Al magne cinquanta-tresé concert fester de la Unió Musical Contestana. Mel. I molta...

 

Santrafel, a huit d'agost de 2025. Cabanyoles de març.

Em contava fa molts anys un rector d'aquells de pes en la cúria que si les seues misses eren les més llargues del món era, sobretot i a banda que ell era un avorrit suprem i a més s'ho reconeixia sorneguer, perquè, xe!, una vegada que tens l'església plena i estan allí... Però no veus les cabitonades que peguen? Pitjor per a ells perquè hi ha moltes càmares gravant i quedaran mal si només estan buscant el postureig... Un "fenómeno" aquell senyor de.... (Veus, amiga Marcela, com mai no puc dir de veritat, ni del tot, el que pense o podria dir? Ho guardaré per a les meues memòries...!).

Si faig servir aquesta història no és per banalitat, no. La diferència entre una missa major i aquest concert que visquérem anit, magnífic de veritat, és que a l'ofici acudeixes si vos i, si ho fas per força, bé que patiràs. El concert vas perquè t'agrada i si pateixes és perquè vols..., haver-te quedat a casa on pots escoltar-lo per Ràdio Cocentaina i els altres tants mitjans que s'hi han apuntat a la festa (curiosament alguns de capital privat i, pel que he pogut conéixer, també privatius. Ja en parlarem del tema...).

Els dos tenen la seua pròpia litúrgia, res més faltaria. I les formes del concert de la Unió en arribar al seu cinquanta-tresé concert, l'apropen més encara al concepte que suggeria. No parle de la devoció sinó de les maneres de fer. Setze peces més l'himne més les presentacions més els regals que s'hi entreguen als compositors per part dels pagadors o els homenatjats amb les noves partitures mes els discursos mes l'entrega de records per part d'altres entitats a compositors més el regal a cada compositor (que l'altar major no queda ample i si bades algun dels oficiants para en terra...). Uf... A que t'ha costat llegir-ho, i cansat, en no haver afegit jo cap coma amb clara voluntat asindetònica i tal? Doncs això. 

Perquè si ens posem amb el fet devocional, que en veritat és just i necessari, que per això som vinguts, ausades la de gent que s'hi ha aplegat al Palau. Després encara diran que si els aforament i si blanc o si negre... A mi, va alegrar-me molt veure'n tanta. L'ocasió s'ho valia de veritat. Les anteriors, també. El primer concert de mestre Juan Carlos Sempere Bomboí al capdavant d'una banda admirable, preparat intel·ligentment per a esdevindre catàrticament apoteòsic i amb un curiós homenatge feta falsa segona part dedicada a estrenar tres obres de Francisco Valor Llorens (curiosa la seua marca de "Director & Compositor. desde 1.999") que van dedicades i/o són fetes per ser sonades ja en aquestes immediates festes i serveixen perquè la Unió reta homenatge a un dels més famosos dels seus. La qualitat de la tria ben considerable. La dels músics, immillorable. Quin festival d'excessos aquest concert. Jo n'he eixit esgotat de totes, devanit i pagat, això sí. És allò de la devoció que et deia, i un s'hi sent de veritat "beato" d'aquesta sacrosanta forma d'art que o mames del teu propi sempre o arriba a ser del tot incomprensible pel forani. 

Nosaltres els qui ens emocionen amb un bon flautí en el trio del pasdoble, amb l'harmonia melòdica necessària en una marxa mora potent o l'èpica, si és ben trenada, en una marxa cristiana de possibles, som part d'una cultura extranya. I encara ens enorgullim en asseverar, com pequem d'inconscients, —de gloriosament inconscients—, que eixa és la nostra cultura i que és així com som. Amb concerts com aquest, tenim guanyat el cel i purgatori ens fora no poder viure'l. I en vindre en romeria, guanyem del tot les absoltes. I amén. Anem...

Una encara vos diré, i que no isca d'entre nosaltres... Allò que diuen "tocar el cel", tocar-lo anímicament i de veritat, per a un seguidor d'aquesta rara parareligió que ens hem espolsat és possible. Un moment d'èxtasi místic? Sí, a això em referisc exactament. Jo el vaig tindre a la fi del concert, quan la Unió va deixar petjada en el cordial de la memòria amb com brodà, amb fil d'or sobre les millors sedes, la marxa mora Tarde de abril del mestre Blanquer Ponsoda... Homenatge del director al mestre de mestres? Si és així, glorificats siguen mestre i alumne... Només per tal moment ja pagava la pena de peregrinar aquest sacre camí de la música festera. Només per ell ja... 

La resta? Amb creixences... 

Quina sort haver pogut entrar amb el tècnic de Ràdio Cocentaina i d'hora. Així he pogut fer fotografies de l'assaig previ i, sobretot, i per damunt de tot, parar l'orella per escoltar com se les empesca el mestre Sempere Bomboí... I bé que m'han complagut les formes i les paraules. Algunes me les he apuntades i tot perquè les trobe molt dignes d'això mateix, d'un bon mestratge... Passeu-ho bé i feu-ho passar bé al públic. El bon músic és qui equilibra... Cal que hi poseu sang... Posar sang en eixa èpica que sabem necessaria i necessitem saber-la en les nostres magnes commemoracions. Força. Intensitat mesurada. Seny. Emotivitat. Seguim...?

Jo m'estic sempre callat en aquestes ocasions. Però amb l'orella ben parada per a entendre, que és el pas més interessant per arribar, amb la comprensió, al gaudi. I ausades que he escoltat de coses enriquidores i positives ací i allí aquesta nit.

De totes les obres, a més de la ja citada, em quede amb unes quantes ben gravades. La primera ha obert valenta... El pasdoble Tots menos uno del celebèrrim Pascual Falcó. Un efecte curiós que se'm repetirà amb El Montcabrer que obrirà la segona part..., aquest, un dels meus pasdobles preferits, ha fet cent anys des que mestre Just Salsalvador i Cortés va composar-lo, i ha estat tingut com homenatge en el cent-vint-i-cinc aniversari del llorejat compositor socarrat. No pot haver millor aperitiu per a menú de tantes passades, no. I els dos, tan ben assentats pels músics... 

La primera part ha estat dedicada als autors de la pròpia banda, tant els d'adés com els d'ara, i estan farcidetes d'homenatges en la dedicatòria i en el contingut de les estrenes, —ara en diuen "reminiscències" d'altres obres —. Me n'alegre molt que una amiga em confesse que fà rànquings de preferència quan aquestes estrenes s'acumulen. Jo no els faig, però em coincidit en la retria... Primer, Musulmanes 92, de Pérez Vilaplana, en homenatge a la fruitadora relació entre aquella comparsa d'Elda i la Unió, que enguany ha arribat als cinquanta anys seguits. És una peça que em pilla despert per la primera, i que em du a un Contrabandiste Revert, de Felipe Galera, que em resulta d'allò més interessant. No sé si s'avindria a l'estil andalusista contrabander d'altres indrets, però bé em sembla d'una perfecció absoluta pel Contrabando contestà. És el seu estil històric, que manté i renova. 

Lleó Daurat, d'Anthony Pardo, em resulta una marxa cristiana de bona factura, d'aquelles d'èpica clamorosa que ara s'estila i que no va amb mi, però que en aquesta peça aplaudisc. Espere poder escoltar ben escoltada la processó que li ha dedicat aquest autor a Sant Hipòlit pel seu quatre-cents vint-i-cinc aniversari. Segur que en fruiré... Marcos Verdú presenta i dirigeix també un pasdoble que queda molt aplaudit i que a mi em complau en el final redó que li dona. Festa i Mar, quart premi en el cinquentenari de l'entitat festiva major de Benissa.

I de sobte, una sorpresa relacionada amb els Borts... Chimo el Bessó, una marxa mora que no coneixia d'Enrique Torró Insa. Cosa fina, cosa boniqueta, ben harmoniosa, amb un ús de la percussió magribitzant (molt interessant veure mestre Valor sonant les càrcabes...) i m'ha semblat dins del seu classicisme, moderna com a mi em complau, ben incitadora a la desfilada. Animosa... 

La segona part dedicada a mestre Valor va unida a la primera i ens durà a un descans generós i alleugeridor, ver oxígen per a les cames... L'oxígen per l'ànim dels timorats devots de la grandiositat sonora que ara es du i on encara hi cap més fins que puga rebentar de goig l'esperit, el duen les tres estrenes farcidetes de les reminiscències marca de la casa. Un pasdoble que m'alegra que replegue en partitura l'amic Hipòlit Borràs, Trienni, i que és Diana pura, i mes èpica que no emotiva, bona banda sonora fílmica, i molt casta en el protocol. Una marxa cristiana, Olimpia, dedicada a la Banderera d'enguany, i que trobe que pot arribar a ser molt interessant en el carrer per les belles harmonies. Un estil que concep més merut que no socarrat i que m'esmussa amb la inclusió del "Jamalajam" de Ferrándiz Fernández que esperava suavitzat amb una represa que el desevidenciara... Però clar, entenc perfectament el joc. No debades m'ha tocat conéixer de primera mà inclusions d'aquestes que no pot defugir un autor que s'hi preue i que demostra, en l'adaptació del sovint impossible, la tela de la qual està feta la seua solvència i categoria. Mestre Valor se les sap totes. 

Lluna de sang, marxa mora bastida pel Banderer Moro, i que resulta —jo no ho sabia —, el fill de l'amic Paco Pascual que ha crescut i se m'ha fet irreconeixible, xe! Bo..., mostra eixa necessitat que és imperi del reprendre melodies. I és tan èpica que he vist eixir flotant la filla d'un altre amic per la porta del Palau, en acabar el tuacte, tota torbada, mentre murmurava "Lluna de sang, Lluna de sang...". Magnífic tot. Al carrer provarà la seua vàlua. El joc èpic, segur que no es desfarà en la desfilada. A mi, ja, poca cosa m'impressiona. Habitualment ho note en l'erissament pilós que em recorre amb un calfred.

Un servidor és més de, ja en la segona part,  —tercera — dedicada als compositors de defora, de marxes mores com l'Aïn Sebaâ, la font del Lleó, del nou titular de la Unió, mestre Sempere Bomboí d'Albaida. Aigua bona ha de donar tal font. De regust molt mediterrani i del tot magribí. Moderna sense estridències i així i tot passional. Derivació dels clàssics vols dir? Podria ser, de vegades, en dir i no dir sense deixar de dir dient, em perd jo sol... Ah, que se m'oblida dir una cosa bonica que escolte, i de la boca d'un saberut de sensibilitat marcada com és Gabriel Pascual, sobre El Montcabrer que inicia la tanda aquesta i que és del més bell que pot dir-se d'un pasdoble. Que se l'imagina, tancant els ulls, en el passat seu costumarial, desfilat al Raval. Eixint de la plaça de Sant Pere i encarant el carrer del Jesús de l'Hort. Impagable... 

Novecento, pasdoble de Joan Enric Canet a qui guarde molt de respecte, em resulta una de les peces més elevades en el tècnic i interpretatiu de la nit. Ignorava que li l'havia dedicat al seu iaio quan aquest arribà a la centena... Veus? Estic ací per aprendre. I aprendre amb goig sempre serà, clar ho tinc, la millor manera de fer-ho. Perquè s'assenta i, encara, incita. Un goig.

I arriba el tripijoc que jo no jugue. Quina banda ha interpretat millor l'Alcoi, escata i destral de Mullor Grau i el Jéssica de Pascual-Vilaplana? I és que això que es repetisquen dues marxes, i cristianes, en un concert, ja vaig dir l'altre dia que em sembla bé perquè afavoreix la comparança però em sembla mal perquè açò jo no m'ho prenc com a cap competició. Això sí, faré el meu judici perquè hi ha qui l'exigeix més que no me'l demana... Una els uns i l'altres l'han feta "millor". Però quina i qui? Ni fent-me un bizum t'ho diré. Això queda amb mi. I ben content d'escoltar dos clàssics efectius en dues ocasions preuades. I xim pum... Això sí, voldria dir que... (veus, Marcela, com no pot ser? Millor no diré). 

De Tarde de abril ja n'he parlat des de les alçades on m'ha pujat, més o menys a la del Castell, si vols fer-te un compte... He de comentar-te que m'ha sorprés que mestre Sempere Bomboí deixe el faristol a les darreries perquè el públic aplaudira a la banda; un costum que recorde de fa tant de temps que no recordava, justament...  Després, paraules, premis i un Himne de Festes que corprove que guanya amb la dolçaina però que, dissortadament i preocupant, des de l'any passat m'ha pegat per no cantar i que trobe que no vaig bé per eixe camí... 

I res. Acabe parlant, i dic que ja tenim els tres concerts d'enguany sobre l'esquena i la memòria. I que puguem viure els del vint-i sis... 

Moltes felicitats a tothom, i especialment a músics i director, bon camí, molt bo... Marque com a deures d'estiu, això sí, als pensadors que es pensen bé la qüestió quantitativa i la protocol·lària. I sent les dotze i quaranta tocades de la nit, tirem a anar. Agraït per tanta bellesa, això sí. Tanta... 

Si vols escoltar el concert amb la transmissió que va fer Ràdio Cocentaina, pots fer-ho ací mateix.

Pròxima parada festiva i discursiva del tio Sergi Carrasca? La Diana. Que vosaltres no celebreu Capdany? El meu és, inamobiblement, la Diana primera de Cocentaina.