dir-ho: orgàsmic...
Hui, m'han emocionat molt les llàgrimes de felicitat immensa d'alguns formadors... Es la seua forma de no rebentar amb tant de batec de la ment i pensament al cor...
M'han excel·lit els Almogàvers, els Gentils, els Mudèjars, els Saorins... Com ha rebentat la plaça el formador del Contrabando...
I com ho han fet de bé els formadors dels Gentils, els Mudéjars, els Saorins ... I les peces interpretades? M'han arribat molt "Mi Barcelona", la "Guitarra Española", els "Suspiros del Serpis", "El Capitán" i "El Berebere". I les bandes, ausades com han excel·lit la de Penàguila, Cocentaina, Llutxent... No és el mateix escoltar un pasdoble que viure'l...
I tot plegat, en un ambient espectacular però molt més esponjat que en altres ocasions i amb molta gent de pas. Ha costat d'omplir la plaça i, després, estant plena, permetia un estar cómode i un passar sense massa complicacions. Cosa curiosa...
I si hi havíem gents de fora...! És normal, la fama merescuda de l'acte, atreu com un imant a la gent que de veritat no es veu aquesta festa ja com un simple postureig, que té alguna cosa més, i de ben gran, al seu darrere...
La gent del poble, ja ho sé, prefereix veure's l'acte passar en un lloc o un altre. Tinc la sort de conéixer els punts que s'estimen alguns familiars, uns pocs amics... No els coneixeré mai. Jo tinc el meu. És el lloc on celebre que, fins la propera Diana, ha de passar el meu any...
Després, ja pot tronar si vols... Igual ja ni torne a cap acte més i poc no em dol. L'Entrada se m'està fent ontiny..., pesadíssima, vaja.
Del que faça mentrestant, la meua mà dreta no sabrà el de la mà esquerra. I enguany la viuré ben viscuda, per si fos l'última. Alguna cosa em diu que prompte canviarà el meu paradigma dianer. Se m'ha trencat un no-sé-el-què per dins aquest matí. Potser me n'he adonat de la previsibilitat de la gent. És la vida: evolució. Coses que passen. Com la Diana.
Comentaris