Els meus quatre poemes al Crist de l'Agonia
Santrafel, a vint-i-tres d'agost de 2025. Cabanyoles de setembre.
Ateu com em sent, he estat sempre sensible també als sentiments emotius que pel veïnat devot ha inspirat el patró de les festes de Moros i Cristians d'Ontinyent, atés que en van criar en eixe ambient. Des del respecte, vaig intentar de participar en el fet comunal amb la dedicatòria de tres poemes que van ser-me demanats per encapçalar, junt a la imatge del Crist de l'Agonia, el Morenet de Santa Anna, el programa de festes en tres anys distints i allunyats. Després d'haver viscut profundament la tan fonda com arrelada hipocresia dels seus organitzadors, patida i ben patida en carn pròpia, i, com no, la tan vergonyant dels dirigents religiosos, encara vaig animar-me a redactar-ne un altre de ben sentit i, des del més profund dol i la meua consideració i compliment cap el símbol dels tants i tantes que m'envolten. I si vaig fer-lo fou perquè se'm demanà com a ex vot, davant l'agonia d'un malalt. I per res del món no podia negar-me.
Ara et trec ací els quatre junts en el dia que es baixa, de nou, el Crist a la Vila Reial i Ciutat.
No pujaré a Santa Anna com feia abans per acompanyar el seguici des del darrere de la banda de música, un costum que trobe preciós en l'estètic i l'emotiu. El mateix respecte que guarde no és compatible amb la dignitat que tant recerque i defenc. Així i tot, em complau que el món seguisca rodant... Tornaré a escriure sobre el tema? Segur que sí. I com sempre intentant copsar d'aquesta relació intrínseca entre el poble, el seu sentiment, la seua fe i el costumari tan ric com interessant que s'hi desenvolupa en els segles. Això sí, igual queden, per a dins de l'àmbit estrictament privat. No voldria per res del món que aquesta gent que que xafa el proïsme al seu antull i conveniència i després es fa colps al pit, fariseus se'ls diu, de sepulcres blanquejats se'ls tracta als llibres sagrats, puguen fer-ne ús del meu treball.
El poble, ja n'és una altra cosa.
Comentaris