Santrafel, a trenta-u d'agost de dos mil vint-i-cinc. Sant Ramon Nonat.
Enguany, per a ser temps de recuperació física i, m'ho permetràs fins a cert punt també, espiritual, estic corprovant que em trobe molt i molt lluny d'una de les tipologies festeres que més m'han interessat sempre, la dels Moros i Cristians. Fora de l'Entrada de Biar, la mora d'Alcoi i sense capitania i..., i ja està? No pot ser... No pots dir per res de la vida que no n'estàs desconnectat, Sergi! Cal posar-se les piles i a veure si pots fer per reconnectar de bona veritat. Aquesta convidada, gràcies Reme i família, a reprendre el fil de les festes ollerianes, em ve d'allò més bé, a l'espera de reajustar-me de totes a la setmana que ve a l'imprescindible, el sentiment és el que és, Beneixama i abans d'acabar el cicle del vint-i-cinc amb la constatació històrica del menjasardinisme rotacansalader albaidí amb allò que no tindran capitanies perquè...
Justament, un dels alicients avisats a l'Olleria enguany és la previsible grandesa de les capitanies dels Valencians i de la Corda Curta. Veurem perquè l'experiència em diu que igual sí que no i que potser, i que les suposicions d'inversió econòmica sovint estan molt renyides amb el del gust estètic sensorial. I ací llence un sospir...
A més, és un regal passar la vesprada a la vora d'Ana, Júlia (ai mare les llepoliiiiies...), Maria i Pablo. Un goig veritable, a més, parlar amb ells de festa. Qui en sap perquè n'està enamorat i perquè n'entén, sempre t'ensenya quan l'escoltes i en raones... Jo sempre estic disposat a aprendre...
Dues són les curiositats que enguany em planteja la Vila Reial festiva olleriana... Una d'elles és l'aparició d'una nova comparsa, que és mèrit d'esforç en els temps malvats que corren... Les Furtives, dins el món andalusista roder i femení. Està de moda, com el pirata. Veurem com s'ho munten...
L'altre joc és ja més de curiositat estètica. L'anunciadíssim canvi de roba oficial dels Llevantins, que em té capficat. Un d'eixos canvis absoluts que prometen perquè, en veure els dissenys fa uns mesos, vaig dur-me les mans al cap. Allò que no sabràs qui són per a res si no et fixes en detalls com ara la capa, que reprenen formes inicials... Això de conéixer tants d'abans festius, sovint m'és una joia...
Ja t'ho contava l'any passat... M'agrada molt, en gojar de l'espectacle fester d'aquesta banda valldalbaidina, aplaudir la suma absoluta de tradicions, estridències i modernors morocristianes. La insistència en les formes clàssiques dels anys setanta en els vestits oficials, m'enamora. Eixos vestits especials tant anys huitanta i noranta, també tan diferents entre ells, continuen sent-me homenatges esplèndids a un passat que, sovint, no conjuga amb el meu gust quan es refereix a modernitats. No em complauen gens aquestes tèxtils estampats i arrugosos que, dels ballets, han passat també a adornar cames i capes dels vestits festers guerrers... Preferisc encara el "brilli-brilli" xocant, aquelles faldes vaporoses que, per sort, tant s'estilen també, i la personalització festiva d'una festa absolutament ja estandarditzada...
En un món festiu que persegueix la crítica, l'autocrítica es fa impossible. I el tot molt bonico va sempre endavant. Realment és part mateixa de l'essència festera i tot. No de bades, l'espectacle global i, dissortadament no encara del tot, multisensorial, que ens ofereixen els festers és impagable i d'agrair. Per això passen per ser de les festes europees més atractives i goloses de gaudir... El que passa és que posats a ser com som, que ja tantes n'hem vist, parle com a públic, la crítica sotto voce n'és regla i tot de cortesia social... I si l'has de dir, veges com la diràs per no ofendre. No vos passa?
I jo, que no em talle, sovint arribe a passar mal perquè arribe a pensar que em mouen els prejudicis del tant haver vist i treballat el tema. Clar, arribes a un lloc que es vol gran com l'Olleria i te n'admires del molt d'unes coses i el poc de les altres, que allunya un gran espectacle d'una compensació necessària, en tantes històries...
No em detindré en molt perquè no és cosa ni causa d'aquesta manera tan pròpia d'entendre una festa on sembla que, algunes d'elles, siguen només i ja, i prou, un catàleg. Més que no una Entrada, una Fira de Mostres festera... Tu hi vas, mires, apuntes i copies al teu poble... La cosa pot anar bé, excepte per a qui la tanta novetat ha convertit en un basar buit de continguts propis, si al teu poble duràs el bo i el millor de la plaça... Per això m'agrada tant acudir a l'Olleria, a Alfarrasí... Veus o reveus vestits de les darreres festes alcoianes o ontinyentines, per exemple... Però ai, que això del bo i millor ara és el "tot", i també et trobes amb allò sobrer, lleig, autènticament impresentable...
Jo que sempre prime el local a l'universal de tercer, quart o vint-i-cinqué lloguer (alto, no parle de "novetadisme" tampoc, que les economies no estan per a tant i enlloc...), me n'admire dels esforços dels qui ho intenten. D'ací que també m'agrade escoltar, entre les tantes músiques que més que no alegrar i evotivar la festa, han acabat sent només més del mateix. Ai les peces d'aquelles que només pots escoltar ací i que tant em complauen... Algun dia, considere, algú hauria d'alçar la veu i començar a traure la tralla de la raó en aquest món musical fester... Perquè ausades també les novetats dels reconsagrats! Sobretot en el camp botifarrer de les "reminiscències" i "inspiracions", que ja em comencen a preocupar quan dubte fins a quin punt una incorporació arriba a plagiar o treure profit fins i tot del catàleg musical social propi... Això, però, forma part d'un capítol a banda d'entre les tantes aquestes coses que es poden arribar a tractar en què, l'entrada d'ahir de l'Olleria, només conforma un capítol més demostratiu de l'estat de la qüestió. Per la meua banda, vaig anotar-me algunes peces que m'agradaren i que, per a la meua sort, repetiren...
Per la resta, trobe que tot cap i que cap tot. Ara bé, si el que busques és una diversitat absoluta i feliç, no vulgues emborronar-la cercant un fil conductor explicatiu impossible... En el temps de les tematitzacions grupals, els conjunts variables topen amb els intents de creació de marca estètica de grup perquè arriben a "cantar" entre eixe tant i tot ofert. Són correctíssims, però es perden. Una estètica acurada de càrrec, i diferencial, s'hi difumina i no deixa pòsit davant l'allau de formes. Ací i allà. I ausades que vam trobar moments interessants...
La diversitat, a mi m'apassiona... Però el discurs de la festa no va per l'allà que puga o no agradar-te i sembla que només busque justificació perquè se sap perdut. I quan s'entra en política, i ausades que ahir s'hi va entrar... Mals temps per a la lírica, que deia aquell!
Un servidor, però, procura abstreure's del tot això i prova a incitar els propis sentits a buscar allò fester que puga esvair qualsevol avorriment. I sí, aconseguisc sempre véncer la badallada. Deu ser un super poder festiu meu...
Veus, m'apassiona imaginar com s'escandalitzaria un afrancesat del temps romàntic en veure amb vestidures versallesques uns roders de Sierra Morena... Jo, ho admire. Quina capacitat de remesclar i oferir des de l'oblit absolut als referents històrics. Què nó és això també l'essència d'una tipologia festiva que es reclama historicista?
I qui em vinguera amb allò de l'anacronisme que es prepare. Cada vegada estic millor armat contra aqueixa plaga de puristes de calbot!
Per cert, trobe interessant l'ús (i el no-ús) de la pólvora emotiva-representativa en les entrades. Es podria fer un estudi i tot... Dels ballets millor que no m'hi referisca perquè ací sí que partisc de prejudicis personals i anit vaig arribar a titllar algun d'ells d'autènticament lamentable. D'altres, però, segueixen semblant-me simpàtics, agradosos... Aquest de la fotografia que acompanye, de la palla sent segada, va ser dels que em complagueren per la vistositat en l'enèssima represa de la idea. En veure un altre que no diré, vaig soltar en veu alta que Austràlia ho havia fet molt millor en Eurovisió. És la pena d'obrir tantes finestres al món com òbric...
M'havien parlat d'aquest teler i tenia jo interés... L'ús de les mantes en el ball, interessant també, sí... El folclorisme topicista romàntic i institucional, el "pàtria, fe i amor" de qui encara no ha llegit què deia de l'horta gentil i esmeragdina misser Carles Salvador, no ens el traurem mai de damunt. Sent el mite encara Teodoro Olivares...
I sí, per suposat que els Llevantins han fet bé de canviar de vestimenta. Elegant, amb gust i, pel que em conten, cómoda. Apostem que no seran els únics en un futur proper?
Per favor, no direu que tant thecnicolor no és sublim!
Ni els setanta encara corrent per les venes... M'encanta!
Com no van a torbar-se fins l'extrem els turistes que descobrisquen aquesta festa me-ra-ve-llo-sa? Si és que tot és fantàstica meravella, o millor meravellosa fantasia?
Veus el què et deia de conéixer coses que sabies però que en directe no...? Aquesta carrossa estava en la meua llista d'històries a. I m'ha generat una pregunta d'aquelles tan privades que només podré fer-la als seus creadors del Llombo. Sort que em queden prou. En pillar per davant a Mari Pepa, fliparà amb mi... Bo, tampoc crec perquè de mi pot esperar-se qualsevol pregunta.
A l'any que ve, amb l'aniversari de la mort d'Al-Àzraq i de Jaume I, crec que en tindrem pel porc i per la burra, que sol dir-se... Enguany, ja un tast. I trobe que elegant.
Sincerament, en veure de tan a prop aquesta
alcoianada, el meu respecte per les
alcoianades quan s'ho valen de bona veritat, senyores... Quina passada de qualitat artesana...!
Pel meu parer enyoradís i amb recança de la meua jovenesa, impagables...
Els moments bells, pots trobar-te'ls en qualsevol plec del tanta cosa i tan llarg. Cal viure'ls, perquè són fugissers del tot. És el que té la bellesa del que pels ulls entra i et commou...
I qui em parlava l'altre dia de cossificacions?
I a les tantes tocades de l'endemà, i amb el meu aplaudiment, i vaig veure que el coral de tothom també, s'arriba a la fi. Que visca sant Ramon (i també Ramon Garcia, per favor...), i ara a comentar un poc les jugades que encara no em comentat, que en són unes quantes i bastants i, en no poder més, cama cap a casa que l'Entrada està servida. Jo, de nou ho dic, agraït als anfitrions, i a l'esforç ollerià per agradar mentre s'agrada...
És impagable aquesta festa, de veritat. I tot el que genera...
Comentaris