I bé està el que acaba tan bé... Sent Templari, Blanquet, a Biar...

 Santrafel, a dimecres catorze de maig de 2025.

Això sol dir-se, que bé està tot allò que bé s'acaba, i les festes biarudes, per a mi, han tingut un final d'aquells que només poden avaluar-se amb l'adjectivació exageradíssima d'apoteòsic... 

Si ha estat un goig acompanyar la família i amics en la seua capitania i els dies previs, retrobar tantes persones me-ra-ve-llo-ses que, en la seua major part, foren exalumnes, o calibrar també la falsedat sincera d'algunes altres  —que ben important és també per fer resaltar la positivitat, acomparant-la amb les negativitats—, acabar fent d'escorta ha sigut... No trobaria jo paraules, i "mera" tu que en tinc guardades a totes les butxaques... 

M'he tirat anys i panys teoritzant sobre la festa en articles, llibres, conferències..., però fora d'alguna experiència infantil socarrada i aquella participació anecdòtica al Desembarc famós de la Vila Joiosa que sempre agrairé a l'amic Albert, la meua participació festiva morocristiana havia estat d'aquelles, deixa'm qualificar-ho així, de "boat", que si campanes ací i allà, teatrets i fins i tot tenoritzar en aquella barbaritat abenseraig alcoiana dels meus pecats... Però vestir-me amb un "trage" oficial i formar part d'un joc tan complex en el simbòlic com la darrera vesprada de festes de Biar, en ma vida ho hauria ni sospitat.

De primeres, m'entrava el vestit, que és la cosa més important... I m'ho vull prendre com el resultat positiu més evident del calvari de salut que suposa aquesta meua nova i tan dubtosa resurrecció, un camí més perillós per la mar de la vida que els de l'amor ausiasmarquià, tu! Cinc mesos fa justos que vaig eixir de l'hospital quan no les havia tingut mai amb mi, totes les cartes del fer-ho. I ara em trobe fent això, que si no perdre'm amb el pas amb la sabata com se m'ix jo que em pensava que el que em cauria seria les calces; que si la bandera ara es porta així i després creuada i ves a saber ara amb quina curiosa novetat m'eixiran de tradició tan fonda com la meua tan fonda ignorància... I tothom diguent-me que sí, que si açò està agradant-me, que em prepare quan arribe el tancament de bandera... I jo, flipat perquè en un mateix capvespre llarg, fem processó, cercavila, marxa cristiana, hime hiperbreu espànyic... I pujar la famosa costera a la Màredeu al pas que puguem (i acabe baixant-la al trot esgotador per motius que ara no venen al cas, ai la sabata...). Potser ha estat el moment més intens, la pujada que abans no podia... I passar vora l'institut m'ha reobert ferides que no sabia que sagnarien. Sort que reprendre el pas de processó amb una marxa tan bonica i entrar així de bé al repreciós món del santuari aquell mirífic, ha estat la blastoestimulina que necessitava més. Ferida tancada i espere que per sempre...

Les converses dins el temple, l'espera eterna, s'han vist coronades per una imatge per a mi més que sorprenent, d'aquelles que se't queden arrapades a les cames en passar pel bancal més silvestre, per la seua senzillesa simbòlica... El de l'entrada de la Mare de Déu de Gràcia al seu temple, a tocar meu, mentre incline la bandera entre les banderes inclinades de la companyia de tants... És açò l'un entre tants estellessià que tant lluny meu estava? Potser eixe ha estat el toc de pedra o batallada que més m'ha fet moure. Sense demanda d'explicacions ni extranyeses. Un entre tants i ignorant, conscient de ser-ho, de tantes coses. Almenys les causes les tinc clares... 

I així que estem. Calle que m'han tornat els mareigs propis de l'estat que duc i que no vull reconéixer, el de postconvalescent que tant procure amagar-me, per no margar ningú. I espere l'arribada d'un final que el meu cos demana després dels tants dies d'esgotament múltiple, que fins i tot l'ànima se'm desfà a trossos. La de carreres que vaig fer-me, intentant també no molestar amb els meus grandots volums, per fer unes fotos nocturnes processionals; la mullada fredíssima entre els Moros més banyats de l'Entrada; la tanta història contada; la bellesa sensorial d'una disparada acabada tan impròpiament a colps de (monty) pito... Ja vaig escriure fa poc que em quede, del tot i de tot, amb les abraçades. I aquest dia, eixes abraçades han vingut en forma de "selfie"... 

Sort de la meua mania pels selfies... No sol comprendre's aquest gust meu que es deu, segurament, a algun trauma creat des de les solituds no desitjades del passat més que no a cap meu ego. Tin en compte que fins a fa quatre dies, veure'm a mi mateix en una fotografia m'era impossible... Ara, però, eixos somriures que enllaune en conserva, em serviran per quan curtege el gest moral que tant es necessita per seguir l'anar anant quotidià. Gràcies a totes i tots els qui heu volgut fotografiar-vos amb mi. Sé que falta moltíssima gent amb que jo voldria haver-me tret imatge vestit d'aquesta manera com a record del bell dia, però a la fi, ja no sabia jo ni amb qui, de tants...

L'experiència, per tot l'emotiu que du com a càrrega duta i sobrevinguda, ha estat explèndida... Veure també les cares d'immensa sorpresa del veure'm així habillat com a participant qui sempre ha estat observador i crític... La reacció més divertida, la de l'amic Joan Antoni que creus se'n feia, només superada pel seu fill Arnau... He, he, he... La més intensa, un moment només i de pas, la d'un exalunmne que, en passar, em solta rient que em queda genial el vestit i vaig molt bé, però que hauria d'haver-me posat les robes de Blavet... 

Gràcies a totes i a tots els "Blanquets de les Balconaes".

I gràcies a Teresa, Germán i Pablo, per fer possible aquest somni que no tenia ni idea de tindre... (A Germán li dec una abraçada ben forta que li vaig encomanar fer a Pablo i no sé jo sí...). I gràcies a Maria, i a Maria i a Reme i a.... 

Perdoneu, a totes i a tots els qui heu fet possible el somriure que duc des que vaig eixir per la porta d'aquell edifici que fins i tot la Mahoma ha citat, benvestit... I a Sergio per les tantes assenyades indicacions de com fer, i les converses. I a... Uf; mare... A Biar sencer per existir? La sort de la vida va ser aquella adjudicació laboral que va fer-me fugir dels inferns. L'error ja provat: haver partit d'aquell espai de joia forçat pels mals prebosts a la recerca d'una seguretat que no ha estat tal. El retorn no és possible. Però en aquesta vida, ja veus, hi ha un fum de possibilitats diferents de no anar-se'n del tot. Diuen que es diu multivers... I en aquesta ventura que resulta de la sort evident de veure's viu i envoltat d'estimes, un servidor ha estat, per una vegada, templari...

PD: per cert, sí, pesats..., ara entenc com vos poseu amb el tancament de bandera... Això ha estat  insuperable!