A San Pantaleón de Losa, a la recerca de no-sé-quin grial sant...

 

Santrafel, a dilluns vint-i-cinc d'agost de 2025.

Després de recórrer tantes de les valls de Las Merindades tot cercant d'aquelles ermites i esglésies el romànic que tan m'estime, arribe a la terra de Losa i, en mirar cap amunt, el meu cor fa com un bot. Sí que és tan bonic com deien aquest roc, la Peña Colorada... I de lluny, gairebé al capdamunt, s'hi entreveu un dels temples més bells del seu gènere segons els qui en saben, i per altres, un d'aquells punts més positiu que pode trobar-se d'entre els que marquen les forces tel·lúriques... Castre celta, temple romà, església romànica i també gòtica, meta de peregrinacions, sospitosa d'haver albergat el Sant Grial i seu real històric del miracle anual de la liquació de la sang famosa de sant Pantaleó, el metge sant... Pots demanar més? Sí, la seua vessant esotèrica tan atractiva per a tants...  A mi, el tot plegat, la suma de contraris que no ho són gens, és el que realment m'atreu. I la tanta bellesa que puc treure'n com a aliment del meu maltret esperit... Qui anava a imaginar que accedir-hi anava a canviar-me en tant, sobretot en allò simbòlic... 

Sap vosté, li deia a la guia de l'ermita, que es quedava sorpresa en oir-me, que jo m'hauria d'haver anomenat Pantaleó?

Què he de pujar allí dalt a peu? Podràs, Sergi, amb tant i tot com dus al damunt? Aquest rocam magnífic, gegantesc, al·lucinant de veritat, sembla inabastible... A les tantes del migdia passat i amb la calor rara que fa hui, et veus amb forces? Perquè, per més que pugues deixar el vehicle a l'inici de la costa final, tu has de pujar des de baix. Des de la vora de l'església parroquial... Dit i fet, a fer via i sense saber ni de camins ni de dreceres. És com una prova ordàlica per a mi que va més enllà de les possibilitats que puguen justificar-me. No hi ha banda devocional, per més que li tinc una estima certa al sant... Dins dels límits marcats pel meu sincer ateïsme, per suposat. Ja saps que em sent amo, i no esclau, de les meues pròpies contradiccions... Elles, i la pròpia intuïció que ara es desenvolupa fins a límits que a mi mateix em costa creure i m'esporugueixen i tot, són que em guien. I ara, he de pujar-hi. Pel tant que no sé que sabré...

A sobretot, hi ha molta bellesa, però també perill. Saps que no vull apropar-me a un cementeri per res del món, però no diràs que no es presenta atractiva la marrada? Amunt s'ha dit, tio Sergi, que...

Arribe i em sent fort, feliç, complert el deure autoimposat però de neta naixença... No m'ha costat tant. Crec que és, del cert, la primera vegada que comprove, i em crec, que aquest procés sanador en el físic m'està ajudant de bona veritat. M'he sentit àgil i no ha hagut cap tipus de cansament. Potser perquè el premi és esplèndid? Segurament també tinga a veure això... Perquè aquesta és la meravella que em trobe...

T'has fixat en la porta? No en trobaràs cap altra d'igual en el fantàstic món del simbolisme romànic. I sent tan desigual i farcida d'incomprensió, és bella. Bellíssima en la seua assimetria. La trobe gloriosa... M'hi recree tot el que puc... Potser et cride l'atenció aquesta figura gegantina que actua com a guardià... Diuen que representa Samsó mateix, i que a l'altra banda hi ha el raig que se li relaciona, per la força, la violència... Ai mare si podríem fer-ne d'interpretacions distintes! Un llamp romànic; trobaràs res de més curiós i interessant... No sé si serà Samsó, o Gogh o Magogh desemparellats, o algun atlant... Amb robes mesopotàmiques, i rostre, coronat per un immens lleó vigilant. I tot en una església Hospitalera de Jerusalem... La seua església per excel·lència a la península per tot el que suposà, ara ja en l'oblit... 

Però hi ha més. Fixa't en l'arquivolta de finestretes... Com si foren les nostres Covetes dels Moros, però amb gent... Quatre cossos humans, dos amb falta i dos sense, uns amb els ulls oberts, altres tancats... Què et semblen? Diuen que representen emparedats. Penitents màxims... Hi ha tradició, em contarà la guia que per sort he trobat i m'acompanyarà en la visita de l'església i m'explicarà coses increïbles de veritat, en aquell indret de gents que s'emparedaven voluntàriament en tota aquella zona i, sobretot, en espais habilitats per aquest gest tan greu com simbolista en moltes ermites... A mi, va encisar-me, perquè tot hi suma... Viure, si és que això és viure i no esperar la mort, en contacte amb la pedra en una església que no va poder amagar les seues restes paganes anteriors sobre la qual fou construïda i que deixa al descobert la roca sobre la que s'assenta, en una mostra innegable que allí hi ha una connexió extraordinària, o això interpreten els qui en saben, entre les funcions precristianes i els coneixements tant hospitalers com dels arquitectes que bastiren aquesta meravella.

Tot em ve al damunt endins... La volta irregularíssima, les decoracions exteriors amb un sentit que s'hi repeteixen a l'interior per significar just el contari... Sí, que allò que pots fer fora del temple, el mundà i pecador, ha de canviar quan dins hi entres, que és lloc de respecte màxim... 

Un baldaquí gòtic que s'hi trobava fora del temple i que va ser introduït en l'ampliació gòtica del mateix, com a cobricel d'una tomba que és molt anterior i... És cert que s'hi estigué ací el Graal? Això conten... Que fou la seua estada anterior a que el dugueren per protegir-lo a San Juan de la Peña molt ans que el Magnànim el diposités a la Catedral de València... I hi ha mots que s'hi relacionen en la toponímia local: al nord la Sierra Salvada; trassumpte del Mont-Salvat mític? A la vora el poble de Criales... Uf; més agafar-ho tot al clau roent toponímic tan repetit... però i la importància de l'indret en aquells segles d'explendor constructiu en lloc tan inaccessible com ben defendible? I sobretot vistós, molt vistós. Cinematogràfic... 

Doncs que per ací passava un dels Camins, tants com foren i tan perduts com són, cap a Sant Jaume de Galícia. Que hi havia molta, molta gent que era capaç de caminar més i més lluny per guanyar els beneficis de venerar relíquies. I ací tenien una de les més famoses, la de la sang de sant Pantaleó... 

Quan torturaren de set maneres distintes, moltes d'elles representades en la iconografia escultòrica del temple, sobretot a la porta i als capitells, no pogueren matar-lo i acabaren per decapitar-lo a l'home. Algú, amb estopes i esponges, aconseguí, conten, recollir-ne la sang i omplir-ne a cormull una ampolla. Fou aquesta ampolla la que s'hi guardà en aquest temple com a mostra de veneració, i està comprovat. I atreia multituds, sembla ser... I més encara cada vint-i-sis de juliol, la vespra del sant, i fins que n'arribava la celebració el vint-i-set, quan, en mig de la missa, la sang aquella començava a licuar-se misteriosament per a pasme de tots els devots assistents...

Sí, clar que et sonarà... Molts anys després, un dels nobles hereus d'aquella gent també oblidada, els Zúñiga, partí l'ampolla en dues de més menudes i l'una acabà en les seues possessions campàniques italianes. És la que cada any protagonitza el famós fenòmen en la ciutat amalfitana de Ravello... A Madrid també succeeix el mateix fet, perquè fou el dot que una de les descendents, doña Aldonza, dugué al monestir de l'Encarnació en professar-hi. I també segueix succeint el mateix efecte cada any, però clar, sense tanta publicitat com la que li dona el cas Ravello i, sobretot, la Nàpols veïna que conta el mateix de la sang del seu patró Genar, que fa el mateix portent tres vegades a l'any! Ambdues poblacions li han afegit el tòpic dir que, l'any que això no passe, vindrà una devastació vesúvica... 

Serà cert que ací hi estigué el Grial? No ho serà? Tot suma per al llegendari i l'esotèric que aquest punt de cosit del món exhala... Jo seguisc muntant fins abocar-me a la vora del penya-segat... M'és curiosa la imatge. No la que veig, que és extraordinària, sinó la que em du la situació... Ja t'havia suggerit que allò em duia a la memòria pel·liculera... Però clar, si la història en el físic pot semblar-se a la de cert rei Lleó, aquells ninots monots quedarien mínims davant la grandiositat del sant Pantaleó. Una grandesa ampla en diversos sentits que a mi m'empetiteix a més no poder. Em sent un gra en l'ample del món..., més no cap en mi mateix per la tanta cosa que veig, que m'esdevé i que no diré. Mai no em creuries. No. Ni podries acompanyar-me en un sentiment que jo mateix no acabe d'entendre, però que només és de creixença. Absoluts...

Me'n baixe més content que tot un ginjoler... He aprés i m'he aprés el que no diré... Encara tinc un segon en partir, i abans que es pose a ploure, per girar-me i contemplar aquell vaixell de pedra com afronta el món des de la seua aparent quietud. Avança ferm i ràpid, però només pels segles. I això no hi ha molts que puguen veure-ho, ni és cosa que s'hi veja tots els dies. I, encara menys, navegar-ho...

"¿Y por qué te habías de llamar Pantaleón?"... Perquè és així com s'anomenava el meu tan estimat com enyorat iaio vellet, el meu besavi; fill d'Aniceto, pare d'Eusebio, iaio d'Alberto... Perquè l'Eusebio va dir que fora tradicions d'aquestes i que els seus huit fills durien noms que no s'hagueren repetit a la família... Que si no, el net major...