Conjur aquós i caminat que he fet aquesta Nit de l'alt Sant Joan... Dotze fonts (més una) em bec, per trobar-me amb Ontinyent!

 

Santrafel, a dimarts vint-i-quatre de juny de 2025. Diada de Sant Joan el Baptista.

No tenia prevista massa cosa per la Nit Benèfica i Malèfica... 

Cansat de tant de Corpus no tenia massa cos, em permetràs els jocs... Això, que treballant dimarts, tampoc no és que... Alto!, que m'arriba dilluns un missatge formal signat per la direcció del meu institut que ens concedeix graciosament i al darrer termini, un jorn de festa! Alabat sia qui tard, però bé arriba! Si ho arribe a saber divendres... Això, que no hauria tingut de ben segur tan bon dissabte ni tan excel·lent diumenge, no! Què li farem? Doncs el cabet a la faena, i com que ja l'he fet i mentre no em demanen més informes que faré quan me'ls demanen. A veure quina cavile per a aquesta Nit, que ha de ser bona i ben sentida, i llarga, i profitosa, i...

Paper i llapis, i a pensar.

No faig més que fer-li voltes. Què podré fer tan agraït com estic per poder haver arribat a aquest Solstici amb tant de parany de salut com he tingut i tanta trampa maquillada com m'ha parat la vida, els altres...

No voldré hui usar de cotxe, caminar? És el que he fet per mesos i mesos, matinades i capvespres, per eixa presó bascosa que ha estat l'Ontinyent que tan mal fa, com punxa, i que m'estime... Consirós que és un, i prou maldestre a l'hora de desimaginar els greuges. Com fer-ne l'homenatge a qui és camí? Doncs caminant un nou capvespre. O potser amb el ros magnificent, fals, del matí? No serà font de mareig tanta calor? I on caminarem que siga cosa que n'alce fita i bon record d'atreviment? I podré caminar tal i com vaig tan pret de ventre... I em ve, llavors, eixe esperit preclar que tot ho inunda de claror pensada... Aquell refrany que bé vingué ja fa tants anys, quan la contaminació aquella dels aqüífers pels purins i... Sí: "Contra l'estrenyiment, aigua d'Ontinyent!"... He, he, he, que sóc de por. I... Si li pegue la volta sencera i enguany m'agafe camí, poble, matí, terme, capvespre... Un conjur sobre l'estat aquós que puga definir la nit? Hi ha dotze fonts de les velles al poble encara? Hi ha dotze fonts? 

I quina idea? Anar caminant per beure l'aigua de dotze fonts distintes i, per què no, seure en poder allà a la vora de cadascuna i posar-me a ratllar els versos que em vinguen, oracions, frases soltes, les idees que vindran i que tinguen a veure amb el lloc, el que veig, el que visc, el que sé o que desconec... Amb la Nit més fetillera. Pren, ausades l'ordalia, i l'atreviment.

Faig recompte ràpid. Les conec. Les anote i trace rutes mentre ric d'aquell curt romanticisme que ha unit tant l'Ontinyent amb moltes fonts que ja no són i que tampoc no és que han sigut sinó en l'ideal simbòlic dels qui provaven a crear-ne un de nou per desembossar el car no-res que tants oblits brollava... No soc jo simbòlic ni res... Destarotat pensament el meu... "De mis hijos el linaje" l'aigua bruta que tenim per riu, quan naix tan clara i pura serra amunt... No em faig més cas, vaig anotant...

Bona ventura! Dotze me n'ixen, massa just, tretze en total que crec bevibles... Més dos que en sé del tot trencades, a vore... la d'Alonso i el Carril... I la tan bonica del Marqués amb la porta tancada. I la de la Penyeta que només li queda el frontis i amagat... La de fonts que hem bescanviat per l'oblit més injust, i no parle només de les velles, velles, que ni tant sols trobe al meu horitzó de l'ara tan avorrit rodriguista més que pals ferrals i amb bon rovell... Ni les de granit de la meua joventut a Sant Domingo, la Glorieta, el Tirador amb aquella peça vermella que ves-te'n a saber on pararà... 

Doncs bé, parem el tauler i montem el joc... El Raboser, la Llúcia, el Carril, les Monges, el Pilar, el que fou Torre de l'Atxa, Sant Pere de Verona, la Coveta, la Bola, Sant Domingo que està a Sant Antoni, els preciosos Violins, baixe al Clot i giravolte vora el riu fins el llavador de la Cantereria... Bona nit i bon profit, glops d'aigües periurbanes i a propet. Costes moltes, davallades. Crec que em costarà un poquet... 

Però el dotze és xifra bona, si són tretze, trenque enfit?

I em segueix dictant mon astre... Sergi, dotze aquesta nit... I demà, a punt de l'alba, ves a la que t'ha curat fent camí, al barranc dit de la Vila, vora el pont de l'Albellar... I és ben cert, serà guanyada tanta sort demà amb el ros, fent créixer la força extranya que la Nit atorga amb goig a les aigües cavalleres, als brulls sense aturador. A la font de la Puríssima és que conclouré el meu joc.

Sona bé, l'alfa i l'omega seran aigües sense pany, les altres, veurem l'aixeta que sempre pot ser parany...

I ja em tens tot preparat, esperant que es pose el sol, perquè amb la llum que resta podré apropar-me a tres fonts, que, t'ho dic, m'emporegueixen... Faig camí per Santrafel, entre mig de la calor. Passe el pont de Santa Maria i no hi ha remença, no... Sue pujant per les Monges camí de les fonts del Llombo, al penya-segat del riu, no sé jo si podré fer-ho, amb els quilos, tan cansat... Em venen dos bons marejos, m'assec i prompte han passat... 

Prenc la senda que és marrada a la font del Raboser. 

Tot ben net, amb proteixences, no fora que ens despenyem sobre el Carril de la Costa... Arribe a bon pleret... Trobe gent fumant Maria, s'esglaien, adolescents... Dic jovial bona vesprada, i s'estranyen que un vellet, com jo semble, allí s'agatxe, sens treure's auriculars, ni la gorra, i prenga el mòbil i comence a traure fotos. Dic adeu i allí me'ls deixe, que no és cosa d'emprenyar. I en pujar al camí, ràpid, anote el que he pensat...

Bona aigua, també fresca, no hi ha broc, ple d'heura està. Sembla la Natura certa en entorn urbanitzat...

Pocs metres faig, que me'n torne. Ara vindrà el greu baixar, sota branques de figuera i malea fosc es fa... Vaig a la font de la Llúcia, no es pot beure, aigua hi ha... Han soltat la de la sèquia una vegada han regat les ferals hortes del Llombo, i allò és tot un reclam que conforma l'espectacle inaudit d'un bell regall... Fique mà, mai no beguera!, em refresque i tire avant. Tal i com estic i em trobe, amb menys llum no hauria anat! Les escales van desfent-se en podrir-se els mamperlans... 

En no res trobe la Costa, vora el riu vaig passejant. Faig fotos d'oques i d'ànecs que  tranquils venen nadant. I en no-res va que se'n puja el Carril. Jo m'he aturat a la font que vaig conéixer en ple barri, i fabricant... Ara es troba soleta, que tot, tot, ho han assolat i de dalt van caient pedres. Veurem què podrà durar. De moment no m'equivoque, el broc apareix trencat i no solta gens de líquid. Les dotze s'acompliran?

Puge d'esma la costera on els traginers, abans, maleïen fort els matxos amb paraules discordants que sempre han dit que aprenien els jovenells memoriats... Vaig fent entre tanta runa... Ací tingué l'accident Ayman, aquell estudiant de l'ESO tan eixerit, crani asclat en la tan dura baixada pel mal estat de l'asfalt. I què, si això passara a l'únic carrer que val pel postural consistori, dis-ho clar, Martínez Valls, i tampoc fins el final... Ací estàs, font de les Monges, ple de brossa, i elegant... Un broc com no trobarem un altre, que fa un fil d'aigua, i és tant! Allí escric i bé que enyore, la casa que l'any passat assolaren a la vora. Tot ho assola el temps com va. Són les modes, la desídia, tanta cosa a què culpar... I la culpa és tota nostra: Ontinyent no ha respectat un passat que era gran cosa i l'han forçat a oblidar a força de noves causes atractives que han deixat al racó belles històries, quatre mites, tot passat...

I reprenc en poc seguida, puge en res fins aquell pla de davant del Monestir de les mares Carmelites, la Capeta de la Sang... Allí hi ha, entre torts arbres, la bella font del Pilar que va benllaurar Carles Tormo, ple de signes franquistals... Quan tot el carrer tombaren per a fer-ne pas rodat, la font me la traslladaren emmarcant-la amb ferros tals que casaven amb la moda pesant a la Casa Gran. L'oficina tècnica que feia ací i allà gran contrast entre el brillar d'alumnis i acer corten... I ací, un tant, com al monument que feren al Tirador i el Camí dels Carros, o al Salvador el Guardià... 

Tot brut ple de pintades i de merda, quede clar. La font brolla si n'apretes del seu broc, mes no ho faces, que no cal... La pica està embossada i estan molls terra i asfalt de l'aiguat, de tant com vessa... Quina pena, tira avant. 

Em descanse al llavador que ara és cercle per xerrar amb seients al safareig, la calda no es fa aguantar. He de moure'm, au, a la Vila, que en no res cal que bevem, vinga Sergi, al llavador que conclou el Mirador. El que fou més alta torre i portal famós de l'Atxa ara... Ara replega la ronya d'una obra que em desbarata. Si m'encante sang que plore, sort que han deixat un pas per al beure. 

No m'ho puc creure, què passa... Mig carrer van assolant? Però que tindrà este poble que mamprén tants disbarats?????

Tota la part que penjava des d'un sempre relatiu, però vell, al Callarís, de cara al buit..., ara és buit!!!! No conec res del projecte i molt fort no puc parlar, però em dol, em dol deveres, veure-ho tot tan capgirat. Retrobaran les muralles? Inventaran com han fet en la part nord de la Vila... Què hi ha límit? Què hi ha dret? Cal pensar que ha hagut estudis, però als casos em remet on no havia més que el mane i tu calla. Quin destret! Veurem com queda la cosa. Jo me'n vaig esbalaït. Si tot val, no sé a que esperen a refer i a perparir Torre, porta i porticons, i tot el que els vinga al fil...

I me n'entre per la Vila, amb basques a l'esperit. Vaig a trobar-me amb la plaça de Sant Pere de Verona, i això ja em sembla broma, que la trobe mig tallada... Sí, més obres. Van refent aquelles cases que de fa anys por ens fan que no caiguen en desastre... Bé, a aquest fet li veig trellat, quatre fotos i ja passe. 

M'ha vingut allí mateix, la idea d'uns ràpids gojos, en prenc nota, els faré ara quan m'assega, a mossos... 

Carrer Major de la Vila que baixa el tio Carrasca, amb la motxilla a l'esquena i escoltant musiques passa... Va a la font de la Coveta i li ve, i riu, l'historiat de quan era emparedada i la van voler salvar... Recorde aquell regidor que informat de les històries, una nit es va apropar i amb martell feu quatre cates... Poques setmanes després feien la inauguració. Ja veus tu, que el patrimoni tan sovint viu de l'això... 

Em desvie per més obres, la vessant del Callarís que és el carrer de les Roses, o dels Hams, com vulgues dir. Han tirat un casalici. La muralla ara es veu. A pedaços, la murada... Ai, si això és el que ara tens! I seguisc, no tot es tira, encara queda alamont, i hi ha la Pescateria, i damunt el Conservatori, el vell dic... Què li faran? Com quedarà l'obral desori?

Passe amb pressa. Plaça de Dalt. Un nom perdut per antic. Allí la font de la Bola, que fa pas al Cantalar... Ja està allí el Castell de Festes, que en sant Pere serà usat en la Publicació dels Moros. Ves, que vagen desfilant... Bec de la font més sabuda, carn feliç de l'instagram i representant del poble,
veurem, la restauraran? Perquè poc fina la trobe... I a la vora, diuen, hi ha restes d'una fontassa que en latrina va acabar... Jo faig fotos i m'allunye, que ara tocarà pujar...  Dubte jo que aquest viatge que amb encert he començat em faça més estimable el poble que vaig estimar. Brut el veig, no té bon aire, va cansat, com a deixat... Passe promte l'Escurada i a Sant Jaume vaig pujant. Per un no-se-què que em sarna, baixe el carreró, avall, del Marqués. Rera la porta de la casa, closa amb pany, sé que hi ha aquella fontella que em tenia encisat... 

Torne enrere, amunt, els passos, hi ha la font d'Alonso prop. Plena d'aigua està la pica, però trencat és el broc... La de voltes que l'arreglen, la de vegades que es fot, o la foten, no ho sé ara, però el pensament atroç quantes ocasions encerta...

Tire vora Sant Miquel i vaig recorrent la Llosa, trobe alumnes gaudint bé de vacances amb conversa a un racó amb llus amics. 

Bona nit, seguim la via, que costera amunt hi havia la fonteta més menuda, la dita de la Penyeta, que només té que un frontal i res més, i sort que un cotxe que allí a la vora ha aparcat, deixa veure prou l'aspecte d'aquest bé que està tan mal.

Puge prest al pla, bona hora, on hi ha el gran mercadal, i quatre runes comptades del Convent d'Alcantarins... Jo seguisc pels carrerons que em duen al més endins del Poble Nou, Sant Antoni, Santa Faç i Capellans, i les Eres, i Santa Anna, i en no res al punt més alt de la meua recorrença. On acaba el Dos de Maig... Allí resta l'elegància de la Font de Sant Domingo que ara és al Sant Antoni... Si movent el patrimoni s'ha salvat... 

I la reforma més darrera ho ha deixat tot prou bé dins dels meus canons, què dirà el seu veïnat? Aquell hort dit del Taütero era aparcament voraç. Llambordins, bancs, flors i ombres han représ aquell estat!

Tire cap a Sant Domingo per l'Altet del bon Sant Joan. Passe ràpid pel fort Delme, que es fa tard i queda pas... Allí hi ha la font que Gomis, el germà, va dedicar al germà famós, el músic, coronada amb violins. L'excel·lent Ajuntament, amb títol superlatiu, va reballar-la en poder... Sort que Roberto Sais, la trobà i la recollí i la va saber guardar. Anys i panys, molt temps després, quan el vent tornà a girar, l'oferí a l'Ajuntament que la volgué restaurar. I ara que tenim la sort de gaudir-la per a tots, només beus si saps xafar el botó que allí en terra, modernors, han instal·lat... Veig que han restaurat aquella runa de mansió, ho han arreglat. Ha quedat lloc meritori, i amb jardí dels verticals més enllumenat, i massa, que la font... Vorem si quan bé s'animen fan la via que ha de ser camí a l'Erta, si és que algun dia...

Cansa molt aquest viatge, poques fonts ens queden jo. Jo bevent, el temps em passe, escrivint i caminant. 

Ara ve el Raval del Clot. Veig el carrer de Maians ple de cobertors de dol, llaços negres sobre el blanc... A saber l'Ajuntament què haurà fet al veïnat. Jo mateix vaig tindre a casa una bandera negra per mesos... Cap cas feren als veïns, aquells polits...

Ei, que em trobe davant de les Cases del Rei i Sant Carles una font novella en l'eixample que deixà la casa de Berna i tal... Una basseta en el poble on no hi ha bassetes perquè l'aigua sempre se n'ix per les juntes?, siga qui siga qui fa el contracte i l'obra... 

La mire bé. I ja anem mal...

Jure o promet pel sagrat de la Nit que jo voldria dir bé. I èpic. I il·lusionant. I positiu. I agradós. I..., mera, que no hi ha manera. Hi ha el que veig, mai no el que em conten.

Mone cap el Clot...

Tire pel carrer Morales, net de processó de Corpus, i amb llum!... I en girar,  ja soc allí on volia. 

Bec amb gust, pel gust de beure, l'aigua amb clor no em fa cap goig. Potser és la que és més neta i servada en el camí... Bona nit, jo continue pel Pont Vell, ben divertit. Perquè canvien les tornes, que la fresca ja ha arribat en ser a vora del riu, i fora els auriculars...! Quin ben concert de granotes i gripaus, quant hi ha de grill, i mosquits, i olors que passen. Açò sí que és bona nit! Vaig passant Cantereria i en no res, ve el llavador.

Que se n'haurà fet d'aquell Cristo que esculpí el gran Carlets. Ara és ferro sobre uns versos castellans, "yo te adoro, cruz beata...". Estic jo per a daurar... Hi ha veïns, passegen gossos, és la vida del carrer. He begut o pres refresc de dotze fonts aquesta nit...

M'assec al parc inundable que sé de les Mamàs Belgues. Encara no hi ha cartell que assevere ni allò faça oficial, ai Ontinyent!, o fas fora qui malmana o encara has de perdre més... 

Entre raucs i mosquitades, vaig prenent el ros, feliç. Vinga a escriure la pensada. Versos vinguts en bolic que allí al banc es desenredren i vaig ordenant a poc. Va quedant un tot solemne. No era això, però m'és bo... 

I en cansar-me, sent no encara l'hora de la mitja nit, faig marrada cap a casa, passant per l'Escorxador. Tirador amunt, costeres. Em mareja la calor.

Tem no arribar a ma casa. Tem per seure. Ho tem tot. Però el cor fort em demana arribar prompte al redòs.

I quan passe bé la porta, em despulle en un bufit. Dins la dutxa, reposant-me, em pilla la mitjanit...

I en ser l'hora de l'albada que m'he alçat sense dormir. Quina bona Santjoanada. Ha estat èpic el conjur. Què demane?, cosa clara que no dic perquè no puc... 

Però quede una jugada, caminar a poc a poc, a la font que és més nostrada, la Puríssima, i feliç vaig baixant i encara és l'alba. 

Vaig pujant i el sol ha eixit...

He complit bé la proposta, dotze fonts en plena nit i una més de matinada i amb el ros. Bon objectiu. I ara que es complisca el pacte que he fet, ordàlic, Sant Joan. Enguany l'aigua del meu poble, eixe que em costa estimar... Saps perquè? No pel gran greuge que m'haja fet la mala gent que l'habita, que no és molta, però verí d'escurçó com té, i les dents, no te n'oblides, i el trellat desballestat, abocat al desgavell pretenciós i postural. No és això, que la gent bona que m'abrace és excel·lent. És que com tant me l'estime el seu dol més mal el sent... Més endins la punyalada se m'estaca d'una daga que és deixadesa mercada d'interés molt desigual. De qui no sap que, quan medra, d'alt caurà i serà oblidat.

Jo voldria ser sols pedra, o potser un llambordí, per fer créixer el meu poble, però no em deixen i, així, vaig fent tot el que puc fer-ne, en silènci i acallat. Vaig de nit cercant de l'aigua força neta, i ben vital...

I ara em done una setmana de treball per enllestir el no esperat poemari que he parit aquesta nit...