Fa ja mig any de la meua operació...

 

Santrafel, a dimarts deu de juny de 2025.

Fa hui justament sis mesos que van operar-me. 

En treure'm els tumors i no poder realitzar-me el by-pass a l'estòmac, me'l reduiren. Vaig arribar molt tocat a l'operació. Pensava que no n'eixiria. N'estava convençut. Vaig eixir, i molt tocat, ja veus, ja condemnat a passar de nou per aquell escorxador en ser que em recuperara... La recuperació va ser duríssima en principi, i en mig, i ara mateix... A la poca humanitat dels responsables, que a més de la desinformació continuada que encara continua, les distintes versions del procés i les presses barateres fins el ridícul perquè deixara lliure el llit, cal sumar la barbaritat d'aquell metge de capçalera substitut que em donà d'alta i provocà que, només tornar a casa, amb les pèrdues de memòria que m'ofegaven, m'hagués d'enfrontar a la burocràcia de Muface; entitat que, per cert, va escamotejar-me una quantitat d'euros considerable "per error", mesos després... I després... 

Després, he arribat a la conclusió, ara que s'apropa l'hora de tornar a començar de nou el procés en la casella, tan falsa, de l'eixida, que no ha pagat la pena tant de patir i que, si ho arribe a saber... 

No pots imaginar com em costa alçar-me cada dia, cadascun dels dies, i seguir alenant. 

Caminar cada matinada se'm fa impossible i bé que ho faig, un mínim de sis quilòmetres que em costen el que no està escrit. Treballar en treball de tan poc profit i tanta intensitat és no lamentable sinó desesperant. No poder eixir de casa a res perquè en res em marege i tan fort que perd l'estabilitat mínima i ves a saber què podria arribar a passar-me o fer passar... I la incomprensió general d'un món grossofòbic que va a la seua i només et mira a través de l'interés d'un cadascú malalt... Xe, com et veig de bé; ja era hora que perderes... Com si els meus quilos els ofengueren quan, qui ofenc soc jo mateix per existir... Com si jo volguera tindre excés de quilos. Com si els quilos no foren l'alerta d'un problema més que fosc i ben amagat al seu darrere. Com si la salut mental no fos un bé a cuidar de manera exquissida... 

Bé, i després de la barrancada, l'esperança... No ha aprofitat açò només per a una dràstica reducció de talles de roba i una obligació renovadora d'armari. És evident que amb els meus seixanta-dos quilos menys, m'he de trobar millor... I no és cert! Camine pitjor, em marege més, estic fluix per menjar tanta merda, no s'acompleix cap de les meues espectatives prèvies, ligue menys encara de quan tan gros... He, he, he... Però tot això es deu a la miopia del moment i de la mateixa societat impostadora i imposadora... Sé que he de mirar a molt llarg termini i que tot anirà bé perquè a fi de millorar es fa. És el que em dic, mentint-me a cada pas que camine tan de matí pel brut món que m'envolta. Tant de matí com per a no poder veure'l del tot, hipermètropement... El llarg termini... Un més enllà que no arriba i que ara sé que trigarà molt més en arribar... Però estic viu i més ací, em dic encara diguent mentida, i tinc la voluntat. Què tindré quan res no tinga? Voluntat, escrivia en uns versos nous fa uns pocs dies... I eixa és la tàctica empesa...

Seguir viu quan tot és mort, seguir buscant idees per fer i desfer, i si faig que siga només per passar-ho bé... Oblidar-me de fer memòria o intentar la provatura atrevida de consciència en una societat sorda al que no siga lloança barroca i en castellà... Fer perquè vull, perquè m'agrada... Descobrir l'hedonisme? No estaria mal la proposta, no, tant de patir... Aprendre a destriar qui em vol i qui se n'aprofita. Separar-me dels tòxics, siga l'amiant siga la família que no siga fer-se... Apartar-me de qui pontifica com ha de ser un bon valencià, un bon gai, un bon roig, un bon ateu... Que els meus NO no em dolguen i tampoc els SÍ que no arribaran.... Riure'm, de tot allò risible, del ridícul dels qui fan com feia, dels qui es pensen voler ser quan res no som, que en no res ens n'anem i qui queda no dona, ni les gràcies ni el condol... Escoltar només qui sap, per aprendre'n i així, créixer encara més en allò que diuen fam de saber, o curiositat. Alimentar-me de la bellesa que els vertaders amics, i els més artistes, no només creen sinó que, compartint-me-la, em fan feliç; em fan. Treballar per a viure i patejar qui vol que visca per a treballar, i en particular, treballar per a ells... Oblidar el passat que no siga alliçonador. Perdonar-me abans d'intentar entendre per què he de concedir perdó. Pensar en futurs lluminosos, però assequibles. Viatjar. Escriure. Conversar. Fer nous amics, però dels d'amb dret a vida, no a lligassa... Follar per goig suprem. Més crear encara, i en poder ser, millor. Ajudar que qui demane veritable ajuda. Col·laborar però marcant molt el col·... Participar, però també dels beneficis... Viure?

De moment, seguir passet a passet i dia a dia. Em dol eixe dia a dia, i molt. Em dol alçar-me, i caminar, i seure, i descansar, gitar-me. Insistisc que no podràs mai saber com em costa eixir de casa. Escoltar la xerrameca de tants que no interessen perquè no n'aprens d'ells res més que de les seues covardies i manies... No donar més explicacions i fer o no fer. Si faig, per fer, només, i res no t'importe. Pel mateix viure aquest que et dic... 

I vaja el món, ja hi va, directe a l'ample. Cadascú aguante pal i vela tal i com considere causa justa, i cada cabró s'arregle.... 

Si total, queden dos dies, i ha passat mig any... 

Gràcies, això sí, i per sempre, al grapadiu dels qui heu estat ací mateix i heu suportat mareigs i queixars. No podré oblidar-ho perquè m'heu estat mans i peus... 

I a seguir vius!