Final de curs. Final de tant...

 Santrafel, a dijous deu de juliol de 2025.

I amb la cerimònia anual de guardar junts i ben amagats el meu rellotge i les claus de l'institut, done per acabat el curs 2024-2025. Oficialment estic de vacances després de passar el matí omplint la famosa desiderata. Enguany he afegit un ritual acomplert d'ara mateix: una dutxa d'un parell...

Mai no he gosat escriure sobre el curs que fineix. Enguany, però em veig espentat a fer-ho. Més que res perquè vull donar les gràcies a diversa gent que m'ha fet més suportable el trangol cert que ha estat l'anyada. Els meus cent nou dies de baixa laboral a causa de l'operació i la consegüent recuperació m'han suposat tot un terrabastall... Per això, vol donar totes, totes les gràcies que em poden cabre a les companyes i el company del meu Departament. M'heu facilitat la vida d'una manera impagable. També moltíssimes gràcies vull donar a Mónica, la meua substituta, que treballà com la valenta que és per treure endavant un cert impossible. Gràcies també a totes les companyes i companys que m'heu animat, escoltat i sofert... I als alumnes que han respost sempre... Alguns d'ells m'han arribat a emocionar moltíssim (com, i ho he de deixar escrit, uns d'ells van contar-me que el dia de la meua operació varen resar per mi a la mesquita....). Alguns d'aquests alumnes, que jo no ho seran més per unes o d'altres coses de les que té la vida, han passat directament a la categoria d'amics... 

I una vegada els agraïments dats, deixa'm que m'anote quatre oracions que no oblidaré mai, i les meues respostes. Ja veuràs el perquè...

- "I com és que sent professor de Valencià no vas a la Trobada?", pregunta innocent, però reincident, que vaig voler respondre amb tantes raons que la pobra companya que va fer-me-la, acabà responent-me un "hòstiaaaaaa"!

- "Vaja, tu sempre malalt, sempre malalt.Vas per l'institut com si fores un fantasma aguantant-te amb les parets!" No estàs bé mai!". La meua resposta fou clara: i no he faltat a cap classe ni cap reunió ni cap avaluació. Ja m'agradaria veure què faries amb els meus tumors, la meua tensió, els marejos, el sucre, l'alimentació, l'esgotament, el dolor... Immediatament, l'afirmador passà a fer-se la víctima. Clar. Dos dies després, em donaren la baixa perquè ni cara a l'aire podia anar...

- "Com que la companya que ho havia d'haver fet no m'ha passat res hui, m'has d'entregar estos dotze informes per a demà". Això amb una setmana ja de baixa i amb substituta i tot... 

- "No estarà tan mal si l'han vist comprant menjar...". Llàstima que ho escampara per tot arreu i no s'atrevira a dir-m'ho a la cara qui perbocà tal cosa... Hauria d'haver anat i demanar-li que em pujara a casa la botella de butà!

Ara, a descansar. 

Més que res ho deia perquè no se m'obliden les coses bones, però tampoc les dolentes...