"El bon riure fa de bon viure". El meu article per celebrar la cinquantena de l'Ambaixada d'Alfarrasí

 

Santrafel, a 18 d'agost de 2025. Cabanyoles de febrer.

Enguany, l'Ambaixada d'Alfarrasí, divertida com cap altra de les morocristianes perquè no en trobaràs de més actual, sorneguera i ben escrita, arriba al seu cinquanté aniversari. Per tal motiu, i com que he escrit alguna cosa sobre eixos temes de l'humor festiu i la tradició de la burla, van demanar-me un article pel programa de festes. No he vist aquest programa d'enguany, així que no puc reflectir-vos ací les pàgines. No passa res, que l'articlet el tinc en format original. Li afig algunes fotografies d'anys que he assistit a la representació, i així vos el passe...

Estic ben content, i agraït, per aquesta petició. La primera que rep de cap poble en molts anys i que vaig respondre ben aïna i amb bona cosa de joia. No debades dec molt a aquest poble que tant i tant m'estime. Així que res. Com que no he pogut apropar-me a les festes enguany, espere que hagen estat de profit per a tothom. A veure si l'any que ve estem per ací i puc gaudir-ne jo també...

Salut i, sobre tot, molta alegria... 

“El bon riure fa de bon viure”.

Unes parauletes sobre l’humor en el context de la festa valenciana

i en referència a l’Ambaixada d’Alfarrasí.

Sergi Gómez i Soler

 

 

“L’alegria permet compartir i és el millor antídot contra l’egoisme i l’individualisme. El riure també ajuda a trencar les barreres socials, a crear vincles entre les persones./···/ Vostés ens recorden que l’Homo Sapiens és també Homo Ludens, que la diversió lúdica i el riure són fonamentals en la vida humana per expressar-nos, per aprendre, per donar sentit a les situacions”.

De l’alocució del papa Francesc als humoristes, el juny de 2024.

 

La tan especial Ambaixada d’Alfarrasí arriba a un compte redó remarcable i cal felicitar-nos, que és cosa de prendre amb bon humor! Les nostres festes morocristianes no estan en absolut exemptes d’humor, ni renyides per a res amb ell; ben al contrari, per més que la idea que ara vol transmetre’s d’elles, sempre interessada, vulga posar per davant altres motius teòricament més elevats com l’historicisme, el fet devocional, l’herència militar... Poca herència d’aquesta poden guardar les festes que no arriben a més dels cent anys, i tampoc! Aquelles que es basen en el goig grupal i amical, la comensalitat pública i el que rebente el món si cal, han sabut beure de l’humor sorneguerament irònic inclòs al tòpic del més valencià i l’han adoptat des del principi en fórmules tan senzilles que els han imprés caràcter: motivacions, noms de comparses i representativitats, actes diferencials...

Tampoc no és que les festes amb major edat, i per tant llinatge i suposat pedigrí, escapen a aquest costumari humorístic que tan plenament es mostra a l’Ambaixada d’Alfarrasí. Ans al contrari! La vàlvula d’escapament social, catàrtica i desinfectant que és la festa l’ha precisat des de sempre i, justament, ha trobat via ampla per a aquestes expressions, però de manera contracultural i reflectint del tot els problemes socials afegits que més de lluny venen, com ara la diglòssia lingüística per dir-ne una de grossa. L’exemple més clar és la resposta popular a les romàntiques Ambaixades “serioses”, totes creades originalment en castellà i que s’omplen la boca vinga a declamacions enforfoguides que perforen orelles i cervell amb tanta pàtria, fe i amor jocfloralista... Pocs dels pobles més vells no tenen encara ambaixades secundàries que es mostren com a guerracivilistes prèvies en algun dels bàndols, generalment el cristià, per intentar, sobretot, introduir contrabans. En algunes d’elles ha quedat tan fossilitzat l’humor que costa de destriar-lo i, ves per on, han arribat a ser vertaders monuments culturals (el cas d’Ontinyent, on el preciós, Contrabando és un BIC digne d’estudi), en altres, l’humor segueix patent per més que haja mal envellit i només es renove en els gestos paral·lels, és el cas del Contraban de Cocentaina i, sobretot, de l’Ambaixada de les Tomaques també a la Vila Comtal, una digníssima i fresca tomatina establerta entre les dos filades de cavalleria existent, Cavalleria Ministerial i Bequeteros, cristiana i mora, amb l’excusa històrica que si disparaven com les altres, els seus cavalls s’espantarien, i eren de cartró... I encara hi ha qui manté el nom ben a les clares, com l’Ambaixada de la Rissa de Bocairent, i qui no amaga aquella diglòssia que dèiem que feia usar el castellà per a la seriositat i el valencià per fer riure... Justament, a Petrer, la representació còmica encara du el nom d’Ambaixada en Valencià...

El riure és ben present en les retretes festives, els repartiments de regals des de carrosses i camions i tants altres xicotets moments morocristians, perquè per seguiment, evolució o implicació, aquesta tipologia festiva no pot ser gens immune a la tan abundosa com esfilagarsada tradició que hem heretat de les velles Festes de Folls de l’Hivern que es donen des del novembre de les Catalinetes fins arribada i tot la Pasqua Florida, amb els moments d’intensitat esclatant com són els Innocents, els  Carnestoltes i l’especialitat valenciana de les Falles vinguda de la Mitjan Quaresma... I en elles, de sempre, sempre, s’han barrejat llibertat humorística trencadora-alleujadora de la pressió eclesial —sobretot—, amb la crítica social. Des de la senzillesa màxima de posar un perot dotorejador sobre la foguera de Sant Antoni a Otos o Albaida fins a establir discursos de crítica potentíssima —i fins i tot feridora— amb els Ajuntaments de Folls com el del Camp de Mirra, la preciosa i tan rica en el simbòlic Mahoma de Biar (inclosa en el cicle morocristià i representant del Mal amb majúscula) o els Amantats d’Ibi que, pels Innocents, acaben en una batalla campal de farina, ous i pólvora seguida per una pantomima antisistema que pretén capgirar el pes, les mesures i les capacitats públiques, ves per on, com succeí en la realitat amb els vells Decretos de Nueva Planta borbònics. Que de tan lluny, i més encara, que ens ve la joguera.

Perquè no hi ha res com l’humor directe i explosiu perquè, dient-se públicament “la veritat” passada pel sedàs del voler fer riure, una societat arribe a la catarsi i, per tant s’hi produïsca una neteja moral que procure que, durant un any almenys, la societat s’hi senta reforçada en el net, el moral, l’asèptic..., mentre té l’oportunitat de seguir fent de les seues, sent ella mateixa, fins que estiga de nou a punt de rebentar, i el grup de ciutadans que s’encarrega del manteniment d’aquesta salubritat mental, segurament els tinguts per més bojos o els qui han heretat tal responsabilitat social salvatgement terapèutica —per dret d’herència reconegut per tothom, o per l’estat social que respon a una edat o una quinta determinada—, puguen arreplegar del secret que mai no ho és perquè sempre hi ha orelles a les parets, i tot són parets a un poble... I com que no publiquem quan mal fem, però no deixem de fer “mal” contra la moral establerta i algú sempre se n’assabenta, seguirem dient, com a Alfarrasí, allò de la falsa autocensura reconeixedora del cas: “calla que eixirem a l’Ambaixada...”. Volem trobar un transsumpte del fet del pecat personal perdonat al confessionari religiós?, doncs ben lícita seria la comparança tenint en compte que, el comú del general, diuen que és dels que practiquen allò del “Senyor, pequé..., i en eixir, a qui fotré...!”.

I per més que el poder intente domesticar el riure esterilitzant-lo, com les Falles amb els premis, o amb la profilaxi del blanquejament, com ara mateix, ves per on, també amb les Falles, o bé el temps i el costum duguen a infantilitzar el Carnestoltes a les escoles —el pas previ a la desaparició absoluta... —, els xiquets, els borratxos i els folls, seguiran tenint la raó i voldran contar-ho festivament. Per molts anys que seguisquen amb vida els Nanos del Raval de Cocentaina, les Velles de Serra d’Elx, el Rei Pàixero de Biar, Los Locos de Jalance, els Pedacets de Bellreguard, els Tios de la Porra de la Safor i tota la rècua de personatges i d’actes de divertiment públic crític i sonat que encara resisteixen a les nostres festes morocristianes, com ara l’Ambaixada del Tonell de Muro, els Alardos d’Ontinyent, d’Aielo, de... 

I l’Ambaixada d’Alfarrasí, tan neta, clara i directa, per suposat.! Com de bé la crearen i amb quin trellat... El Moro i el Cristià en conversa lliure i pública corejada pel riure dels allí acaloradament presents, que passen a ser testimonis de la malifeta i, per tant, en certa manera, també divertits còmplices d’unes isetes que són això mateix, un testimoni públic de la bogeria col·lectiva que no s’amaga i que en un món hiperconnectat com ho és el nostre, prompte es difon... Ací a Alfarrasí s’hi dispara amb pólvora lingüística, afortunadament molt ben sargada, graciosa, afinada i esmolada, i no hi cap el secretisme dominant a altres indrets on, si no hi acudeixes in situ, no tens dret a saber què s’ha dit; no enregistres, no contes..., el que hi ha anotat, anotat queda i fins l’any que ve no torna a obrir-se el polsós llibre de la veritat veritable. Ací l’èpica festiva és encara burla catàrtica amical. Un resum exacte d’una festa que és de la gent i per a la gent més enllà de la tanta cosa aliena al fet festa, al fet goig públic, amb què hem volgut carregar-la fins que pesa tant que, més que no expansió, esclat, jovialitat, arribe a semblar obligació.

Per molts anys que puga rebentar tot allò establert per les bones i santes maneres l’Ambaixada d’Alfarrasí. I mil gràcies a totes i tots els qui fan possible aquesta màgia de l’autenticitat.  

Santrafel, a vint de maig de 2025