Apunts d'un viatge inesperat, i sanador...
Santrafel, a vint-i-huit de juliol de 2025.
Les premonicions meues són alguna cosa més que premonicions. Vull partir de viatge i, si pot ser, a terres del nord, on diuen que fa més fresca i puc sobreviure amb major facilitat. Però no pot ser, que alguna cosa em diu que encara em cridaran de l'institut i em tocarà tornar... Però hi ha un moment que no puc més. Vinga tothom a dir-me i redir-me sobre com ho passaré de mal justament a l'àmbit laboral en haver-nos tocat bona pedregada. I altra vegada, i una altra, com si jo no sabera com van donades les coses... I quan ja no tinc més alé, ni l'esma per a no perdre'm en cap ruta que puga emprendre, que em negue a anar com a pollastre sense cap i esperonat per l'angoixa de fugir, m'arriba una proposta de seny...
Això, que l'amic Dani m'insisteix que vaja a passar uns dies allà al Matarranya, que hi és amb la seua família. I com que es dona el cas que hi ha lloc a la fonda on intente hostatjar-me sempre i sé que allí estaré d'allò més bé, amb tant com he pogut trobar-me en aquella fantàstica terra... Doncs això, que hui tinc la proposta i a l'endemà de matí, tire amunt amb el cotxe... Un viatge no plantejat, no esperat, i encara amb l'ai al cor que les coses no van com caldria.
Tornat ja dels breus dies que m'he permés, i reposat de cor, me n'adone que ha estat una ocasió afortunada. He conegut molt i he aprés més que no esperava. S'ha afermat aquesta estima que et deia per aquella terra i m'he trobat davant molt del mi mateix que no sabia jo com afrontar, i he reeixit en prendre'm la mida, pel que veig... Això sí. En seure davant l'ordinador per ordenar les coses en aquest meu dietari blau, me n'adone d'un cas que m'és pasmós. No he escrit res. Ni un míser vers de cap poema que no siga l'anar amunt i avall... Cas ben rar atenent al doll fecund que m'han estat els darrers viatges de represa vital.
Però clar, hi ha històries que no voldria que se m'esborraren pel temps. Tot està destinat a anar desapareixent de la memòria, per més que la meua diguen que és de tísic... Res roman al llarg de la vella memòria quan va poant de l'experiència novella. Així que res, em decidisc a ocupar part del meu temps amb la redacció d'uns apunts breus que facen referència a cadascun dels indrets visitats. Ni molt ni poc ni massa. Només per resistir eixe oblit que veig en cert que m'amenaça... I espere que trigue molt en atenallar-me la vida.
La Vall d'Alba
Els qui veuran la foto i podran reconéixer les figures, de ben segur que patiran un cert ensurt. Com el que vaig tindre jo en passar-hi vora aquest jardí amb el cotxe. Fins a tal punt vaig saltar que, a la següent rotonda vaig vore'm forçat a tornar-hi, aparcar i anar poc a poc a comprovar que per molt Vall d'Alba que figurara al cartell, no era jo a la Vall d'Albaida i en els anys noranta...
Efectivament, sembla un miratge. Jo mateix vaig pessigar-me el peçó de l'orella per comprovar que no estava in albis, i clar, que allò no era un viatge en el temps i m'havia trobat, de sobte i mitjançant algun sortilegi, en la plaça de Sant Domingo d'Ontinyent!
Sí, aquella "Font dels Patos" que presidia la plaça del teatre Echegaray té una còpia rediviva en aquest racó de món que fa de canzell entre la Plana Alta i el Maestrat... Si no fos perquè la vaig veure destrossada al bancal tancat municipal que fa de magatzem de derrocs i derrotes vora el cementeri merut, diria que és la mateixa, amb el mateix desgast del pas del temps d'aquella, la mateixa verdina...
No vaig dubtar a fer-me el "selfie", l'ocasió d'avançar cap el passat no se'ns dona cada dia, no. I jo, feliç de poder-ho explicar...
Sant Pau d'Albocàsser
Puix senyor, això va anar que era i no era que, de sobte, em trobe vora el famós ermitori de Sant Pau, allà a Albocàsser. La d'ocasions que havia volgut visitar-lo i, ara... Doncs sí. És el millor de no tindre res pensat més que anar tirant cap a Mirambell, perquè en arribar allà a les quatre a fer fonda a La Freixneda... Com que l'ocasió la pinten més calba que no a mi, res, que m'aparque i em pose a passejar per tan fresc com engrescat indret... Quina delícia d'oratge ennuvolat. Quin camí ombrós, un gaudi màxim si no fos perquè l'urbanita s'hi ressent de les primeres aromes a ramat amb què s'hi topa...
Veig, sorprés, aquella famosa hedera tricentenària de tronc arbrós, magnífic... Passe pels porxos arcats, tire pel prat aquell que encara té restes de festa en els rastres de llumenetes que hi pengen... La porta, però, està tancada i encara falta una hora, que l'obriran. Què hi faig? Vaja, vora un quilòmetre i mig hi havia marcada una parada que m'engrescava, una llacuna resta dels marjals que aquell lloc acollia... Doncs res, que m'hi vaig fent un passeig carreter... Ben fet i mal fet. El bo és que hi arribe, però la veig de gaidó, sense poder apropar-me de tant d'esbarzeral com hi ha crescut, escapçant qualsevol pressumpte caminoll que hi hagués... El mal és que no compte que la ferida que vaig fer-me a la cama encara supura i em dol. De tan fregar amb el pantaló, em crema i no tinc a mà el que Belén dirà que és la meua droga, la Blastoestimulina que em solventa tot mal...
Torne, però torne feliç i entre un ramat d'ovelles que hi passa pel camí terrer. Ja vaig fent-me a aquesta sentor de la ruralitat certa... Arribe de nou a l'ermita i m'assec sobre el pou que diuen del miracle del sant Pau, allí aparegut per donar origen a la famosa romeria... Mire els tants panells que insisteixen que aquell és un lloc càtar i només puc que riure, i a pleret. Ignore la certesa històrica, però com de fàcil és d'un no massa bastir un tot ben simbòlic. Potser caldria fer del mateix al meu ambient, on també tenim un filet càtar que estirar...
L'ermitori és obert...
Quina meravella poder entrar en aquell sacre espai, beneït per unes pintures de molt de mèrit. Bé que l'amic Àlvar Monferrer m'havia parlat abastament d'elles, però fins que no les he pogut veure, i fotografiar... Ací només tinc lloc per penjar-hi quatre coses, però done fe que el meu arxiu s'ha enriquit amb tanta imatge!
Les que més il·lusió em feien eren, però, les grissalles... Una vista a la rica iconografia de la capella, intensament decorada, i ben formosa, i me n'enfile al capaldalt, a la planta noble...
Quina intensa bellesa, i quin art del simbolisme. La imatge de la Fe, amb els pits al descobert, em copsa i destarota. M'al·lucina aquell Sant Sopar tan remarcable. Em roba el cor aquesta sensual Magdalena. La prèdica als nobles de sant Vicent Ferrer em deixa fora de lloc... I encara, en entrar a les distintes cambres tancades tot fent obrir panys de portes grinyoladors, i en mig d'una tan bella com fràgil exposició d'obres en alabastre, em quede extasiat amb aquella imatge cristícola i la de l'enfront marià... Com dir de tanta bellesa? Atresorant-la en imatges... Quina riquesa la d'aquest beneït indret on de gris dibuix s'alça tanta portentosa gràcia...
La Pobleta de Bellestar o de Sant Miquel
Seguisc camí.
No faig parada a Vilafranca perquè aquella posta mereix visita pròpia que m'ajude a entendre els coms i les maneres de la meravella de la pedra seca. Però faig mans i mànegues per no perdre'm el famós pont de la Pobleta de Bellestar o de Sant Miquel. Faig deixa del vehicle vora el riu de les Truites, ja a l'Aragó, i passege el llit pedrós per treure'n imatge i fer-me'n creus de l'ús de la pedra que ha fet alçar aquesta obra bella, i l'ha deixada com a perdurable davant tantes solsides d'aigua com haurà patit... Passege per sobre rocs, cantalars intransitables, centenars de papallones blaves, cases d'una antigor marcada contrastant amb les modernes parabòliques de l'ara mateix. No puc entrar a la plaça i veure l'ermiteta del sant que tinc per protector perquè dubte que em puga guardar dels gossos solts que borden com a feres davant l'aroma del desconegut i, a més, turista... Res, serà en altra ocasió que torne, i tornaré. No tinc la cama per a més mossos, ni per córrer.
Quina magnificència la de la major senzillesa. Quin lloc...!
L'Anglesola
M'han alabat aquest poble. Se m'ha encomanat l'alabança.
Faig passeig i fotografie els encants que m'hi trobe amb l'esperança d'endur-me un poc de l'esperit animós que hi intuisc, que percace... El camí es fa curt, i amb costera. Palaus renaixentistes, una plaça d'aquelles que impacten perquè et duen a ves a saber quin somni llegit... Sent que el meu temps s'hi relenteix i ho agraisc...
En pausar-me, puc fruir més d'aquest ésser del tot pedra que se m'aboca per omplir-me... Com m'agrada el regust de tanta bellesa com va eixint al camí...
Hi ha tant de detall per reguardar per quan vulga o necessite retrobar eixe sentiment amplíssim de l'anar anant sense nord ni vitualles...
Mirambell
Fa molta calor i m'arribe, per fi, a Mirambell.
No faig parada, no ho vull, al poble de l'abans tan bell com diuen que resulta al grat del caminar perquè el nom seu du el pitjor dels humans que he conegut i no vull embrutar-me amb el tarquim d'on nasqué la seua pútrida nissaga. Ja n'oldré massa i tot del seu prurí al llarg del meu caminar. No.
Mirambell no du a engany. El nom prou bé que ho diu. Mira'm bé, amb mirada neta. Mira el bell de la meua solitu absoluta a l'hora del dinar com és... Passeja'm i deixa'm que t'entre al pas en eixir-te a cada cantó, cada cap pressa, cada voler conéixer portes, accessos, dreceres, safareig, caladures, finestrals, ràfecs... La tossuderia del pervindre sobre el temps alçat en carlinada que crema tal com pot castells, façanes, memòria...
Entre el molt i el tant que dir podria, em quede amb la porta cremada de la carlinada, encara amb rastre de la darrera al·leluia de la Pasqua allí firada. Festa que roman pel temps fins que el temps mateix l'esgote. Un guarniment que no pot permetre's, entre tant de gest seriós del temps mateix, l'ésser efímer...
Em distrec vora muralla, més enllà del Portal de l'Estudi, camí de l'ermita de Sant Cristòfol. Em trobe la boca de peix de la font i aquell gran llavador i els gamellons pel refresc dels animals. Bona cosa d'aigua fresca com va corrent... Me'n recorde de l'amiga Eva que fa recompte feliç de safarejos, i li envie bona cosa d'imatges... Seguisc caminant i llavors, entre tanta calorada, se m'anuncia que arribarà tronada...
Quede pagat pel passeig per Mirambell. Vaig entonant el cant antic d'un altre poble de nom semblant on la Caterineta plorava perquè els tres galants, l'anell que caigué al riu, la mort... I torne a fer tomb per contemplar el tan famós com meritori contraportal florit de gelosies calades, bellíssim, que fa de senyera de poble tan bell com graciós...
Calaceit
Després d'aturar-me a la cambra que em farà de llar a La Freixneda, me n'assabente que Teresa i Germán estan a Calaceit... Doncs anem a passar la vesprada amb ells fins a boqueta de nit al menys! Passe per ca Carmina per saludar-los a tots i faig via ràpida a Ca l'oli, com em diu Belén que es diu on vaig... Després de l'estorat d'haver-me trobat a la meua cosina a la benzinera de Mont-roig, les casualitats sé que no existeixen i vaig amb la mosca rera l'orella tota l'estona... Si açò serveix perquè em trega eixa espineta que tinc estacada amb Calaceit...
I és que he estat tres camins, que dirien per ací en eixe preciós valencià del Matarranya, en aquest poble i mai no he pogut entrar-hi i veure'l com cal i com bé mereix... Fins i tot m'he passejat per aquella alta ermita d'ermitoris que atresora a la muntanya. Un doll de belles històries. Però el poble...
I amb la troballa de gent benvolguda, la vista i la visita semblen més amables encara, daurades com la vesprada que s'allargassa... Trobe tant de daurat fet pedra que me'n puge com atlant de campanar de molt acabat en tan poc quan els diners curtejaren...
M'enamora l'estructura com s'adapta a la necessitat orogràfica tot seguint els cànons clàssics del que és una vila militar medieval, amb capelles als portals encara vives, fetes barroques per eixe temps que insisteix a quedar-se atrapat en la pedra engrogida per ell mateix fet capvespre...
És del color de l'oli, Calaceit, i a ell deu el seu passat d'incert futur i molta espera... En un racó trobem que tanquen per l'hora una llibreria, però ens l'obren encara de bat a bat perquè hi entrem. M'emociona trobar-me tant de llibre en la meua llengua, la que ara escric, a aquell indret on ja sembla més que vençuda. No podeu deixar-me solt en un lloc tan màgic com aquest, un revolt de cafeteria i biblioteca ben preciós d'on poaré tres llibres. No només per tindre lectura bona en aquest estiu, no... Diré amb orgull ben cert que són comprats a la ciutat daurada. Quin mèrit, al Matarranya...!!!!
I Teresa, encara, m'obsequia amb una preciosa llibreteta perquè seguisca escrivint i escrivint poemes de viatge. Si no vaig errat, és la segona que em regala ja... Li faré honor, ben agraït.
I sope amb ells, davant la casa aquella tan bonica de les sitges. És la primera vegada que m'atrevisc a sopar fora i amb més gent des de l'operació i el joc ix bé pel meu delit... Ells faran via cap a Miravet, demà. Jo, no sé quina me'n prepara el Dani, però serà valenta, segur, que bé coneix el meu deler matarranyenc...
I torne al lloc que em farà de casa ben feliç, cantant i tot mentre sona la musica i travesse la nit ja cansat de tant trescar i trescar i...
La Freixneda
Moltes gràcies a Carmina per obrir-me sa casa i fer-me sentir com si jo hi fos part. I gràcies a Belén i a Dani per l'acollença. I també a Ferran i a Empar, quina xiqueta més rebonica, xe...! Amb ells, La Freixneda és quasi una casa més per a mi. I l'estima que va nàixer ja fa temps només fa que créixer amb les preocupacions quotidianes que em comparteixen. Amb allò que he vist, he entés, he trobat canviat, veig millorar, espere que avance... És un indret insòlit i fetiller, aquest... I a cada visita, n'aprenc més i més de la seua força, fins el punt que hi trobe unes harmonies que m'ajuden a alenar. És descans actiu i visió agradosa. Passeig falaguer i seguida sorpresa...
Horta de Sant Joan
Em diu Dani de fer excursió a la Terra Alta, que no és més que deixar-se anar pel Matarranya cap a l'est, i és el mateix, que igual et parlen i trobes les mateixes oliveres i ametlers i garrofers i grans penyals... Una muntanya màgica per la forma trobe, més enllà de les famoses Roques de Benet, quan ens apropem a Horta de Sant Joan. Diu Dani que és la muntanya de Santa Bàrbara. I allí que anem que, als seus peus, hi ha el vell convent de Sant Joan d'Horta.
No hi ha dubte del seu passat templer, pel posat guerrer de les esquenes i el fort de l'aspecte castral. Ni tampoc del seu present d'abandó, sobretot per la falta de respecte veïnal que ha marcat a cada pedra la brutícia del seu despit pel patrimoni, tot i eternitzant la desvergonya pròpia, que han picat a la pedra. És un bell indret, aquest, malgrat el boicot evident que ha patit des dels seus. Sempre és el de més lluny qui més valora allò que tu no veus ni respectes, segur. I jo vinc de prou d'al dellà...
Em trobe a gust entre tanta arquivolta projectada, i se'm nota. No sé encara que m'enduré enganxat al bescoll una força capaç d'abeltir-me. Coses d'aquelles que em passen quan vaig encarat i tot m'és llum... Però és bonic el matí, molt bonic, i tova la bellesa que trobe...
Anirem cap el poble, allà dalt d'un turó llaminer... Diuen que és d'allò bell...
I sí ho és...! Trobe racons preciosos del tot, costaneres calçades que, a cada cantó, et sorprén nova via amb molt més que copsar...
I curioses maneres de joc que du el temps, du la moda al perquè que no podem entendre, forçat per un temps que, sabut, ja jutgem. Ves, sinó, aquest panell al bell Ajuntament. Un record tan curiós com també insincer de les noces d'aquei rei felló, dels Ferrans el seté, del pitjor dels Borbons i d'infausta memòria. Ací tan, tan alçat que ni els militars volen vore-li tan lleig rostre reial i la Fama se'n fuig barrinant la trompeta, obligada a restar en l'ací, perd el rostre i l'anònim manté...
Van els burques enlaire assecant-se al recel del poc sol...
Bella és l'església de Sant Joan. Bon campanar de cadireta, una volta ben plana al dessota del cor, línies belles i llum suau al capçal... És un goig passejar dins el ventre pairal d'una fe que no puc...
I en arribar al cotxe, després de fotografiar com cal les famoses roques, trobem una curiosa sorpresa. Una vella vellarda amb una sola dent, i no és cap endevinalla, ens espera dient que no es pot aparcar allà on hem aparcat, al davant de sa casa. Jo m'ho mire molt bé, que no hi ha cap senyal que prohibisca aquest fet. És carrer i ha cotxes també. Però mai al davant de ma casa... Molt bé, senyora, li dic, he aparcat a dos pams de la vorera i entre el cotxe i sa casa dos metres hi ha, i jardileres... Cap ratlla groga prohibeix... Però no al davant de ma casa...
Perquè una nit el meu home va tindre un infart i no vam poder passar i l'ambulància no podia i vaig anar a l'Ajuntament i em van dir que no podien marcar senyal perquè tot el poble estaria assenyalat i clar ja ho van fer al carrer de Bonaire i no pot ser perquè açò que tenim ara ni és alcalde ni res perquè no és d'ací que és de fora i que això no pot ser, al davant de ma casa no es pot aparcar que han fet un aparcament i allí és on hauríem d'anar tots perquè això no pot ser i sí que vam tindre un bon alcalde que era fill del poble i va dur l'aigua, i va dur-nos la llum i que això no pot ser i que ho tenim tot desfet i molt brut, no és d'ací eixe alcalde i ma filla va dir, no pot ser, que va anar i va dir que el meu home va tindre un infart, no pot ser, i l'ambulància no podia passar i la filla va dir, no és d'ací, no pot ser, d'un infart que no es pot aparcar i tot brut, senyalat, que du l'aigua i la llum, el meu home, potser, ja no pot aparcar, no pot ser...
Lo Parot
Ans d'anar a qualsevol altre lloc, Dani em porta a un redós que em deixa esbatanat de cor i d'ànim. Entre bancals hi ha una olivera de, diuen, dos mil anys, i m'ho crec. El Parot, amb la soca feral que s'arrapa com no hauré vist mai a una terra rogenca i generosa. I es retorça, amb bona part del tronc fet cova protectora de bruixes que conjuren temps i vells focs, per obrir-se en branques fortes, fruitadores encara a cormull... Quina joia que dona, quanta força que emet a l'embat dels oratges del món. Pare i mare com és de les busques que marquen solsticis, i gnòmon cert d'un paisatge que per ell tan canvia, sent quiet. Un alé...
Arnes
Ja que estem, passejarem per Arnes. I és cert que fa goig aquest poble... És ben bell. I és revén amb històries de bruixes i dels perseguidors, ja veus, que no sé si és del cert el que conten o potser només obra a vendre literària... De moment m'agrade de llegir d'entre les pedres. Uns carrers vius de gent que pul·lula enfestada, la Magdalena és exaltada de fa no-res, es mostren més alegres encara i un tot de banderoles ratllades saluden el vent que les mou a qui passa per sota entre casalicis cansats de tant renaixentisme, però que es despereen quan te'ls mires i, bé ho creus, et somriuen. Avant...
Favara del Matarranya
És l'endemà i em recupere d'un ensurt vital amb un dels millors matins que recorde.
Anem en nova excursió matarranyenca Dani i jo cap a Favara. A la vora mateixa del riu ens trobem el mausoleu que busquem. Ací deixaren descansar Lvciuvs Aemilivs Lvpo, de la família Jvlia, allà pel segle segon.
Arribem i ens tomba l'aroma de purins porcins... No hi ha entrada sens clau, i ens pertoca baixar-hi al poble, al bar Tropical, a veure si ens la volen emprar... Hi tornem i amb il·lusió, que el que hem vist enamora... Un templet perfectament conservat, amb unes decoracions simples que inclouen les marques que suportaren lletres de bronce, i àguiles marcades, i garlandes, i...
I a qui no li agradarà un sepulcre romà del segle segon amb unes voltes de canó a l'interior que fan perdre l'oremus? Perquè fins i tot pots baixar-hi, amb tot el respecte per la nostra part, i la millor intenció, al recer del sepulcre mateix en un pis inferior insospitat... Quede parat, de pedra, davant tanta magnificència rural com no hauria pensat. Fan molt bé tants de llibres del tema exalçant l'edifici. És bell en veritat, i solemne i senzill... Se m'ocorre penjar un bon "selife" a les xarxes dient que és ben bella Sicília... I encara em responen que sí, que si estic. I riguem...
Però ens cal fugir ràpid, que al bancal de baix assofaten els cítrics i ens tiren d'allí... Entre els químics i els porcs com decau tot l'imperi del goig...
Fem tomb per Favara. Vaig furgant amb la mirada ací i allí a veure tot el que trobe després d'haver tornat al bar i haver-me refet amb un café amb llet que, no sé el perquè, em sembla més reconfortant del que puga ser-ho... I mentre avancem cap a l'església, s'apropa l'otosí a fer foto al cartell del carrer Flare... Li l'enviarà a un amic comú que té aquest malnom! I de sobte, des d'un balcó, un senyor despitralat ens fa crit. Ja que feu foto al cartell, no vos perdeu el del cantó. I té raó, carrer de l'Aire. Quina gràcia. Espera que ara faré jo foto als dos...
Com m'agraden, redell, aquestes causes...
I ans d'arribar-hi on volem, trobem una fotracada de marbre que assenyala un home assegut en actitud pensant. Ens apropem. Quede esbalaït per la inscripció que parla de la guerra...
Hi ha uns versos que m'espanten...
"En esta guerra
tampoco ganó el pueblo.
A muchos de sus hijos
les quitaron la vida;
a los vivos les arrancaron
la libertad y la alegria.
Y, en el bando perdedor,
el pueblo subria.
Y, en el bando encedor,
también el pueblo sufria.
Hoy, como siempre, tenemos el derecho
de olvidar el dolor.
Hoy, como siempre, tenemos el deber
de no olvidar el ayer".
No impressiona?
Fem visita a l'església. Tancada. Tot tancat. Tot sempre tancat.
Tornem. Dani compra unes magdalenes per a Ferran en una panaderia on sembla que de forn només tenen que magdalenes. Jo m'entretinc amb els topònims carrerals, dels clavells, dels rosers... I seguim, que encara hem de conéixer moltes coses.
Com és de plaent passejar sense més objectiu ni més pressa que aprendre...
Maella
Ens aturem a Maella. Ni Dani ni jo hi hem estat mai. M'agrada molt aquesta torre del rellotge que és també l'Ajuntament. Del tot interessant. Se'n pugem per l'escala en ser la porta oberta i trobem gent a la Sala. I ens aboquem i tot al balcó consistorial...
Resseguim carrers vora el castell. No el pujarem perquè es fa tard. Tenim prou amb la visita a l'església de Sant Esteve. Tancada, sempre tancat tot. Tot tancat... I aquesta vegada fins i tot amb una pintada ben lletja a la porta... M'entretinc amb aquest timpà esculpit. Amb el feixisme arrapat també a la pedra. Amb cert escut de la Minerva. Fent fotos a un crist gargallístic amb un bell rellotge de sol al fons que em farà bon servei quan revinga la Pasqua... I anem. Un poc desencantats, ho diré, per tanta deixadesa...
Massalió
No entrarem a Massalió, que no és hora i ens esperen... Però no puc estar-me de fer pujada a l'ermita de Sant Cristòfol. Tancada... Interessant indret. Bona vista, alt monument, ben resolt... Lloc parat per a bona romeria és aquell... I no ho esperàvem, però hi ha obert el recinte del "despoblat" ibèric. I encara el visitem. Bé llegim tot allò que hi ha escrit, admirats per eixe saber tan curios dels arqueòlegs, que potser té més de fe que d'imaginació... I els combina a pleret!
La Portellada
Després de dinar, enfilem el camí del Salt de la Portellada Belén, Dani, Ferran, Empar i un servidor... Ha plogut de trompada i, potser, només potser, el riu Tastavins duga aigua suficient com per abocar-se a l'abisme d'aquests rocams que l'estimben a un fons que fa feredat... Aprofite per fer fotografies a aquesta superfície lunar clivellada. Un autoretrat ombrenc i tot que em trec...
No hi ha sort, que és un fil el que baixa i s'escorre allà a un fons on hi ha gent que es banya. No és neta del tot aquella aigua... Carmina, després, m'ensenyarà un vídeo de la caiguda en el seu auge. Res no té per envejar al Niàgara aquell, atenent a l'amplada i fondal de l'indret. M'imagine el rugir de tanta aigua arrapant els pedrals cavalcant per llençar-se...
I encara, després, mentre a la música del cotxe canta Quico el Cèlio i la seua colla unes cançons que encara no tinc i que mercaré tan bon punt arribe a casa, enfilem el caminol que puja a l'ermita de Sant Miquel.
Ai quin lloc! Quede encisat del tot, i encara més. Tan sorprés per com de ben triat fou el lloc, que em corprén pel sagrat dels seus túmuls pedrencs revirats en mirador on supose un vell culte d'antic... Em sorprén la meua continuada capacitat de sorprendre'm amb la tanta bellesa de la senzillesa. En això, jo no res he canviat. En tantes altres coses, tant...
M'hauria agradat entrar a veure el templet. Miquelià com soc... És tancat. Tot tancat. Tan tancat...
Casp
Quan no esperes res, res no pot decebre't.
I esquivant la deixadesa i la tanta brutícia, la brutícia i la tanta deixadesa, encara m'enfile a Montserrat i a quatre indrets més que vaig fotografiant. Que ni tant sols puc passar, pas barrat per obres, al pati del que queda del castell santjoanista. Tancat, tot tancat...
Però bo, puc encara fer el joc histèric de dir que vaig estar al lloc on fou proclamat, per la gràcia del cruel fra Vicent Ferrer i Miquel, rei el Ferran d'Antequera. Li ho escric a una amiga... Quin compromís, aquell, el de Casp... I feren bé de triar?, em respon. No ho sé bé. La cosa va acabar amb reis castellanitzadors i amb Ferran el Catòlic. Tu diràs... I vols dir que el senyor Dióscoro Teófilo Puebla Tolín tenia clares les proporcions i l'indret quan el 1867 va pintar aquella proclamació reial a l'indret on soc ara?
Sort dels murals. Sort dels records incrustats a alguns murs... Sort encara de l'església, tancada de Santa Maria d'Horta allí dalt del turó Monteagudo. I de la torre aquella tan curiosa de senyals òptiques del temps carlí, la de Salamanca que diuen. Segurament, el millor de l'anar veient del matí...
El Mas de les Mates
Davalle ja cap el Maestrat. Faig la via del Bergantes.
M'he d'aturar a dos indrets on ja he passat però on mai no he fet parada. La volta que faig pel Mas de les Mates és llarga i calmada. Vaig entretenint-me de nou amb el que poc a poc vaig trobant més enllà d'aquell alt campanar, la gran porta eclesial i el mercat de la vora que plega... Alguna casa interessant. Capelles de carrer d'un barroc atractiu. Tot tancat. Camí planer i agraït si per l'ombra m'hi vaig. Faig bon tomb, ja ho he dit, desnortat com en tot el viatge. Aquestes terres em confonen i em perd perquè no en sé aquests punts cardinals tan canviants. Però fregue l'absurd en l'anar... Passe un cotxe i em dic, com el meu, i tan brut com el meu. I és el meu...
Aiguaviva del Bergantes
Trobe molta història curiosa en passar pels carrers del migdia per Aiguaviva. Una església tancada ben gran. Un airós, i de nou, campanar. Una volta que és dia i és nit ceramial... I un portal atractiu de bona veritat...
No recorde un portal com aquest, amb trespol enlairat per petxines obrades d'un bell sorprenent, atrevit pel barroc, més senzill en les teules herbades. Un relleu eucarístic i dues dones que són serps enroscades al jaç de la porta... Em sorprén el conjut. Me l'admire. Em corprén... I m'inspira el camí, no l'escrit. Com si el fil del meu dir s'haguera quedat estroncat...
La Balma
Seguint el camí del riu, pense en aturar-me en alguna ocasió. Vestir les sandàlies que he dut i ficar-me dins d'ell. Però no i no entenc el perquè...
Faig aturada en la Balma de Sorita. És costum que m'és llei. Faig revolt al templet tan bonic de la creu de l'entrada, que venere el pintat allí a sota fent cel de virtuts potencials del més bo i el més alt...
No me n'entre, però, al vell casalici eclesial de la Balma. Faré com faig a Agres... No entraré perquè no ho tinc promés. Que aquestes coses mereixen respecte.
I seguisc.
Arribe a un Cinctorres que aplega als Ports de Morella.
No tinc cap mal record de l'únic dels Aplecs famosos al que vaig acudir, justament a Morella, i ara em trobe que em plau molt més el mateix viatjar, els tants detalls bells del poble i el passeig tranquil. Me n'adone, perplex, que ja no estic jo per aquestes coses. No...
I si no me'n torne aviat cap a casa és per la mateixa bellesa del poble, que m'atrapa en caminar-lo en detalls com el doble nom dels carrers, la grandària del temple, tancat. Em creue sovint amb gent aplegada. Em trobe immenses barres on vesprejarà la cervesa presa amb poca pressa. Busque entre les paradetes i no trobe més que el no-res del passat que recorde. Sembla que la vocació social està d'horabaixa i puja el vespreig... Fa ja massa calor com per aturar-me a pensar en no més que eixe res...
Sort que l'aplec de Muixerangues dels Ports, Castelló i Vinaròs em reforça el voler romandre en la vesprada...
Vaig imatges prenent i mirant el rellotge. Són tres hores que fer de camí per tornar cap a casa i no és temps de badar. Ha vingut cansament i se m'ha acomodat. Aplaudisc, que ho mereix l'espectacle. I agraït puge al cotxe. Em convenç tan estar convençut. No és per mi aquest trot que du el temps...
I en tornar, amb el tant que he aprés i représ, me n'adone com tinc la raó quan la tinc. El futur laboral que s'atansa tronat és cruel. Bé ho ha dit un amic a Cinctorres... Només he de passar, no fer cas... Però tinc ben dins meu eixe ofec sentenciós de les premonicions. No t'ho deia al començ? Que res no s'ha acabat i de nou he d'entrar al meu buit institut a signar no sé quines coses que no em van dir que signara.
Si costarà enguany desconnectar. De ben segur que necessite, per fer-ho, un viatge...
Comentaris