Al recital de final d'ensenyaments professionals d'Abel..

Santrafel, a dijous vint-i-dos de maig de 2025. Santes Rita i Quitèria.

Ahir dimecres, el meu nebot Abel va celebrar amb l'acostumat recital que en aquests casos resulta preceptiu, el seu final del cursament dels ensenyaments professionals musicals. El xicon tenia una il·lusió descomunal i ja fa molt de temps que va demanar-me que reservara el moment per poder acudiur-hi. Jo mateix guardava també molta il·lusió per escoltar-lo, tant d'esforç com ha esmerçat en aquests estudis, en paral·lel als del Batxillerat que, si tot va bé i ha d'anar-ho, acabarà en un no res. 

Dins d'una setmana, el pardalet que fou acomplirà ja les majories legals aquelles que faran d'ell un home dret i fet i, quan t'encantes, tirarà a volar lluny d'aquest niu infecte de les nostres misèries per provar d'assegurar-se un futur en eixe món que m'és tan distant per tan immediat com és el de les músiques. Tindrà sempre el meu desig de sort i tant d'ajut com puga necessitar del tio Sergi, l'únic ver nebot com és, i amb mereixença, perquè sempre ha estat, i que no se'ns malve per ell ni el món ens el regire, un vertader solet enmig de tanta tronada vital com li ha tocat encarar... Ell està preparat, ho he pogut constatar amb aquest recital. Els qui dubte molt que ho estiguem som els qui ací quedarem.

El programa ofert, completet com correspon a un estudiant percussionista que hi arriba a tal tessitura... Als timbals, l'Scherzetto de la Suite de Whettam. A la marimba, la Romantica d'Emmanuel Sejourné. A la caixa, l'Aarhus Etude de Bent Lylloff. Al vibràfon, Blues for Gilbert, de Mark Glentworth. A la marimba, de nou, el Concert núm. 1 en La menor del mestre Bach, i en la multipercussió, Rebonds B de Iannis Xenakis. Un luxe, i més per mi que ni tant sols sé pronunciar algun dels cognoms ni noms expressats amb la força capaç i la seriositat tan fonda de qui va cap al davant sense distreure's en el tant com enlluerna el món... 

Així que res, un servidor enfilà cap el Barranquet i amb arribar just per evitar interferències vitals, vaig tindre més que suficient. Primera filera per poder enregistrar imatge i so entre les tantes i difícils ombres com té aquell racó encauat fet auditori conservatorial, i, en arribar l'últim aplaudiment, volar també sense espai ni tant sols ni per l'hola ni l'adéu, que cal seguir l'aventura del viure i l'anar i tornar, i hi ha gestos que no calen quan les realitats són tan fumudes com la veritat fonda del sentiment. El meu nebot em volia allí i allí que vaig estar. Trist també per algun comentari que vaig escoltar, ho he de dir, entre l'irrespectable, però què li farem..., és la mostra de l'esforç que ha de callar maldicències.

 Jo volia això mateix, acompanyar-lo amb la meua presència, escoltar-ne la tria que havia fet i comprovar la força intensa, passional, de qui ho ha fet tot amb els seus passos i els seus braços, sense més ajuda que ells sols, i l'apuntalament tan ben dut dels seus pares, per superar traves i tronades d'aquells marcadors de caràcter. No li ha estat regalat res al xicon, que tot ho ha conquerit per just dret d'esforç, i els qui els coneixen bé ho saben. Potser eixa siga la meua major satisfacció en realitat, perquè en ell veig el jove arbre que no han pogut vinclar els elements i té tanta saba dins que ves a saber on podran arribar les noves branques, crescut sobre una terra que no era mala, però que podia haver estat més adobada per qui no ha fet cap falta com a adobador. Ell s'ha bastat, i fort, així ho proclama.

Vaig alegrar-me molt dels mots finals que, tan tímid com és en la paraula pública encara, va dirigir als qui li són amics i familiars, però sobretot amb les que hi dedicà als seus pares. Ells, que s'hi van abocar des del primer moment decisori propi del xicon, potser seran els qui més s'enyoraran en eixe no-res que falta per l'inevitable vol d'aprenentatges cada moment de por i somriure, d'esforç i vitalisme calmat... Ara també n'hauran d'aprendre... Què serà de la vida sense aprenentatges.

A mi, va vindre'm per uns moments, la memòria de la meua padrina, que hui fa trenta anys ja que va deixar-nos... Com s'hagués sentit d'orgullosa d'aquest bell rebrot.. Però, vaig riure'm per a mi, per molt que s'hi alegrara, no ho faria més que el tio Sergi... 

Unes felicitats whatsàpiques vaig fer-li a Abel mentre seguia el meu camí, el que he de prendre...