A l'insuperable Castell de l'Olla d'Altea...
Santrafel, a deu d'agost de 2025. Sant Llorenç. Cabanyoles de maig.
Fa molts anys que volia assistir al Castell de l'Olla d'Altea, que té fama de ser d'aquells de més i major... Però clar, entre unes coses i d'altres que van retallant-te ales, no trobava la manera d'envolar-me'n cap a la nit marinera. La pirotècnia em fascina i un castell vora la mar... Això deu ser cosa d'enregistrar per a sempre... I ausades món que, ara que he tingut un descans de les obligacions autoimposades i sense gana disfressades de tradició i amb ja poc disfrut, ho he pogut dur a terme.
Val a dir que tot va nàixer allí al Matarranya, ja veus. Sopant entre el vent fresc de Calaceit, i gràcies a la generositat de Germán i Teresa. Res, va eixir la proposta... Però et coincidirà amb... No, no hi ha res que pensar-se, que l'ocasió és pintada molt més calba que no jo ho estic... Anirem.
I allà que anem, amb Maria i Pablo. No pot haver millor companyia...
La primera història curiosa és que quedem molt prompte en una vesprada que fora de casa és insuportable, cabanyoles d'anada d'abril, però a poc a poc anirà fent-se cordial fins que, a la nit ennitada, crec tindre una sensació propera a la del refresc... L'explicació m'arriba quan intentem accedir des de l'autopista a les immediacions alteanes. Quina rècua de vehicles! Tothom vol fer via cap aquell indret que ens han venut com a màgic! Asseveren que s'atansaran unes cinquanta mil persones i això és molt dir... Per algun lloc hauran d'entrar-ne'n tantes, no? Per on nosaltres...
A mi, la sensació que em dona és de desassossec... No per incomoditat ni malestrugança, que la conversa és ben bona i no parem de riure i sembla que tothom sap on acudeix, i en la junta de les vies ara passes tu i ara passe jo... De sobte em ve el què! I tant, un dejà vu! I se'm presenta claríssim. Quan m'he vist jo en una d'aquestes? Home, Sergi... Aquell catorze de juliol que acudires a Carcassona per veure i viure i tatuar-te al més fons del tu mateix el castell de focs... Les cues de les cent mil persones, la tanta espera eixorca fent que la teua ment copsara cada detall de la façana de la teua vila occitana estimada reflectint-se en l'Aude mentre l'exèrcit franxute ho revisava tot entre la calda intensa en aquell moment d'amenaça terrorista diuen que islàmica... I l'eixida, pitjor encara...
Ací no, que hi ha pau absoluta i veus la gent riure, davallar en riu amb neveretes plenes de viandes i begudes fresques, cadiretes i taules com quan de menut anàvem en família al llac d'Anna... Xe, i que t'acamparan tots entre les tantes pedres de la curta i preciosa platja que s'estén davant l'illot de l'Olla per esdevenir un bigarrat i preciós quadre de costums més lluminós encara a mesura que va creixent la penombra de la beneïda nit...
Nosaltres no, que Germán se les sap totes i ens ha fet acampar a bona taula en el sarau sopat que s'espolsen els regnats morocristians alteans... Enguany Contrabandistes i Cora d'Algar. Els seus membres duen unes samarretes tan galdoses que a puntet estic de preguntar-los si en venen i si en tindran de la meua talla. He, he, he...
La pensada del sopar en aquella explanada enorme del balcó sobremarí és tot un luxe, i són tantes les persones que s'hi agombolen que allò em sembla una ocasió magnífica, bullent de sons i energies bones... Em molesta un poc la música que posen de fons per insistent i elevada, però deixa mantenir la conversa i potser ablaneix l'espera del gran moment... L'atenció dels qui van i venen duent, servint i enduent-se és esplèndida. Les menges ben bones... Un servidor, atrevit, intenta fer mos a l'entrepà i constata que no pot... Les meues circumstàncies, clar. Però em delisc amb el de dins. Prova superada amb escreix. Puc eixir de casa i fer com fan... Ja m'era l'hora! I això que em guanye.
I entre unes coses i altres, i de tant en tant, insistisc en recórrer el paisatge. Amb la lluna plena com s'alça regnant, la mar va prenent un aspecte que encisa...
Si ja el lloc em resulta cor-robador, a mesura que la fosca s'engolia els límits de l'identificable per l'enteniment i feia fort el moment de l'oníric, les llumenetes dels vaixells que s'allargaven fins un horitzó baix feien semblar un poblet tant de punt colorista com s'engronsava...
Un poble que creixia en fetilleria impossible a mida que la lluna anava alçant-se... Acabaria per deslluir el miratge esperat? Ni pensar-ho, que amb el fum de les tantes pólvores esmerçades a l'aire, ella també hi participaria vestint-se de pruna. Una veritable lluna de sang...
I en no-res, l'espectacle...
Uns mil i cinc-cents quilos de materials que emularen estels de totes formes i colors amb un retrunyiment constant que no esperava. Com sona de fort cada esclat reflectit en el tel de la mar...
Poc puc dir que no s'aprope en absolut a emmirallar en res la bellesa dels jocs contemplats i abundosament gaudits. Ni de prop s'acosta als tants castells com he pogut contemplar en grandària i intensitat, en art i bellesa... Fora d'aquell que m'ha vingut de Carcassona, clar, que, a més, unia al meu dins tantes més coses com ara no venen al cas...
Aquest espectacle enardidor, indefinible, m'ha estat una glorificació d'un gest que necessitava de bona veritat: una exaltació de l'efímer més vell, que em remoguera per dins i m'esmussara el suficient el voraviu de l'ànima com per a redreçar-me per dins eixe sentiment sempre orfe de bellesa que arrossegue...
Què potser la bellesa ha de moure el món? Efectivament. I des d'un punt totalment egoista, el meu. Aquest món fals, decadent, mediocre i sense alé que vivim, aquestes belleses me l'amaguen. Ara que ningú vol saber res de ningú i el temps que l'altre només és el lloc ideal per plantar-hi al damunt la teua bandera, aquestes llumenetes i trons em distreuen del quefer del pensar... No és el meu cas, i ho sé, però si no fos per aquests instants d'embadaliment, de badocament, d'anestèsia momentania encara pense, jo no podria... Potser és en l'esclat bell de la bellesa que puc trobar-hi la pau del tro. En la contemplació de la plasmació del gest efímer de la llum. De qualsevol llum. I aquesta encesa sobre la mar, em pesca l'ànim...
Sort que la lluna fa de testimoni del tan bell tan curt. Si no, no ens creuria ningú quan ho contem...
I tan llarga la partida, que l'agraisc sincerament. Quin plaer l'haver viscut aquest joc. Tenen raó quan, publicitàriament, diuen que almenys una vegada en la vida t'hi has d'apropar...
La meua felicitació a la confraria organitzadora, un enorme encert l'haver acudit... I molt ben duta l'organització del moviment de les masses de gents que, en acabar aquell desgavell de bellesa, repreníem camins per agafar els vehicles i partir... Perquè ausades les escenes de borreguisme en l'espera del tren que vam arribar a veure... Allò pareixia aquella famosa pelegrinació on penjaven cartells diguent "Autopista tallada per romeria...". Si no estigués ben organitzat, el caos seria palpable. Calcule que ens tocà caminar cinc quilòmetres en total. Curt trajecte és pel guany tret. L'experiència s'ho val, i de totes...
I a seguir, amb els sentits ben oberts i l'ànim esbatanat...!
Comentaris