A l'Entrada de Biar del vint-i-cinc. Crònica d'una banyada anunciada...

 

Santrafel, a onze de maig de 2025. Dia dels Espies i de la Mahoma de Biar.

El tio Sergi Carrasca torna a Biar, després d'un parèntesi molt llarg festiu. Feia tant de temps que no em tornava a ficar al dins de la festa que ha estat tota una gràcia trobar-me de nou dins l'embolic immens emocional que es viu en tal ocasió, l'Àngelus, la desfilada de bandes, l'Entrada, la Baixada de la Mare de Déu... Només que, enguany, els radars aquells moderns que duiem a la butxaca com si tots fòrem climatòlegs com a mínim, no han fallat. La pluja estava cantada. La pluja més freda de cos i ànim que recorde... Però també la més lluminosa i efervescent...!

Jo insistisc a tornar a l'hospitalari Biar per més que el temps i l'experiència s'entesten en confirmar la dita que resa que no has de tornar allí on has estat feliç. La signe ara en veure com la tanta gent que m'estime, en passar eixos poc a poc tants anys, em desestima. Però només per l'alegria de veure les xiquetes i xiquets que em tenien per mestre i se'n recorden han crescut i ja els veig i es veuen adults de profit, que sol dir-se, i encara s'adrecen a tu amb un somriure..., això no té preu! Una antiga alumna va deixar el rastre per vindre a plantar-me dos besots. Vaig emocionar-me tant...

Perquè ploure, va ploure, i amb gotes grosses que em traspassaven cos i moral per deixar-me calat fins a la intenció mateixa. Que després de finida l'entrada, i per por a més esvarons vitals, no vaig fer la carrera Màredeu amunt per veure si, amb les meues noves condicions personals i de salut, podia véncer la carrera de l'apreciada "Porigoseta". El més prop que vaig trobar-me de les fogueres a la serra tan belles, fou aquesta fotografia de baix, en testimoniatge. No passa res..., cada vegada que trobes una nova perspectiva a una festa que t'estimes de debò, és un guany. Vençut pel fred? Segurament sí, però no derrotat en l'escalfor del per dins més sincer... 

Perquè tinc molta sort de poder mirar des de tants angles tanta estima com trobe... I d'enregistrar-la!

I ja veus, una excel·lent entrada, malgrat tot, que recordaré com a bastant accidentada en el dins meu. Perquè em guardaré moltes emocions que no diré, emocional com em sent que em vesse a mi mateix de tant... I no caldrà anotar-les en aquest dietari meu, perquè de tant fondo com va arribar-me tant de bé i tant de mal, en reconstruir-lo i deconstruir-lo alhora, se'm queda marcat en el voraviu del cada dia que vindrà i se n'anirà, m'ho assegure. Aquesta nova i vella meua forma de vibrar m'ho assegura.

Darrere de la pantalla d'una pluja, també hi ha tolls enormes de bellesa...

Anem allà i que parlen per mi les imatges... Qui no coneix, entendrà. Qui sap, qui es reconega, somriurà sabent el que vull dir, amb què els abrace...

Gràcies per tot i per tant...