En els 500 anys de la catedral de Segòvia...

 Santrafel, a 8 de juny de 2025. Pentecosta o Pasqua Granada.

Ahui fa justament mig mil·lenni que, a la vila castellana de Segòvia, varen iniciar-se les obres de la darrera de les grans catedrals gòtiques d'aquelles contrades. Com que el vell temple principal d'una vila amb tan complexa història havia quedat malparada del tot amb les guerres de les revoltes Comuneres, varen decidir els realistes vencedors de traslladar-la a un lloc apartat del famós alcàsser i alçar-la en un estil ja antic, per donar-li una lluentor arcaica enramada en allò que tant els ha pedut, els castellans, la tradició... El resultat, un immens i impressionant edifici que recull un remesclat artístic que recorde escassament, però amb interés... Aquell campanar escapçat pels oratges i que segueix sent infinit és el que més va atreure'm d'una població realment preciosa on, ves per on, foren altres, i molts, els edificis als quals vaig prestar més atenció. 

Va ser una visita de compliment i ràpida aquella, primera parada i estatjament en un viatge a Astúries absolutament irrepetible i on vaig provar-me, eren els dies darrers del desembre de 2016, que allò de viatjar sol m'era de profit saludable i que havia de ser, com ha estat, una constant futura en mi. L'ambient nadalenc, magníficament posturat a aquell bell racó de món, va quedar-me ben gravat... 

Però aquella catedral no tant; en dir-te que encara duc, en canvi, dins del meu record la visita tan matinera que, l'endemà, i ans de partir cap a més nords, vaig fer al templet templer de la Santa Cruz..., potser pel fet mateix de les ganes que li tenia, per les magnífiques vistes de l'alcàsser que vaig atresorar i, segur, segur, pels onze graus sota zero que van acorar-me, que mai no m'he tornat a veure en una d'aquelles... 

El motiu major de l'oblit fou que, eixa mateixa vesprada de l'endemà, vaig ser tocat pel persempre per altra catedral que tot ho esborrava... La de Lleó, on vaig tindre el meu primer atac del mal famós d'Stendhal... I quasi en tinc un altre dins de San Isidoro... Vull pensar que Segòvia, que va sacsejar-me molt, fou el digne preludi d'un menú deliciós que, ben clar ho tinc, va canviar-me per sempre. Des de llavors, necessite alimentar-me de bellesa...

I així, a banda de felicitar des d'aquest cantó trist i menys meu de ma vida els segovians i segovianes per aquests 500 anys de l'edifici nou que li muntaren entre tants i tots i més a la sucursal local de la multinacional de la fe aquella, em faig una proposta feral... 

La de tornar a descobrir aquell edifici algun dia proper. Fer de Segòvia centre d'un nou viatge de reconeixences i de novelles troballes... El moment ideal vindria amb el fred, quan la veïna Zamarramala celebre la festa aguedenca de les Dones que tant voldria conéixer... 

Però igual serà molt tard, perquè en la novella edició igual estic jo entre tubs, respiradors, heparines i blastoestimulines de nou... Qui sap si... Una d'aquelles que dius que estàs fart d'aquest món, pille pont o, millor, aqüeducte...