Santrafel, a onze d'agost de 2025. Cabanyoles de juny.
(Avís previ. Cap mòbil no ha estat maltractat en la realització d'aquest acte...).
Després de tants anys acudint a l'Ambaixada de les Tomaques, explicant-la, comentant-la, analitzant-la, proposant reformes, fotografiant-la, publicitant-la... Doncs que ja era hora de viure-la, no?
La meua ludomàquia promísqua festiva preferida, i de llarg, per la seua història, l'origen, l'interés, el bagatge... Hui m'esperava de nou la batalla entre els Cavallets i els Bequeteros, i necessitava formar-hi part molt més enllà de ser un parc espectador capturador de gestos i imatges per passar a rebre de la frescor de l'aigua i els colps de les saboroses i odorants tomaques...
Ha estat bona dia el de hui per a l'experiment... Cabanyoles de juny, d'anada, significa calor assegurada, i molta... Què li ferem? Doncs ho tinc clar... Em posaré la roba de caminar d'aquest matí, dotze quilòmetres fresquets des de prou abans de l'alba, i em calçaré les espardenyes ludomaquianes... Aquelles negres que he dut en tomatines, raïmades, merenguines i, cada any que m'ha estat possible, i són molts, als Enfarinats d'Ibi. Encara no han xafat territori contestà, les pobres, i, això, m'és imperdonable...
Arribe molt d'hora. La cosa du tal retard que encara pille pel Passeig els disparadors dels Bequeteros, la Llana i els Muladís fen honor al seu nom, tira que tiraràs pólvora... M'ha corprés la intensitat i m'he posat a la vora mateix per treure bones imatges com a registre de l'ocasió. A bones hores em preocupe jo de les disparades... En arribant al lloc de l'Ambaixada tomaquera, aquell asfalt ressec que fa d'aparcament i de cau de les rodes de la Fira, allà d'enfront del Teular, a les espatles del Convent, em trobe una sorpresa... Algú ha fet cas a les meues pregàries recuperatives d'aquest acte escapçat en el gust col·lectiu sent tan únic com propi... A la vora de la poquiua ombra del secarrat solar, algú ha dipositat, veges tu, una banyera farcida de cerveces i gel... Quina meravella d'intendència festiva aquesta... Ara només cal... Cal molt més encara per redreçar l'acte.
La d'ocasions, cada any, que acabem reflexionant sobre com pujar l'assistència i prestigiar un acte tan recontrainteressant... De moment, la fixació del lloc és bona, el fet de desplaçar l'indret propi de la refrega allí mateix facilita que el públic s'hi empare sota l'ombra de l'únic pi que hi ha en aquell redós... Bona megafonia per als Ambaixadors. Preses d'aigua parades i bones mànegues. Tot un arsenal de tomaques cridaneres disposades en basquets ben a punt. Molta premsa... La beguda d'enguany...!
Mata la solanada. Mata l'hora. Mata la necessitat peremptòria d'actualitzar el diàleg per fer-lo atractiu i no només un complement o una excusa pel tuacte de la cotxineria lúdico-guerrera... Però hi ha encara l'ànim, la defensa d'allò propi i, espere, la consciència de pertinença... Els Bequeteros i els Cavallets tenen el deure moral de defensar allò més seu per més que tenen ja tant de seu i caractarístic i de diferencial... Les dues filades de Cavalleria han mostrat pels anys estar carregats de molta moral, i em consten els esforços. Jo, sembla que sempre els estic demanant més i més i no és així tampoc. S'avança i es nota. La dignificació és evidentíssima. Els ajuts estan ahi. Però cal més, atrevir-se a reinventar-se a partir de la tradició vols dir, Sergi? Possiblement. Caldria agafar per les banyes el suposat problema de la pervivència. De moment ja hi ha un avís per l'any proper: el senyor Castillo diu que s'ho deixa... Ai...
Això sí, entre tanta veritat vestida de burla com deixa anar quan pilla el micro, anuncia que té un substitut. Això em fa alenar. Si una novella generació pren les regnes, la cosa va bé seguint la llei de vida... Sense ell al capdavant dels Cristians, no serà el mateix, però hi haurà això mateix, llarga vida, espere... El canvi recent dels Bequeteros no ha fet oblidar el seu darrer històric intérpret, Rafael Pérez Camps ni ho podrà fer entre els qui seguim per anys i panys aquest desfici desficaciat. Ara bé, ben notable i apropiada és la veu que prengué el testimoniatge, la de Javier Javaloyes, des de l'any passat...
Ací tens com vaig contar-te fa un any el canvi.
I de sobte, el caos...
No diré més que la frescor de l'aigua i les tomacades, que dolen si no han estat esclafades abans, amb aquella aroma i el tant embrutador licor que deixen anar, han fet de la batalla una autèntica delícia...
I no m'ha estat massa problema decidir quin bàndol prendre... A vore, tots sabeu que les meues filades preferides són els Bequeteros, els Cavallets, no és cap secret, el Contrabando, els Maseros, els... I aniria diguent-les totes! Però si cal ser sensat, un servidor s'hi sent més Cristià que no Moro, i he d'anar amb els Cavallets, així que passaré per "Canut"...
Em diuen que vigile el mòbil. Els dic que no, que vull canviar-lo ja que està vellet, que si es fot, ho pague jo com si fos alcoià... Se'm riuen i em responen amb tomaques i aigua. Jo empome tot allò que em tiren conscient que en ma vida m'hauria haver atrevit a ficar-me a fotografiar i fer vídeo des de dins. A la fi tindrà raó qui diu que estic com una cafetera... I és cert! Per a què discutir-ho. I qui vulga treure de context, m'he guardat a la butxaca una tomaca...
D'a xavo l'experiència. Del millor viscut darrerament (i això que vinc encara de recuperar-me de la tanta bellesa del Castell de l'Olla d'Altea, xe!). Jo vinga a disparar sense saber exactament a què disparava amb una mà (es veu sovint el meu dit tapant l'objectiu, veritat?), i a qui llençava tomaca amb l'altra, bruta del tot de tant esclafar, i de netejar les lents del mòbil, no fos cas que només fotografiara astigmatismes boirosos miòpics...
I no... S'ha portat bé l'aparell. Molt bé...
I ací tens algunes fotos dels centenars que he fet i que ha fet amb ell també l'amic Rafa "el Socarraet", que me l'ha pres perquè jo pogués tindre alguna com a record de la passada aquesta... Temps hem tingut de fer-nos "selfies" i tot... A ells, s'ha apropat el meu cosí Gabriel quan tot ha passat. M'he quedat amb ganes d'estampar-li una tomaca al cap, però no, per res del món. Damunt que m'ha fet el favor d'aguantar-me la bossa dels enredros perquè jo poguera navegar-me com cal...
I a la fi, l'estesa de sempre. Preciosa... Algun ferit en la batalla, un de seriós a l'ull i uns quants de falsos teatrals que s'han endut en la llitera aquella de tots els anys...
I encara faltava la dutxa, que és tan fresca que et retorna de colp a la realitat després del joc oníric del roig com vola i t'arrea de debò...
I encara rebregant-se sobre les restes de la munició, a la fi no ha perdut ningú que tots hem guanyat en alegria i ens n'anem amb un cutis millor de quan hem arribat...
Fotos "familiars" dels exèrcits i a seguir. Que s'ha fet quina hora i aquesta gent voldrà dinar. Els Moros per celebrar que han pres Cocentaina, i l'han cremada i tot. Els Cristians per veure si agafen forces, vives i morals, per tornar a prendre la Vila aquesta vesprada...
Quede més que content. Me'n vaig més enamorat que mai d'aquesta faceta festera impressionant.
Si l'any que ve pot ser, ací que ens trobarem. El pas és obert a tothom en aquesta guerra feliç, l'única que conec i puc concebre, desprovista de maliccia i sempre fresca i agradosa... Si volguéreu vindre, teniu el vostre lloc ja encomanat!
I encara una facècia més... Pel carrer del Convent, per la costera, encara hi ha qui ha inventat un nou esport... Llençament de Bequetero en banyera. Les bones idees naixen així. I això és, en essència i en definitiva, la festa...
Salut i que l'acabeu amb ganes i feliçment. Moltes gràcies per existir!
Vídeo primer de l'acte, des de dins, dins...
Pd: Vaig a posar-li una enganxina al mòbil en forma de medalla i de coret on fique escrit "Jo vaig sobreviure a l'Ambaixada de les Tomaques". S'ha portat, sí. S'ha portat...
Ah!, i una altra... Estudiaré la participació en una filada les properes festes. Obert estic, per suposat. Després d'haver desfilat a Biar... Tot dependrà de la meua salut, per suposat. Perquè l'ànim...
Comentaris