A Biar, de nou, entre lliçons de roba festiva de ball i converses i músiques de grat

Santrafel, a dissabte cinc de juliol de 2025.

Que la vida és un joc d'aparences, no cal ni que t'ho cite ara, veritat?, ben sabut que ho tindràs, i assumit... Un servidor se n'assabenta tard i tort de la convocatòria de la Comissió dels Balls del Jesús de Biar. Ei, farem mans i mànegues per acudir-hi a la me-ra-ve-llo-sa Casa dels Dagons per escoltar l'amic Joan Antoni Cerdà parlar d'indumentària biaruda. Perquè quan Joan Antoni parla, siga de dansa, siga de música tradicional, de vestidor, de festes o de biologia, qualsevol persona sensata, —enemics del totaçò o amics del profit propi des dels altres, que ve a coincidir en ser el mateix— inclosos, cal que s'aturen a escoltar-los. Què no farem els qui ens hi sentim units per la idea i l'amistat?

Doncs res, cap a l'inaparcable Biar de cap de setmana, a veure què ens trobarem.

I ens torbem amb uns problemes tècnics que mentre van solventant ens permeten de gaudir de l'espai aquest tan increiblement màgic i de les converses que escoltem, que hui venim d'oïdors i parem l'orella a qualsevol airada que ens hi arribe. Perquè estupefactes quedem, i no sóc jo l'únic... Què han arribat els temps bons? Les set vaques primes han devorat les set grosses o què? No em feu cas... M'estaré tota la nit fent-li l'enze a Joan Antoni perquè no acabe d'entendre que puguen vindre madures quan en tan dures ens les hem vistes...

Resolc que es tracta de l'antull del temps, que és un només un convinenciós i malcriat, i em dispose a gaudir del repàs que farà l'orador per damunt, molt per damunt damunt, del vestidor festiu que imita el de l'antigor, que diuen, en el complexament ric calendari festiu de Biar... 

En mitja horeta drangada, Joan Antoni, com absolut especialista que és en la matèria ens fa un brevíssim tast de l'aigua del pou que atresora. Dies podríem estar escoltant-lo del tema i, pel que veig, en diàleg fantàstic... Potser seria convenient tal experiment, però no és el moment ni l'hora. Jo ja tinc prou amb els dards que va tirant, i jo sentint-me ferit per alguns d'ells quan es pregunta quin perquè serà, o com haurà sigut que... Una història interminable resumida en que això és una altra història i mereix ser investigada en un altra ocasió, potser més endavant... I jo em pose malalt. Que perquè les cucurulles dels vestits de pallasso en els magnífics Espies? Que si la roba dels Dansants del Rei Pàixaro s'assemblen o no a les dels massers de les Viles Reials i algunes de nobiliàries? Home, si em poses l'exemple d'Oriola, serà que no, però no hi ha d'altres que... Que si la Pastorà i els gaspatxos, i ja està fent propostes de recuperació l'home. Què no es cansarà d'obrir-se el cap contra tanta paret? I ell segueix, incansable, vinga a fer anar el forcat... El premi? Me'l sé de memòria perquè me'l conec i me la conec: la satisfacció, en consciència, de la faena feta.

I sí, comença pels Espies i ens parla dels tres models documentals de senyoret, pallasso i masover esdevinguts còmics i superats en alguns anys per la moda de les disfresses... És per a mi un goig escoltar les citacions velles literàries i periodístiques a què fa referència... Que si el Rei Pàixero i la seua dansa mai prou valorada per tan inconeguda... Seguisc pensant que si la gent sapiguera del tresor que guarden, i de les seues significances, el valor que se li donaria seria el de tresor d'alta vàlua. I els biaruts i les biarudes, ausades que serien rics amb la potència cultural que s'autoneguen. En soc testimoni viu, i trist... D'ací la importància d'aprofitar aquestes ocasions tan poques. Per més que puguen arribar a costar-li la salut a qui encara en tinga per apostar en aquestes jugades socioculturals.

I hi ha les danses, les tantes danses, i el costum del mudament des del quotidià abans de no treure, els homes, robes del baül dels iaios; dels tants vestits per a la dona com hi havia per la significança d'estàtus i estat social; dels Balls del Jesús amb el vestidor tan específic i de la Pastorà perduda, però encara existent entre el veïnat... De la Festeta del Setembre i l'aposta pel retorn a la roba antiga que ara va passant efectivament de moda... 

Del tot i tant, vaig anotar idees que m'agradaria discutir amb Joan Antoni i el seu cercle per cercar la possibilitat de reflexió més que no de redempció... No tenim remei. Això està clar? Doncs podem parlar-ne despreocupadament i afegir al foc els encenalls que cadascú pot aportar-hi. Bona foguera podrà fer-se... Igual dona llum i fum a parts iguals... Encara espere el dia.

 

M'atreu allò de les danses dels Moros i Cristians amb els segons vestits llauradòricament i els primers amb el vestit propi de la festa. M'atreu molt de dit sobre els Balls del Jesús, dels barrets compartits amb el veïnat però també amb les múrcies i les andalusies... Hi ha tant encara on rascar... I n'hi haurà encara tant demà amb un ahui tan desabastit...

Per suposat que se'm fa massa curt el viatge, però sabia que el trajecte només podia ser que una presentació de l'estat de la qüestió i no m'esperava el seguit de punxades dardianes que t'he dit...  Magnífica l'escoltada. De vegades, no hi ha més que voler oir... Per més que el que m'agradaria no és oir jo només. Bé que voldria un altaveu d'aquells que puguen fer arribar idees, certeses i propostes sempre obertes al tan clos món de la cultura d'arrel tradicional valenciana, esdevinguda, bé ho sabeu tots, cultureta i capella. Massa capellans i pocs d'ells que coneixen bé el llatí, menys encara l'evangeli i com dir-lo. Sort tenim de Joan Antoni. Pocs premis li han donat encara. Potser amb els reconeixements, la seua veu... 

El després m'és sorpresa. Hom ha tingut aquest moment com una mena de Mig Any dels Balls del Jesús i s'ha proposat proclamar públicament Reis i Virreis. No em sembla malament, però no m'ho esperava. Aplaudisc. Vam estar a les dures... 

El que vindrà després, un sopar que m'aprofita per a adonar-me'n de les meues històries i la necessitat de recés, d'anar a poc a poc encara. I després encara, un sonet, una rondalleta esforçada. Poc ball, molt poc ball. Jo només faig que fer proves amb la càmera i ratllar uns versos que van eixint-me no sé mai d'on. I de tanta imatge com prenc, endevine que, qui balla, són els estels... 

Quina gent més bona i més pacient... 

Jo, ben agraït que aquestes casualitats que té la vida, vagen succeint-se.

Escolte una conversa riquíssima entre Joan Antoni i un jovençol músic informadíssim del totaçò i del totallò també i no sé a qui he de pagar per tanta bona lliçó com du la nit.

I que conste que, un servidor, no creu en les casualitats.