Què va ser del Solstici d'estiu...

 

Santrafel, a dissabte 21 de juny de 2025. Dia del Solstici d'estiu i Vespra del Corpus.

Ja podia dir el poeta que tot passa i res queda, que només feia que reprendre la idea d'aquell filòsof  antic que assegurava que mai no podies banyar-te en el mateix riu i que algú encara volia remesclar, tot complicant més encara la idea de la irreversibilitat del temps, amb allò que no has de tornar a aquell lloc on has estat feliç... Allò que se'n va no torna i, just per això és que hem de viure el present com si no hi hagués un demà. Vinga a acumular passats per, quan faça fred, cremar-los i trobar escalforeta vital. Llàstima que no puguem refrescar-nos amb aquelles deixalles que hem anat soltant... 

Tot això em ve ara que canvie els cobertors de Can Carrasca a una velocitat que em produeix vertigen. El Solstici ha vingut com se n'ha anat i no ha donat temps ni a alenar-lo. Ja estem en la Vespra del Corpus i aquesta celebració ja mereix unes altres robes. En dir-te que fins i tot la cala que vaig usar ahir mateix com a protagonista de la portadeta solsticial acostumada, hui ja mostra signes evidents de pansiment...

Una amiga em diu que no pot ser que vaja jo tan ràpid i que canvie tant les penjadures del balcó. Que no té mai temps de llegir-me i molt de l'efímer que jo escric li és desaparegut en un iàmbic. I no se n'assabenta. Que ho deixe més temps, em demana, o bé ho publique. I millor si és en paper... En paper, li responc agraït per voler comunicar-se amb un servidor, i més amb termes de tanta clarícia... La de llibres impresos meus que he cremat perquè no ningú els ha volgut. Ni els més propers els han demanat dant-los jo debades com els els dava... I ací, en el meu tan breu espai d'esplaiatge vital que em concedisc, tot seria acumulança si no anara al pas del temps malcaminant. No vaig més depressa del que ell se'n va, i prou em costa resseguir-lo... 

Quina solució puc trobar? Una ben fàcil. No és aquest bocí de món el meu traster de la memòria? Doncs anotaré ací tot allò que el Solstici de l'enguany bé m'ha donat i allò que jo li he regalat quan em donava... 

Em dona vida. Jo li he respost amb una portada florida amb una de les flors del meu balconet. Amb una telleta de coloraines que parla justament del fet del Solstici i les seues no-celebracions. Amb un poema que em va fer il·lusió ratllar i que no arribarà més lluny, com tanta cosa que jo faig. No tinc cap mena de voluntat de més enllà en les ambicions. Si els amics rebeu, rigueu, vos intrigueu i amb mi vos alegreu i em feu arribar la vostra presència quan les coses van mal dades, satisfet jo quede.

Ací està la telleta. Ací està el poema. Per si no has tingut el temps de coincidir. Per si així pot allargar-se l'efecte durador d'allò que està fet per a l'efímer. Per ser un esclat fugaç. Una llumada. Un Solstici...